Indignats (1ª part)

La gent n’està farta. Estan indignats. El què va començar sent una acampada anecdòtica a la madrilenya Plaça del Sol està agafant els tints d’una autèntica revolució. Una revolució silenciosa i pacífica però de final absolutament imprevisible. La gent n’està farta d’aquesta dictadura dels partits, d’aquesta pseudodemocràcia de només votar cada quatre anys, d’un sistema pretesament de mercat que només accentua les desigualtats socials i que crea injustícies. Farta de mentides i falsos dogmes com que “viurem millor que els nostres pares, i treballant menys”. A més a Espanya, com tot bon país llatí, tot es magnifica i s’amplifica per bo i per dolent. L’atur espanyol és el doble de la mitjana europea, també la meitat dels joves estan a l’atur, no hi ha perspectives que la cosa millori, tenim una inflació pels núvols, una economia en procés de desindustrialització quan ens feien creure que érem més rics que els veïns europeus, una classe bancària arrogant i prepotent que només pensa en llur enriquiment; i cap bri de recuperació a la vista. Mentrestant, estem en campanya electoral, i l’elogi a la mediocritat, la demagògia i la perpetuació d’un sistema al servei d’uns partits decrèpits liderat per gent de baix perfil arriba a l’extrem.
El panorama és desolador. Què fem? Deixem-ho tot i anar a protestar? La queixa és legítima i justa. Ara bé, mirem més enllà i veiem quins poden ser alguns objectius concrets i mesurables per tal de què avancem i les queixes de la Places serveixin per quelcom més que perquè la dreta mediàtica cavernícola s’indigni encara més per la no intervenció del Ministeri de l’Interior per desallotjar-les.
Llegia fa pocs dies un article en el Twitter de Xavier Sala i Martín, que m’ha fet reflexionar i que voldria compartir amb vosaltres. Proposa algunes solucions o demandes per tal de què les coses puguin canviar, i des del sistema fer-lo més eficient. L’adaptació de l’article és lliure:
a. Espanya té un mercat laboral dual, a dues velocitats. Per un cantó hi ha les persones amb contracte fix i per altra hi ha els temporals. Aquestes últimes van de contracte en contracte, són contractes precaris i sense opció mai a tenir una feina estable. Per altra cantó, les empreses tenen gent amb contracte fix des de fa molts anys. La legislació actual és molt rígida i no permet la flexibilització, llevat de determinats casos (Lògicament, pagant indemnització). L’altre dia, sopant amb un company nord-americà, m’explicava com funciona als Estats Units. Llevat d’una minoria que disposa de contractes blindats, qualsevol treballador pot ser acomiadat d’un dia per l’altre. Això és l’acomiadament lliure que tant agradaria a la patronal. Jo no ho defenso, ara bé el dinamisme de l’economia nord-americana permet una millor i ràpida recol•locació de les persones. Les dades són clares, Espanya 21,29% d’aturats sobre població activa; EUA 7,8%. Cal transitar cap a un model laboral més flexible i més segur. Cal equilibrar les dues qüestions. Les últimes reformes laborals no ho han aconseguit. Cal un model on la gent es senti segura i tingui feina fixa i on també l’empresa pugui flexibilitzar les seves estructures quan els temps i les necessitats així ho requereixin. Cal un “model flexiblement estable”. Ara bé, la millor estabilitat és tenir unes empreses fortes, sanejades, competitives internacionalment, amb la dimensió adequada i ben dirigides.
Continuarà...