Aprofitant la baixa intensitat de
les notícies de l’estiu o potser, per allò d’utilitzar-ho com una cortina de
fum per amagar problemes o escàndols majors, ha rebrotat enguany el famós tema
de Gibraltar i la seva sobirania. Un “tema” que per la majoria de la gent no és
“tema”, doncs tothom té molt clar què vol ser i d’això se’n diu Autodeterminació.
Com que aquesta paraula per alguns polítics espanyols no sembla tenir valor, és
una tema que periòdicament aflora com aquells clàssics de l’estiu ibèric com
són el “Tinto de Verano”, el “Trofeo Teresa Herrera” o les reposicions de
“Verano Azul”.
Doncs vinga tornem-hi amb
Gibraltar: aquella famosa pedra, de 6,5 km2, i habitada per menys de 30.000
persones, estratègicament situada i que serveix, entre altres, com a gran
bugaderia financera pels orgullosos súbdits de Her Majesty The Queen.
El 1713, en el Tractat d’Utrecht,
la Roca va ser cedida al Regne Unit i en repetides ocasions Espanya n’ha
reclamat la sobirania per tots els mitjans. Ara bé en totes elles ja sigui per
incapacitat militar o ja sigui per manca d’arguments legals o democràtics,
aquesta continua i em penso, que per molts anys, considerada com un Territori
Britànic d’Ultramar.
Ara bé, el que no se’n podrà desempallegar
Gibraltar és del seu veí, pesat i mesell. Un veí que no els deixa viure i que
els assetja continuadament, sense tenir cap legitimació democràtica i amb escàs
recolzament internacional.
Penso però que la mini-crisi
s’acabarà quan el Regne Unit (tipus “cosí de Zumosol”) enviï quatre navilis a
Gibraltar i llavors la fatxenderia hispànica s’acabarà aviat (Espanya es podria
reposar vídeos de les Malvines per no fer el ridícul a tocar de la Costa del
Sol...).
Però tornant a casa nostra i enllaçant-ho
amb el camí cap a la independència, Espanya serà capaç de ser un bon veí o
Catalunya serà com una Gibraltar eternament reclamada? El problema és que
nosaltres no podem trucar al nostre “cosí”...
