Aquest any, sí!

Benvolguts lectors del blog, deixeu que comenci aquest primer post de l’any amb una bona dosi d’optimisme. Diuen que a la vida amb fe es poden aconseguir moltes coses i fins i tot moure muntanyes... Més que de qüestions religioses, el que hem de constatar avui en dia són realitats ben tangibles.  I és que per primera vegada a la història Catalunya, els catalans més ben dit, tindrem el dret a decidir si volem o no emancipar-nos d’Espanya. Mai com ara s’havia arribat tan lluny en el camí cap a la independència. Fa poc més d’un any des de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 (sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”) organitzada per l’ANC i ningú podia pensar que a dia d’avui ja tindríem data i pregunta per a la consulta. Han passat només 3 mesos i mig des de la “Via Catalana cap a la Independència” i els fets semblen precipitar-se.

No tinc cap dubte que l’Estat espanyol intentarà per tots els mitjans evitar la consulta. També dins el nostre país sorgiran dubtes, alguns es desmarcaran del procés i de ben segur no es podran evitar situacions de conflicte com ja fa temps que hi són, per altra banda. El President Mas, que ha dipositat tota la seva carrera en el procés, ha enviat cartes al món per informar-los del procés. El Ministre espanyol ha enviat memoràndums a les seves ambaixades reescrivint la Història. Un tauler d’escacs ple d’incerteses i trampes, però també farcit d’oportunitats i d’il·lusió.

Bon 2014!!

Doncs votem...

En primer lloc, tot el meu respecte per la “gran” manifestació del 12-O a favor de la unitat d’Espanya, una manera de pensar que no comparteixo gens ni mica però que respecto. La salut democràtica a Catalunya no és dolenta ja que el país és plural i cívic i totes les idees són legítimes i defensables.

Dit això i sense entrar en cap guerra intranscendent de xifres, sí que sembla doncs que hi ha gent que no està per la independència (novetat?). La famosa “majoria silenciosa” ha deixat de ser “silenciosa” però en cap cas aquestes persones representen una “majoria”. Els manifestants, bàsicament militants de PP i Ciutadans, semblen que no van ser capaços ni d’omplir la Plaça de Catalunya un dissabte (mig) festiu. Sobre els feixistes i nostàlgics de l’àliga obvio cap més comentari ja que cada d’any ja tenen la seva quota al TN.

Per mi és trist que el 12 d’octubre es celebri el genocidi més gran de la Història, que a més sigui el Dia de les Forces Armades (sempre tan democràtiques!) i que tot plegat s’amaneixi amb notes d’hispanitat i un malentès concepte d’unitat (Espanya només sap unir per la força?). Tot plegat fa una mica d'angúnia, deixeu-m’ho dir.

Avui en dia sembla que estem dins un bucle i l’atzucac polític només es pot trencar votant. Una pregunta clara i diàfana i on tothom s’expressi lliurement. El problema no és a Catalunya: Respectarà l’Estat espanyol una derrota (que s’anticipa clara) dels defensors de la seva unitat?

EL PUNT AVUI: 15 d'octubre de 2013.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/685396-doncs-votem.html

Ai Europa!

Llevat de les declaracions espontànies dels primers ministres de Lituània i Letònia, països simpàtics però amb escàs poder a Europa, a favor del procés de transició nacional català i que ràpidament el cos diplomàtic espanyol es va afanyar a fer corregir, penso que el suport europeu al nostre procés és més aviat minso.

El procés que dins de Catalunya és vist com pacífic i cívic, profundament democràtic, empès des de baix per la societat civil, integrador i amb una vocació constructiva, és vist per les potències europees entre la sorpresa, quan no menysteniment en intentar minimitzar-lo i la ignorància, tal volta un xic interessada.

La UE és un club de 28 països molt diversos, units per una proximitat geogràfica i llaços econòmics, polítics i culturals que només a partir dels darrers 70 anys han deixat de fer la guerra entre ells. Després de segles han vist que la cooperació era millor que la confrontació. Els que tallarien el bacallà allà dins serien:

França, de tradició molt centralista, per raons òbvies d'interessos territorials i amb minories nacionals també en stand-by, mai reconeixeria una Catalunya independent. Si ho acaba fent, serà dels últims i sempre que hi tingui clars beneficis o compensacions pròpies.

Itàlia (segurament amb qui culturalment més ens assemblem els catalans...) està massa preocupada en el seu particular vodevil per veure interès en quelcom català. Un Estat, sovint grotesc, de campi qui pugui i amb nul pes a nivell de política internacional.

Amb el Regne Unit sempre interessat en fer la guitza a Espanya, hi podem comptar? Històricament (Guerra de Successió, Guerra Civil, ...) s'ha demostrat que més aviat no. A més a més té el "problema" intern amb Escòcia. No obstant sembla que l'unionisme britànic guanyarà el referèndum de l'any vinent i encara en sortirà reforçat. Els pares de la democràcia moderna són uns mestres de l'ambigüitat i mai han estat constants en ajudar les reivindicacions catalanes. Interessos propis per sobre de tot.

I Alemanya? La líder econòmica i política de la UE està massa interessada en la seva butxaca (bàsicament això explica el fenomen Merkel: Europa al seu servei), i evitarà cap mena d'impacte econòmic. Està clar que una eventual secessió de Catalunya podria fer trontollar el Regne d'Espanya, la prima de risc i la seva capacitat de devolució del deute (immens, per cert) i això genera incertesa als racionals germànics.

Europa abans paradigma de pau i llibertat s'ha convertit ara en el més voraç "cobrador del frac"?

Què preval: la democràcia o els interessos propis? Ai Europa!

Serem bons veïns?

Aprofitant la baixa intensitat de les notícies de l’estiu o potser, per allò d’utilitzar-ho com una cortina de fum per amagar problemes o escàndols majors, ha rebrotat enguany el famós tema de Gibraltar i la seva sobirania. Un “tema” que per la majoria de la gent no és “tema”, doncs tothom té molt clar què vol ser i d’això se’n diu Autodeterminació. Com que aquesta paraula per alguns polítics espanyols no sembla tenir valor, és una tema que periòdicament aflora com aquells clàssics de l’estiu ibèric com són el “Tinto de Verano”, el “Trofeo Teresa Herrera” o les reposicions de “Verano Azul”.

Doncs vinga tornem-hi amb Gibraltar: aquella famosa pedra, de 6,5 km2, i habitada per menys de 30.000 persones, estratègicament situada i que serveix, entre altres, com a gran bugaderia financera pels orgullosos súbdits de Her Majesty The Queen.

El 1713, en el Tractat d’Utrecht, la Roca va ser cedida al Regne Unit i en repetides ocasions Espanya n’ha reclamat la sobirania per tots els mitjans. Ara bé en totes elles ja sigui per incapacitat militar o ja sigui per manca d’arguments legals o democràtics, aquesta continua i em penso, que per molts anys, considerada com un Territori Britànic d’Ultramar.

Ara bé, el que no se’n podrà desempallegar Gibraltar és del seu veí, pesat i mesell. Un veí que no els deixa viure i que els assetja continuadament, sense tenir cap legitimació democràtica i amb escàs recolzament internacional.

Penso però que la mini-crisi s’acabarà quan el Regne Unit (tipus “cosí de Zumosol”) enviï quatre navilis a Gibraltar i llavors la fatxenderia hispànica s’acabarà aviat (Espanya es podria reposar vídeos de les Malvines per no fer el ridícul a tocar de la Costa del Sol...).

Però tornant a casa nostra i enllaçant-ho amb el camí cap a la independència, Espanya serà capaç de ser un bon veí o Catalunya serà com una Gibraltar eternament reclamada? El problema és que nosaltres no podem trucar al nostre “cosí”...

I si empatem?

Sembla clar que l’eix central per on es juga el partit de la política catalana és el tema de la Consulta. Eufemisme per determinar si volem ser un estat independent o continuar amb la dependència d’Espanya. Tot i les anades i vingudes tan pròpies del caràcter català (i dels partits catalans) suposo que al final algun tipus de format de consulta s’acabarà fent. L’Estat espanyol s’hi està oposant. Això no és nou i mourà tota la seva maquinària per impedir que aquí ens expressem en llibertat. Ara bé de fet ja ens hem expressat. Encara que no ho sembli tenim una democràcia, de perfil baix no us ho negaré pas, però democràcia al capdavall. Votem cada quatre per escollir els nostres alcaldes, el nostre Parlament de Catalunya i per “l’important” i on es prenen (o prenien) les decisions que és el Congrés de Madrid. Fins i tot escollim uns senyors i senyores per anar i venir a l’encara més important Parlament europeu... Suposem per un moment que la consulta es faci, en format costellada o en format oficial reconegut per Espanya i/o per la UE. Suposem que la pregunta sigui més o menys concreta al voltant de si Catalunya s’ha de constituir en un Estat independent. Suposem que les opcions de resposta siguin més o menys concretes. Moltes suposicions per arribar a una conclusió: El país està dividit, m’atreviria a dir en dos blocs de similars dimensions, antagònics i potser irreconciliables. Hi haurà doncs un empat? Tindria legitimitat un vot favorable per la independència d’un 55%? I per menys? Si a Girona o Osona arrasés el vot independentista i en canvi al Baix Llobregat fos clarament derrotat es trencaria el país? S’hauria acabat el procés si els unionistes guanyessin per un 51%? Què passaria llavors? Potser és prematur fer-se aquestes qüestions, però hi ha quelcom pitjor que perdre, és empatar i tenir la sensació que el partit s’ha acabat.

EL PUNTAVUI, dimecres, de 26 de juny de 2013:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/657739-i-si-empatem.html