Indignats (2ª part)

Per continuar amb el meu article anterior, Indignats (i), proposava algunes mesures concretes per intentar atenuar la indignació i pensar en objectius concrets per sortir d’aquest atzucac econòmic i polític. El primer a) era un canvi en la contractació laboral, buscant un “model més flexible i més estable”. Això no és ciència-ficció, ja que alguns països com Alemanya tenen un model similar.
Altres mesures poden ser:
b. Segons l’Associació Espanyola de Fabricants de Materials de Construcció Ceràmics, Hispalyt, el 2006 es van visar a Espanya 920.199 projectes d’habitatges, mentre que el 2010 només van ser 34.518. Dos terços de la construcció d’habitatges del període 1999 a 2007 en tota la Unió Europea foren a Espanya. Hi ha un excés d’oferta enorme. Alguns fonts situen en 1,5 milions el números d’habitatges buits, cosa que cobriria la demanda de 7 anys. Tot i això els preus encara estan a nivells que fan inaccessible l’habitatge a moltes famílies, especialment als més joves. Segons la Sociedad de Tasación, el preu promig de l’habitatge a Espanya, hauria passat de 2.905 €/m2 el desembre de 2007 a 2.476 el desembre de 2010, només un 15% de reducció. Evolució semblant a Catalunya, de 4.155 €/m2 a 3.510. El mercat de lloguers tampoc funciona. La taxa de propietat a Espanya (85%) és molt alta en comparació a altres països d’Europa, on el lloguer està molt més estès. A Alemanya i França és del només del 40%. Un millor accés als lloguers afavoriria la mobilitat dels treballadors i això podria reduir l’atur. Les economies més dinàmiques de la UE tenen una taxa de lloguer més alta.
Es produeix doncs una paradoxa amb un excés d’oferta d’habitatge i un excés de demanda (joves amb contractes precaris que s’apuntarien al lloguer), però no hi ha una davallada significativa dels preus, cosa que demostra el mal funcionament actual del mercat. Tot això també afavorit com se sap per la constricció de crèdit, ja de sobres, coneguts per tots els lectors.
Mesures que es podrien impulsar: Liberalitzar els contractes de lloguer, augmentant-ne la seguretat jurídica pels propietaris i evitant les traves pels inquilins. Suprimir els incentius fiscals a la compra d’habitatge. Suprimir l’habitatge protegit en propietat i reorientar la protecció cap al mercat de lloguer. Suprimir l’Impost de Transmissions Patrimonials per dinamitzar-ne les compravendes, etc.
c. La globalització i el canvi tecnològic són imparables. Estar en aquest món globalitzat necessita d’una formació elevada i molt específica. El sistema educatiu ha fracassat i moltes vegades s’ha perdut en debats estèrils. La taxa de fracàs escolar a Espanya és una de les més altes, també, dins els països de la UE. Els famosos “Ni-Ni” (ni estudien ni treballen) sembla que són vora de 750.000 persones, segons diverses fonts. Tampoc la Formació Professional acaba d’arrancar per falta d’interès polític per a potenciar-la. Pel què fa a la Universitat, sovint hi ha una falta de correlació entre l’oferta universitària de places i els llocs de treball més demandats. No hi ha encara prou lligams entre Universitat i Empresa. Pel què fa als idiomes, aquests són essencials avui en dia. Encara hi ha poc coneixement de llengües estrangeres a Espanya, que en estudis recents ha obtingut els pitjors resultats de tota la UE.
No està en crisi el sistema capitalista, que s’ha demostrat històricament com el sistema que major progrés i riquesa ha aportat a tota la Humanitat. El món no està en crisi. Calen millores en el sistema, millores estructurals i profundes. Algunes són molts concretes: Reforma del mercat Laboral, reformes en el mercat immobiliari, potenciar l’educació: Idiomes, FP i Universitats.
Ens en sortirem.

Indignats (1ª part)

La gent n’està farta. Estan indignats. El què va començar sent una acampada anecdòtica a la madrilenya Plaça del Sol està agafant els tints d’una autèntica revolució. Una revolució silenciosa i pacífica però de final absolutament imprevisible. La gent n’està farta d’aquesta dictadura dels partits, d’aquesta pseudodemocràcia de només votar cada quatre anys, d’un sistema pretesament de mercat que només accentua les desigualtats socials i que crea injustícies. Farta de mentides i falsos dogmes com que “viurem millor que els nostres pares, i treballant menys”. A més a Espanya, com tot bon país llatí, tot es magnifica i s’amplifica per bo i per dolent. L’atur espanyol és el doble de la mitjana europea, també la meitat dels joves estan a l’atur, no hi ha perspectives que la cosa millori, tenim una inflació pels núvols, una economia en procés de desindustrialització quan ens feien creure que érem més rics que els veïns europeus, una classe bancària arrogant i prepotent que només pensa en llur enriquiment; i cap bri de recuperació a la vista. Mentrestant, estem en campanya electoral, i l’elogi a la mediocritat, la demagògia i la perpetuació d’un sistema al servei d’uns partits decrèpits liderat per gent de baix perfil arriba a l’extrem.
El panorama és desolador. Què fem? Deixem-ho tot i anar a protestar? La queixa és legítima i justa. Ara bé, mirem més enllà i veiem quins poden ser alguns objectius concrets i mesurables per tal de què avancem i les queixes de la Places serveixin per quelcom més que perquè la dreta mediàtica cavernícola s’indigni encara més per la no intervenció del Ministeri de l’Interior per desallotjar-les.
Llegia fa pocs dies un article en el Twitter de Xavier Sala i Martín, que m’ha fet reflexionar i que voldria compartir amb vosaltres. Proposa algunes solucions o demandes per tal de què les coses puguin canviar, i des del sistema fer-lo més eficient. L’adaptació de l’article és lliure:
a. Espanya té un mercat laboral dual, a dues velocitats. Per un cantó hi ha les persones amb contracte fix i per altra hi ha els temporals. Aquestes últimes van de contracte en contracte, són contractes precaris i sense opció mai a tenir una feina estable. Per altra cantó, les empreses tenen gent amb contracte fix des de fa molts anys. La legislació actual és molt rígida i no permet la flexibilització, llevat de determinats casos (Lògicament, pagant indemnització). L’altre dia, sopant amb un company nord-americà, m’explicava com funciona als Estats Units. Llevat d’una minoria que disposa de contractes blindats, qualsevol treballador pot ser acomiadat d’un dia per l’altre. Això és l’acomiadament lliure que tant agradaria a la patronal. Jo no ho defenso, ara bé el dinamisme de l’economia nord-americana permet una millor i ràpida recol•locació de les persones. Les dades són clares, Espanya 21,29% d’aturats sobre població activa; EUA 7,8%. Cal transitar cap a un model laboral més flexible i més segur. Cal equilibrar les dues qüestions. Les últimes reformes laborals no ho han aconseguit. Cal un model on la gent es senti segura i tingui feina fixa i on també l’empresa pugui flexibilitzar les seves estructures quan els temps i les necessitats així ho requereixin. Cal un “model flexiblement estable”. Ara bé, la millor estabilitat és tenir unes empreses fortes, sanejades, competitives internacionalment, amb la dimensió adequada i ben dirigides.
Continuarà...

Per què s'ha d'ajudar als bancs?

Ells en són els culpables. Ja ho havíem decidit. Abans que els gurus ens expliquessin del dret i del revés els orígens i els perquès de la Crisi, ja ho sabíem. Els bancs són els culpables de la Crisi, en majúscules. També segurament ho seran de la propera. No tenen ànima. Són cruels, despietats. Les llegendes urbanes estan plenes d’estigmes en contra d’ells. Un dels més clàssics és aquell del paraigua. Que te’l deixen quan fa sol i quan plou, bla, bla, bla... Cansa fins i tot de repetir-ho.
Jo treballo en una PIME. Una PIME que ha patit de forma clara la crisi que han creat, a priori, els bancs. Mai he treballat en una entitat financera i no estic fent pas punts per a treballar-hi. Escric per intentar mirar més enllà i aportar nous punts de vista. Segurament els bancs tenen la seva part de culpa en l’actual situació però també la tenim les empreses, els particulars i com no, el govern. Tots els governs. Sempre els governs.
Però tornem als bancs. Els bancs, caixes d’estalvi i similars són empreses; privades, semipúbliques, amb afany de lucre i sense, que tenen una funció bàsica. Així m’ho van ensenyar; la funció principal és canalitzar estalvi des d’unitats excedentàries cap a unitats deficitàries i que necessitaven finançament. Deixar diners, vaja.
Això ara s’ha trencat. Un dels principals bancs espanyols i del món diu que hi haurà com a mínim dos anys més de sequera creditícia. Moltes empreses estan patint per manca de liquiditat. Els diferencials aplicats (que són els marges dels tipus d’interès sobre l’EURIBOR) són abusius. Algunes empreses fins i tot es plantegen deslocalitzar les seves seus productives per manca de crèdit. Sense crèdit, l’economia no pot funcionar. Les excuses són mil: la taxa d’endeutament, la CIRBE, les garanties, els avals, la solvència, Basilea III, la Merkel, en Trichet, els analistes de risc, etc. No us vull cansar. El cert que és avui dia els bancs no fan de bancs. En tot cas i paradoxalment, ells segueixen aconseguint resultats positius, sense assumir risc. Bravo pels seus accionistes.
La meva tesi és clara. Cal ajudar els bancs perquè aquests tornin a fer de bancs. Que es fusionin, que s’absorbeixin, que desapareguin els dolents i ineficients, que les caixes es converteixin en bancs, que es facin més grans i poderosos (sembla que no ho eren tant com sempre havíem cregut!). L’Estat està prenent ja un paper actiu en tot això, mitjançant el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria). Sense una represa del crèdit serà molt difícil que les empreses i els projectes tirin endavant. Ara diuen que només donen crèdit als projectes solvents. I abans què feien? Donaven crèdits a “insolvents”? O és que els bancs mateixos es van abocar a una espiral clarament suïcida? Tota entitat ha de cobrir la possibilitat de no recuperar els seus diners. Si abans no ho feien, que n’assumeixin les conseqüències els que han portat una mala o arriscada gestió. I que s’exigeixin responsabilitats. Ja està bé del “aquí no passa res”. Les empreses, particulars, autònoms necessitem crèdit per mantenir l’economia, tal i com avui en dia la coneixem. Una altra cosa, seria un món sense bancs, un món sense crèdit, el retorn a una economia menys financera, menys monetària, tal vegada de una economia de bescanvi...? Això ja són figues d’un altre paner...

L'esperit Intereconomía

Al principi feia gràcia. Sortien a la TV uns senyors castissos al voltant d’unes copes de vi negre i fent tertúlia. Semblava una tertúlia política qualsevol. Els espectadors podien votar al tertulià més punyent i decidir quin d’ells s’emportava el gat a l’aigua. Una expressió castellana que tindria difícil traducció en la nostra llengua. Aquí ens agrada més: qui no té feina, el gat pentina. Amb el desenvolupament de la TDT i la proliferació de canals no semblava pas que aquest nou canal tingués res d’especial. Però ai las! Des de la “nostra” TV3 li estan donant cobertura a tota una sèrie de personatges a cadascun més sinistre. No hi ha dia a l’APM? (un excel•lent i benintencionat programa de zàping) que no surtin programes d’aquest Canal que té entre els seus hits principals emetre les pel•lícules post NO-DO de fa 50 anys. També al Polònia, els del “Gato” tenen una secció fixa. I això no és tot, personatges com la Curry (presumpta periodista ara a un altre canal però parlant també “Alto y Claro”), la Sra. Cuca García i el seu amic gai o el mític “esta señora es una guarra” s’han tornat populars a Catalunya, per no esmentar el grapat d’indocumentats que confonen ser culer amb ser català o els vídeos casolans de Telemadrid. Personatges els valors dels quals serien: l’anticatalanisme, l’homofòbia, la intolerància, l’espanyolisme més ranci, l’enaltiment de la dreta més casposa, la nostàlgia del franquisme, el més extrem i recalcitrant monolingüisme, la sense complexos parcialitat dels seus ponents, la vil manipulació, etc. I què fem nosaltres? Ens en riem i els hi donem cobertura en els programes de més èxit a Catalunya. És que no tenim més coses per emetre com a zàpings? No els hi estarem donant massa cobertura? Prou Caverna. Prou d’esperit Intereconomía.