Big Man (Homenatge a Clarence Clemons)

El dia 18 de juny moria a Palm Beach, Florida, Clarence Big Man Clemons, el saxofonista de la E Street Band. Les complicacions d’un vessament cerebral li van causar la mort als 69 anys. Ja res tornarà a ser igual en la mítica banda. La banda que va fundar Bruce Springsteen fa vora de 40 anys. Més que una banda, un grup amics ja ganàpies a l’entorn dels quals el més gran de tots els temps, el Boss, va excel•lir els nivells més alts del Rock & Roll. I és que sobretot això és el que es percebia en les actuacions, Clarence, un homenot de raça negra de prop de 2 metres, era amic dels seus companys. El respecte era absolut. Devoció mútua. Una família, en una paraula. Un banda que va unir les dues Amèrica, la negra provinent del Sud amb la blanca d’origen obrer de la Costa Est, d’on provenia Springsteen i la majoria d’integrants de la E Street Band.
L’última vegada que va estar a Catalunya va ser el juliol del 2008, en dos apoteòsics concerts al Camp Nou, amb una afluència de més de 150.000 persones, que cloïen la gira “Magic Tour” a Europa. Us ho asseguro, van tremolar els fonaments de l’estadi i no exagero gens! Amb aquella gira, Bruce reunia després de molts anys els seus antics amics. Mesos després llançaren un nou disc, “Working on a dream”, que va reportar una nova gira per Europa i pels Estats Units tot el 2009. Aquella gira, qualificada pel mateix Clarence com a “diabòlica” (que ja patia seriosos problemes de salut) va ser lamentablement l’última.
En una banda de rock clàssic, els instruments de vent no solen ser habituals. Bruce rodejat amb uns músics excepcionals va saber trobar l’encaix perfecte a Clarence, fins al punt que era l’ànima de la E Street Band, no només pel seu domini dels instruments sinó pel seu carisma. El complement perfecte al Boss. Qui no recorda el ja clàssic “Last but not least”, quan Bruce presenta els membres de la banda? O el llarg reguitzell de sobrenoms que el Boss li recita sense fi? La Banda potser mai més serà la mateixa. El carisma de Clarence era enorme i la seva qualitat musical insubstituïble.
Ara ja és una llegenda. La grandesa dels mites musicals és que ens quedarà immortal la seva obra. Inoblidables seran els solos de “Jungleland”, “Promise Land” o la menys coneguda “Trapped”. Això ens quedarà per sempre.
Com llegia aquests dies d’homenatge al Big Man, “Do not cry because it’s over, smile because it happened”. Sempre ens quedarà la seva música i el record inesborrable de dir “jo vaig veure tocar en directe en Bruce i en Clarence estava al costat”.

Descansi en pau, Big Man.

No us perdeu la seva última col•laboració amb Lady Gaga. Link.

No hi ha massa ajuntaments?

Acabats de constituir els nous ajuntaments i ben lluentes les poltrones que presidiran els designis dels nostres municipis pels propers quatre anys, em faig la següent pregunta: Per què hi ha tants municipis/ajuntaments? Sense voler entrar les causes històriques, demogràfiques o socials, ni evidentment voler fer moure tothom del poble a la ciutat, em faig aquesta reflexió. En moments de retallades i d’un sector públic que ha d’anar reduint despeses i fent menys serveis, què es podria fer a nivell municipal? L’Ajuntament és l’administració més propera i segurament la més necessària. És la més visible als ciutadans i ha de ser la més eficient, doncs està subjecte al dia a dia més exigent. Tampoc vull entrar avui en la superposició d’administracions que tenim a Catalunya, a part del nivell municipal, tenim; comarcal (Consell comarcal), provincial (Diputació), autonòmica (Generalitat), estatal (Estat) i tal vegada, europea (UE). 6 nivells de gestió. Quanta seguretat! Només ens faltaria que la ONU també manés. Això de moment encara no és.
Però tornem als ajuntaments. A Catalunya, hi ha 947 municipis per una població total de 7,5 milions (promig 7.919 hab./municipi). A les comarques gironines, per una població de 750.000 habitants, un 10% de Catalunya, hi ha 221 municipis (promig 3.393 hab.). Lògicament a ningú se li escapa quina és la composició territorial de les comarques gironines, formada per molts municipis, petits i estesos per tot el territori. Això és una riquesa i jo reivindico les bondats de “lo de poble”.
Però, tornem al quid. Ja hi ha molts municipis propers entre ells que s’han unit fa anys per compartir serveis i interessos. L’exemple que em ve al cap és Forallac (de qual casualment jo en sóc fill), municipi que nasqué el 1977 i que engloba els termes de Fonteta, Peratallada, Vulpellac, Canapost, Sant Climent i Santa Susanna de Peralta i els nuclis de La Bordeta i el Puig de Sant Ramon. 1.749 habitants, un sol ajuntament, un polígon industrial únic i amb molts serveis, un viver d’empreses que ja voldrien molts pobles veïns, etc. En resum, racionalitat. Una comunió d’interessos d’uns pobles veïns que ja fa anys ho van tenir clar.
A l’Empordà, però tenim exemples contraris. Pobles molts més petits i més propers, cadascú amb el seu ajuntament (i espero que no pas enemistats entre ells...). Tenim els pobles propers de Rupià, La Pera i Foixà, amb 3 ajuntaments per un conjunt inferior a 1.000 habitants. Algunes ciutats al voltant de Girona fa pocs anys estaven unides. No hi ha unes problemàtiques comunes en municipis tan propers o unes necessitats globals? O és que les raons polítiques prevalen per sobre els criteris d’eficiència econòmica? (aquesta última és retòrica...)
En resum, faig una proposta concreta: menys municipis, menys ajuntaments. Això significaria menys alcaldes, menys secretaris, menys estructura, més racionalitat en la gestió, compartir serveis (potser els Consells comarcals perdrien funcions, però avui l’objecte no és parlar d’aquestes administracions). Es una mesura concreta. Potser impopular per la classe política, però penso que necessària en un país amb un nivell de superposició d’administració pública massa gran i amb un sector públic amb greus problemes de dèficit i de finançament a l’exterior.
No penso pas que els de Fonteta es sentin menys de Fonteta per pertànyer a un “artifici” com Forallac (per cert, és un acrònim que no sona gens malament).
Llavors amb menys ajuntaments no per això seria menys certa la cançó de Lluis Llach, que deia “el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. Campanars sí, ajuntaments els necessaris per treballar i donar serveis.

Esquerra i els seus pecats

Llegia aquest cap de setmana al Twitter del gran Toni Soler, la següent reflexió: “Malgrat tot, crec que no és gens proporcionat com ERC paga els plats del tripartit, en comparació amb els seus dos socis”. Tal vegada però els pecats de ERC han estat anar contra el seu propi ADN. M’explico. En les eleccions al Parlament el patac va ser fort, però ara en les Municipals la pèrdua de vots i regidors ha estat sagnant. Sibil•linament cruel a la ciutat de Girona. Això ha fet expandir esquerdes internes que poden tenir conseqüències imprevisibles. En Carod menja a part. Estarem vivint el final d’aquest històric partit? El primer tripartit, el d’en Maragall, va ser un experiment legítim, necessari pel país (fatigat de 23 anys de pujolisme), voluntariós a voltes. L’ERC del 2003 era un partit dinàmic, fresc, modern, desinhibit, obertament independentista, i que faria posicionar l’ambigu PSC cap a tesis més catalanistes. Allò va acabar malament, però continuà pitjor. El segon tripartit, liderat per Montilla, fou l’inici del desastre. Es va seguir per mal camí, intentant fer durar un govern de coalició impossible. L’excusa era sempre defensar els valors progressistes i d’esquerres. En deien “govern d’entesa”, quin sarcasme. La voluntat de voler captar vots en els caladors socialistes va fer començar la decadència. El sorgiment d’escissions més radicals, Reagrupament, Solidaritat o CUP, així com el renaixement de CiU, li han donat un cop potser mortal. Aquests altres partits han sabut captar els valors que ERC ha oblidat i que ja no representa. ERC ha anat contra els seus valors essencials, irònicament, volent destacar-se com un partit massa d’esquerra.

La locomotora alemanya (Deutsch Lokomotive)

Mentre en el nostre país, el clima industrial està estancat, tristoi i pessimista i no ens falten dades per confirmar-ho, en la vella Europa hi ha un país que està exercint el seu clàssic rol de líder econòmic del Vell Continent. Alemanya està creixent al 2,6% (previsió 2011 del Govern Federal), la taxa d’atur es situa al 7,1% (i amb tendència decreixent), les exportacions van pujar un 21% (variació interanual el febrer-2011), les vendes d’automòbils han pujat un 13,6% (primer trimestre), i fins i tot, la construcció està remuntant. Aquest clima industrial està situat a les antípodes del nostre. Vaja, si fa no fa com ha estat sempre, llevat d’algunes excepcions, quan Espanya jugava la “Champions League de la economía mundial” (ZP dixit).
Mentre alguns pregonen una crisi global del sistema econòmic i la fi del capitalisme, hi ha economies que van prou bé. Com he defensat en altres articles, el món no està en crisi i penso que és legítim veure què fan els que van bé i copiar-ho o si més no, aprendre’n. Les dades econòmiques d’Espanya i Catalunya no ens fan ser optimistes i sembla com si aquí la crisi ens colpegés amb més severitat. Va venir doncs per quedar-s’hi la crisi?
Però tornem al cas alemany. Llegia fa poc que el president dels empresaris alemanys, Sr. Dieter Hundt, parlava de dos factors claus per explicar aquest “miracle alemany”. En economia no hi ha receptes màgiques. Segurament la realitat econòmica, cultural, social a Alemanya és molt diferent a la nostra. No parlem de la Història. Centraré l’article en dos punts, concrets i pràctics, que potser podríem analitzar i veure si es poden aplicar a casa nostra: La Formació i la Cogestió.
- La Formació
Deia, el Sr. Hundt que “treballar és estudiar”. A Alemanya, s’ha creat un sistema dual Empresa-Escola. Els joves entren a les empreses amb un contracte de formació, però sense deixar d’estudiar. Alemanya té les taxes d’atur juvenil més baixes del món. Aquest model s’aplica també a Suïssa i Àustria i s’està ja aplicant no solament a la formació professional, sinó que s’està estenent a nivells universitaris i de gestió empresarial. Segons el Sr. Hundt, “el secret és no separar mai la feina de la formació, l’empresa de l’escola”. Aquest sistema que s’anomena “universitat professional”, es basa en què l’estudiant té un contracte de formació, i al mateix temps manté els estudis o una investigació en un laboratori o departament universitari. És un triangle virtuós, basat en la cooperació.
Durant els anys de crisi, el govern alemany no ha reduït les assignacions públiques a aquests programes Empresa-Escola /Universitat sinó que s’han augmentat.
La realitat és doncs tossuda, el sistema funciona. Alemanya està veient créixer les seves exportacions i està captant joves de l’Europa de l’Est i d’arreu... Vejeu el següent enllaç:
http://www.3cat24.cat/noticia/1232166/economia/Empreses-alemanyes-recluten-aquesta-setmana-joves-enginyers-a-Barcelona

- La Cogestió (Mitbestimmung)
La Cogestió té els seus orígens en la Llei de 21 de maig de 1951, mitjançant la qual es regulava la coparticipació dels treballadors en els òrgans executius de les explotacions mineres i la indústria del ferro i l’acer. Aquesta norma va establir una administració paritària d’empresaris i treballadors en les empreses. Després de successius canvis legislatius, actualment està vigent la Llei de Cogestió de 1976, que requereixen que totes les SA, que tinguin un número mínim de treballadors (actualment 500), comptin amb un òrgan de supervisió (Consell de Vigilància) que tingui una composició que representi accionistes i treballadors en una proporció de 50/50. Aquest llei fou qualificada com un “puntal bàsic de l’economia social de mercat” per la cancellera Angela Merkel.
Avantatges del sistema de cogestió:
- Facilita la participació dels treballadors i compensa la tradicional supeditació i posició d’inferioritat respecte a l’empresari
- Facilita la negociació o resolució de qüestions que els afectin
- Major control dels directius, i evitar que actuïn per compte propi
Arguments en contra:
- No sempre han de coincidir els interessos de l’empresari i els treballadors
- L’empresari té un interès més financer mentre que els dels treballadors són de caràcter social, condicions de treball, salari o estabilitat en la feina.
- La rigidesa en la negociació pot fer perdre competitivitat i flexibilitat a les empreses.
- Altres de tipus més legals, la Cogestió podria atemptar contra la llibertat d’associació o fins i tot al dret de propietat.
Sembla doncs que al capitalisme social d’origen alemany no li va gens malament. Segurament les causes són múltiples, però avui m’he volgut centrar en dos aspectes.
Afegia el Sr. Hundt en la seva entrevista, que lluny del model americà de “resultats immediats o fora (out)” o el japonès excessivament paternalista o proteccionista, es situaria un punt intermedi, lligat però a la mentalitat alemanya basat en el consens i la concertació.
Tal vegada podríem aplicar quelcom a casa nostra?