Made in Catalonia

El camí cap al dret a decidir s’ha iniciat de forma inexorable. En pocs dies, la Manifestació història de l’11-S, discursos memorables del President Mas, cop de porta furibund al Pacte Fiscal o Concert Econòmic per part d’un aclaparat Sr. Rajoy, avançament electoral (pel 25-N) i una declaració majoritària del Parlament a favor del dret a decidir “prioritàriament” la propera legislatura. Quantes emocions per un setembre que està sent negre en el terreny econòmic...

La premsa espanyola més recalcitrant i els seus acòlits d’aquí estan que treuen foc pels queixals. Alguns certament perdent els papers i tot. El món ens mira amb un cert grau d’incomprensió però amb un respecte que òbviament no trobarem a Espanya. Les coses s’estan portant d’una forma impecablement democràtica. Avancem.

En l’aspecte econòmic, els apòstols del “no” parlen d’una davallada de vendes (per menys vendes a Espanya: Hi haurà realment boicot? Quan durarà? A qui afectarà? Ja sabem el què representa el mercat espanyol...), parlen d’un deute inabastable per part de la Generalitat, d’una fallida de la Seguretat Social; vaja, en una autèntica catàstrofe. Alguna facció d’empresaris (de grans empreses) d’aquí també s’apunten a aquestes tesis de la por. Desconec si això es basa en estudis fiables, en desitjos inconfessables o simplement en la mala llet. De ben segur que cap economista sap amb certesa què passarà el dia d’una Catalunya independent. Mai Catalunya s’ha separat d’Espanya: i qui digui que ho sap, menteix. Ni en un sentit ni en l'altre, perquè és un fet que encara no s’ha produït. Ara bé, cap dels nous estats sorgits a partir del 1991 a Europa de l’Est s’ha tornat a reunificar, cosa que implica que sols no els hi deu anar malament...

En un món interdependent com l’actual i en plena globalització, la construcció d’un nou Estat no ha de significar aixecament de fronteres, ni imposició d’aranzels, ni cap restricció als fluxos comercials. Espanya i el nou Estat català poden estar integrats perfectament dins la UE ( Això lògicament en funció de com evolucionin els designis de la Sra. Merkel). En formem part de ple dret. Algú amb un mínim de seriositat, pot pensar que l’economia catalana es quedaria fora de la UE? La UE i els àvids “mercats” són els primers interessats en una economia catalana pròspera i sana i que vagi pagant el deute.

No tota la gent d’empresa pensa com alguns insignes dirigents, altres estem ja delerosos per posar el  “Made in Catalonia” en els nostres productes.

Més informació a: (VALOR AFEGIT; INDEPENDÈNCIA I COMERÇ, 26/9/2012)

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4263950

Jo no tinc por

L’Onze de Setembre d’enguany ha estat històric. Era previsible veient l’aire que es respirava al país en aquests darrers mesos. “L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest nostre país”. Així és com acabava el meu últim article.

El camí està iniciat i és irreversible. Diguem-n’hi transició nacional, dret a decidir, independència o estat propi: Convertir Catalunya, en un país normal dins la UE i el món. El president Mas ha deixat de banda la seva tradicional ambigüitat i ha premut l’accelerador. Ja ho deia el mestre Puyal “President, sàpiga que té un poble al darrere”.

La gran manifestació organitzada per l’ANC l’ha empès a posar rumb a l’estat propi. Rumb a la llibertat. Diu que caldrà molta voluntat, grans majories (per això estan els polítics, que ara han de posar lletra a la música que majoritàriament els catalans vam proclamar l’11-s), i sobretot, capacitat de resistir. Les estructures d’Estat de què parlava el president Mas (hisenda pròpia, reconeixement internacional, accés als mercats financers, autosuficiència energètica, etc.) de ben segur s’estan treballant. Cal una tasca constant i sorda, marcada en un fulla de ruta. Caràcter català, amb seny però treballant incansablement. N’estic segur i hi confio.

Aquests últims dies no es parla d’altra cosa. Amics, coneguts, familiars, la gent està il·lusionada.  Com feia molts anys que no passava. Un gran tsunami d’autoestima i d’esperit col.lectiu com mai havíem viscut. Són molts anys de foscor i la maquinària mediàtica i política de caire espanyolista, tot i que inicialment semblava grogui, començarà a intentar confondre i generar por. Penso que la por la centraran en el terreny econòmic (el vell tòpic de la butxaca i els catalans). Saben que una eventual intervenció militar (tal com preveu l’Art.8 de la Constitució espanyola) seria patètica i un autèntic disbarat avui en dia.

Por a l’economia? Catalunya seria perfectament viable, i hi ha un munt d’estudis que ho avalen. Una economia oberta, que actualment exporta més fora d’Espanya que no pas a l’Estat. Arguments i explicacions contra les pors. Com deia un bon amic, “encenem la llum per fer que les fantasmes marxin”.

No serà que és la pròpia Espanya qui té por?. Un país dubtosament viable sense els 16.000 milions d’euros que anualment rep de Catalunya. A les portes d’un rescat europeu. Sense un model econòmic sòlid, amb una economia poc industrialitzada, altament especulativa, i de poc valor afegit. Rècord mundial d’atur. Dirigit per una classe política dogmàtica, immobilista i fracturada en dos blocs antagònics. Amb un president absent i aclaparat. Un país fracturat socialment. Amb greus problemes territorials (a banda del cas català). Desprestigiat internacionalment, amb un cap d’Estat que és la riota mundial, nul.la influència amb les excolònies (veure cas YPF), etcètera, etcètera...

Qui té por ara?

L'endemà de l'11-S

Acabat un xafogós mes d’agost amb diverses i inacabables onades de calor àmpliament difoses pels mitjans de comunicació, tornem a la normalitat. Sembla que serà una tardor també calenta i no parlo de meteorologia. La crisi està fent estralls i res fa pensar que la cosa millori en els propers mesos ans el contrari. Tal vegada les eleccions americanes i la difícil reelecció d’Obama puguin fer que la UE canviï les polítiques que estan aprofundint més la crisi. Amb Europa abocada a una recessió descontrolada, l’economia americana no reviscolarà i  sembla complicat pensar que Obama pugui repetir. Europa ha de trobar un camí coherent, altrament el trencament de l’euro i un campi-qui-pugui de cada país en seran conseqüències.

A Catalunya, alta temperatura. Quelcom està en ebullició. Les estelades estan esgotant existències i la gent està molt farta. Com deia fa uns mesos el president Mas “o ara o mai, i per tant ara”. Ell parlava de la seva promesa electoral, el pacte fiscal. Un noble i legítim intent. L’enèsim i voluntarista intent de convèncer Espanya. Però per molts entre els quals m’hi compto, una etapa intermèdia en l’objectiu del ple reconeixement del nostre país com a estat independent. Després de més de 30 anys de règim autonòmic i pseudo-federal, aquest està esgotat. En això coincidim amb la dreta espanyolista: Un estat amb 17 parlaments autonòmics, és un despropòsit.

Ara ens toca als catalans a decidir cap on volem anar. Ara o mai. Estat propi o resignació. No hi haurà millor oportunitat. A Espanya ho saben i la reacció serà més visceral i hostil que mai. Ja han començat. Sabem de quin peu calcen.

Ens hem de convèncer que no només parlem d’economia, no només parlem de llengua, no només parlem de mantenir un mínim estat del benestar, parlem de viure en un país normal i digne. La situació actual és pròpia del colonialisme del segle XIX. L’espoli que pateix Catalunya no es pot perpetuar. Fins i tot la premsa internacional (quan no està contaminada 0 directament traduïda des de Madrid) ho reconeix i la Comissió Europea ja en comença a parlar públicament.

Ara és l’hora. Prou de celebrar derrotes, comencem a caminar. L’Onze de Setembre ha de ser històric. L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest (nou) nostre país.