El món no s'acaba... (Resum 2012)

Com que finalment el món no s’ha acabat tocarà fer balanç del 2012. Un any apassionant en el terreny nacional català, però de forta crisi econòmica i social, on hem assistit a un seguit de males notícies, tancaments d’empreses, més atur, més crisi i pobresa. Quart any sencer de crisi. Anem sumant.

Vaig iniciar aquest blog el 6 de gener de 2011, aviat farà 2 anys i aquest és l’article número 69. El número 70 ja el faré l’any vinent...

Durant aquest 2012, he parlat de temes sempre centrats en l’àrea econòmica, empresarial i política que són el leitmotiv d’aquest blog, tot i que també he parlat de temes miscel·lanis com el ciclisme (Tour de França), de les vacances (que han de servir per no fer res...) i de Finlàndia i com treuen profit dels seus boscos. Enguany no he tocat una altra passió meva com és el Barça, però bé, tancarem l’any amb 16 punts d’avantatge respecte el Real Madrid, penso que ja està tot dit...

EMPRESES. Dins l’apartat d’empreses i gestió empresarial, hem repassat  els secrets de l’empresa tecnològica Apple, que més que clients té fans addictes. Com la influència del seu fundador Steve Jobs, mort la tardor de 2011, l’ha convertit en un referent en termes de mercat, l’excel·lència en termes de productes i l’empresa més valorada del món. Serà capaç el nou CEO, Tim Cook de mantenir el llegat de Jobs? També vam veure com Facebook va sortir a borsa el maig i com els dubtes del seu model de negoci s’han instal.lat en el mercat. Podrà Zuckerberg mantenir el model exitós o serà un nova bombolla? El guru i multimilionari, inversor exitós, Warren Buffett va tenir 3 articles dedicats, com a referent dins el món del management i de l’èxit en les inversions. De vella escola, Buffett ens ensenya com triomfar en la inversió i la gestió.

Vaig dedicar un article al formador català Victor Küppers i el seu “efecte actitud”. Vaig poder assistir a dues brillants conferències (convidat per Dibosch i la Escola de Gestió Empresarial) a Girona i Vilablareix. També vaig publicar alguna eina per clarificar entre el que és important i el que és urgent. Una frontera difícil de discernir en la nostra estressada vida.

Vaig repassar també els comptes de l’empresa Abertis i com aquesta és l’instrument de perpetuació d’un tracte injust sobre els catalans pel què fa a infraestructures i les seves malignes vinculacions amb el poder econòmic, polític i mediàtic espanyol. Aquesta notícia entronca amb el capítol d’actualitat i de la campanya del #novullpagar que va ser objecte d’un ampli seguiment per part de molts particulars i alguns partits polítics.

ECONOMIA. Per continuar en el bloc de polítiques econòmiques, vaig parlar de la primera Vaga General (29M) que rebia Rajoy. Preàmbul de la segona que es realitzaria posteriorment, el novembre (14N) i presumeixo de moltes més que vindran donada la degradació de les condicions i la manca d’alternatives eficaces. La situació de l’Atur que no ha millorat ans els contrari (en un país fallit de model econòmic), un sector públic que no s’ha reestructurat i on seguim patint un número indecent de nivells administratius (p.ex. Ajuntaments i Municipis, sense parlar de consells comarcals, diputacions o entelèquies vàries) i a més els ciutadans ens hem convertit en una reserva inesgotable, objecte d’un augment indiscriminat de la pressió fiscal que ha anat sagnant-nos i ha reduït el consum i ha aprofundit la crisi. Les eleccions a Alemanya, tardor de 2013, potser donaran una idea de si quelcom canviarà o la mesella Merkel es perpetuarà.

ACTUALITAT. Temes d’actualitat que també he parlat en el blog durant aquests 12 mesos, de l’Eurovegas (finalment el magnat Sheldon Adelson escollí Madrid), de l’escandalós comportament del cap de l’Estat i les seves escapades cinegètiques, el Borbó, i reflexionava a l’entorn de la monarquia i la seva utilitat avui dia. Especialment sagnant va ser el tema de les participacions preferents, una gran estafa organitzada per part de la banca i que s’han cobrat moltes víctimes entre molts estalviadors que han perdut els seus estalvis. També l’escàndol de Bankia i l’inici del procés contra Rato va ser objecte d’un post.

Al novembre eleccions americanes, es preveien molt disputades però van tenir un guanyador clar, el President Obama. Al final, el mormó Romney no va ser tan rival, però en l’agenda del President hi ha temes tant crucials com salvar la nació del precipici fiscal, aixecar l’economia o regular a la fi l’accés a les armes als EUA.

INDEPENDÈNCIA. Però sens dubte el què ha estat el tema estrella de l’any en aquest blog, han estat els fets posteriors a la històrica Manifestació de l’11S a la qual vam assistir en família. Tenia clar que hi havíem de ser.

El President Mas va convocar eleccions anticipades un cop el vodevil del pacte fiscal va entrar en via morta. Una decisió noble, arriscada i molt honesta. La mesquinesa, que impregna alguns sectors d’aquí i d’allà, va intentar fer veure que Mas era el gran derrotat de les eleccions. Greu error de pensar en aquests termes. El poble Catalunya vol ser lliure, però el camí no serà messiànic, sinó que serà plural i haurà de fer-se entre tots. Ara el Parlament és netament favorable al dret a decidir i s’ha pactat un referèndum el 2014.

He escrit la meva visió sobre el tema, des de l’endemà de l’11, al fet que no s’ha de tenir por i que l’Estat espanyol intentarà tota mena d’estratagemes i s’inventarà tot de fal.làcies per anar en contra de la voluntat del poble català. La democràcia low cost de base espanyola ha arribat als seus límits, una democràcia que té en la falta de responsabilitat dels seus dirigents, una característica clau.

Han sorgit un munt d’estudis que avalen la viabilitat d’un Estat català. Els productes Made in Catalonia són competitius i molts empresaris han trencat la seva visió hispanocèntrica per, d’una vegada per totes, obrir-se al món. M’atreveixo a afegir que la premsa internacional ha tractat el cas català amb certa simpatia i amb un sobtat gran interès desprès dels fets de l’11S.

Abans de la campanya vaig poder assistir a Girona a la conferència de la revelació política de l’any, l’Oriol Junqueras, simpàtic professor universitari, una piconadora verbal i que amb només un any de presidència a ERC ha sigut capaç de doblar els escons de la formació independentista i convertir-se en un gran líder.

L’11S va generar molta il.lusió i emoció, vaig penjar fotos fetes a Barcelona i també reflexions econòmiques a l’entorn de possibles sortides de l’economia catalana en cas de crear un nou estat d’Europa. Que no ens malmenin la il.lusió.

El 2013 serà dur, però seguirem persistint. 2013: més articles, més temes, reflexió i debat, més Pecagús!

Bon Nadal i bon any nou.

El management segons Buffett (i 3ª part)

Per cloure aquesta trilogia d’articles sobre la visió de management de l’Oracle d’Omaha, el multimilionari Warren Buffett, parlarem de reptes i oportunitats de l’aprenentatge. En la primera part vèiem les empreses adequades per invertir i els gerents adequats per dirigir-les. En la segona, les tècniques de motivació de persones inspirades en el guru Dale Carnegie, que amaren tots els pensaments i actuacions de Buffett.

Alguns dels punts que ara descriuré, Buffett els planteja com axiomes. Veiem la seva aplicació al món empresarial i a la vida:

- Risc de viure manllevant diners. Buffett diu “El palanquejament és molt temptador, però sempre porta problemes”. Penso que no cal estendre’s més en aquest punt. Som al 2012, en plena crisi i amb un problema de sobre-endeutament global. Però què pensàvem d’això el 2008? Sovint, però, molts gestors són contraris a endeutar-se més per aconseguir més rendiments. Buffett és considerat com un gestor de la vella escola o conservador.

-         Una bona idea pot portar més problemes que una mala. A vegades el que sembla una idea brillant o molt atractiva, pot convertir-se en una mala inversió.

-         “Es poden guanyar diners en l’àmbit de la llei”. Podríem aplicar-ho a molts polítics en el nostre país...

-         Encerts i errors. El món de l’empresa (i la vida) consisteix en prendre decisions i errar constantment. Tanmateix, és important que els encerts superin els errors.

-         Aduladors. Envoltar-se d’aduladors pot fer prendre el nord, i sovint no pot evitar prendre decisions estúpides.

-         Aprendre de les oportunitats perdudes.

-         Confiar en el que està provat. No hi ha res de dolent en copiar i millorar el que està provat i funciona (Cas Apple, p.ex.). Sovint les empreses tenen unes corbes d’aprenentatge molt altes per no anar al mercat i comprar el que ja existeix.

-         Entorn positiu. Si et relaciones amb persones millors que tu, veuràs com progressivament aniràs millorant i ascendint. Buscar referents positius.

-         Potencial. Tothom té potencial i ha de ser vist com una entitat econòmica amb capacitat de generar beneficis. Cal cuidar-se i formar-se.

-         No endeutar-se mai per sobre de les possibilitats de retorn.

Amb això acabaria la sèrie de 3 articles dedicats a Warren Buffett, personatge carismàtic i polèmic. Com tot milionari, persona amb clarobscurs però un visionari dels negocis, fet a si mateix i amb un talent excepcional. Espero que puguem extreure’n coses i aplicar quelcom de les seves ensenyances al món de les nostres empreses.

Bibliografia: Mary Buffett i David Clark “Warren Buffett y los secretos del management”. Alienta Edit. 2011.

No matin la il.lusió

Benvolguts Srs. Polítics, l’Onze de Setembre d’enguany una immensa majoria de catalans ens vam manifestar per reclamar un nou Estat a Europa. Va ser la manifestació més gran feta a Europa des de la II Guerra Mundial. El President Mas va entomar el repte i va convocar ràpidament eleccions anticipades. No era estrictament necessari, però el clam popular juntament amb la liquidació del vodevil del pacte fiscal li va fer entendre que la legislatura estava esgotada. No li ha sortit del tot bé. La seva aposta messiànica, les falsedats inventades i la crisi li ha fet perdre molts escons. Deixo pels analistes i tertulians, la qualificació del resultat.

Tanmateix la voluntat de la societat civil es manté inalterable. La voluntat de la majoria és caminar cap a l’Estat propi. Això és indiscutible. A vegades vostès s’entretenen amb tot de matisos que semblen perpetuar el ranci partidisme i l’immobilisme ineficient. En un lloc on no ens volen com som, no ens entenen i només ens volen per mantenir un espoli indignant, el millor és marxar. Tenim pressa. No perdin el temps que la crisi apressa. Els instruments que necessitem ens ajudaran a lluitar contra la crisi: No a sortir-ne, tampoc hem de fer demagògia fàcil.

Moguin-se ràpid, arribin a acords entre vostès, preparin el referèndum i votem. Ja veuen com les gasta Espanya, però aquí som majoria i guanyarem. No volem passar a la Història com el poble més resistent, però incapaç d’emancipar-se. Ho tenim a tocar: No matin la il.lusió.

Publicat a EL PUNT AVUI: Diumenge, 16 de desembre de 2012.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/602612-no-matin-la-ilmlusio.html

El management segons Buffett (2ª part)

Warren Buffett s’ha convertit en un guru, en un referent en el món de les inversions i de la gestió empresarial. En la primera de les tres parts en què s’estructura aquest article, vèiem com havia seleccionat els directius adients per l’empresa adequada i havia delegat amb ells fins al punt de l’abdicació. Ara caldrà motivar-los per obtenir-ne el màxim. En aquesta segona part, veurem quins mètodes de motivació utilitza amb els seus directius.

Buffett s’inspirà i s’empeltà del pensament i de les tècniques de Dale Carnegie, un escriptor nord-americà que va excel·lir en temes com l’autoajuda,  el desenvolupament personal i la superació de limitacions. Carnegie va crear un mètode propi a principis de segle XX encara avui vigent. Es coneguda la seva frase:

"People rarely succeed unless they have fun in what they are doing"

Els cursos de Carnegie van permetre a Buffett superar les seves pors i limitacions.

Quines són les claus de motivació de Buffett amb els seus directius o empleats?

-      Primera impressió. Procurar que el primer contacte amb algú sigui sempre amistós així serà més fàcil aconseguir-ne bons fruits, obtenir una bona negociació, tancar un tracte, etc. En cas contrari, serà terriblement difícil.

-       Elogi. Tothom té necessitat de sentir-se valorat. A través de l’elogi i el reconeixement es pot assolir una gran motivació. És clau valorar a tothom, cadascú amb les seves funcions i transmetre-li correctament, fent-li saber que és important i necessari.

-       Reputació. A tothom li agrada tenir una bona reputació. S’apel.la a la grandesa de les persones i a la importància de les tasques que faci cadascú.

-      Crítica. Si s’abusa de la crítica es posa a la persona en actitud defensiva, i es pot ferir l’autoestima i l’orgull. Quan no hi ha més remei que criticar algú, cal començar sempre per elogiar-lo. Les crítiques han de ser genèriques i subtils i no de fets o persones.

-         Cedir. A vegades per guanyar una discussió, cal primerament cedir. Escoltar i acceptar la postura de l’altre. Evitar la confrontació és el primer pas per guanyar. Cal passar a una estratègia constructiva i mai destructiva.

-    Satisfer a l’altre. Cal tenir empatia. Entendre les postures d’altri tan bé com les pròpies. A vegades s’ha de deixar de pensar en el que vull (jo) i pensar en el que vol l’altre.

-        Preguntar vs. ordenar. Fomentar que els altres arribin per si sols a la resposta o a la solució més que donar ordres o respostes concretes. Suggerir vs. Ordenar. Es busquen líders i no pas esclaus.

-    Errors. Admetre’ls ràpidament i de forma vehement. Tothom s’equivoca i quan un directiu reconeix els propis errors això li dóna proximitat, confiança i credibilitat.

En la tercera part, veurem algunes oportunitats i ensenyances que Buffett ha après al cap de molts anys d’èxits.

(continuarà...)

El management segons Buffett (1ª part)

Què permet una empresa tèxtil americana fundada el segle XIX (Berkshire Hathaway Inc.) passar d’una previsible fallida a convertir-la en un conglomerat d’inversió i hòlding d’empreses amb més de 270.000 empleats i més de 140.000 milions de dòlars de xifra de negoci?

L’empresa actualment participa en societats tan reconegudes com Coca-Cola, American Express, Anheuser-Busch (Budweiser), Moody’s, P&G, el banc Wells Fargo, els supermercats Wal-Mart i Costco o the Washington Post, per citar-ne només algunes.

El seu CEO i principal accionista és el magnat Warren Buffett, tercer home més ric del món, amb una fortuna estimada de 46.000 Milions de dòlars segons la revista Forbes, i 20ª persona més influent del món segons la mateixa publicació.

Recentment, s’ha donat a conèixer una important operació al nostre país. Berkshire ha adquirit a CaixaBank la cartera d’assegurances de vida (enllaç). Mesos enrere va adquirir també una petita empresa catalana del sector dels cosmètics (enllaç).

L’anomenat “Oracle d’Omaha”, és conegut per la seva austeritat i l’habilitat pels negocis i preveure el comportament dels mercats. Una llegenda diu que encara viu a la mateixa casa des de l’any 1958 a la ciutat d’Omaha (Nebraska). Altres llegendes també apunten que va tenir un Volkswagen Escarabat fins que el seu compte corrent ja disposava de diversos milions. Es un filantrop i conegut aportador al Partit Demòcrata dels EUA.

Però quins són els secrets de la seves inversions i de la direcció de les empreses (management)?:

-         Escollir empreses adequades i defugir les mediocres. És mítica la frase de Buffett “que mai inverteix en una empresa que no entén”. Cal que l’empresa escollida disposi d’un avantatge competitiu perdurable en el temps (sigui una marca, servei, elevats volums de compra, etc.)

o   Alhora d’analitzar els guanys cal que aquests siguin sostinguts en una sèrie temporal prou significativa.

o   Es molt estrany que una empresa mediocre esdevingui una gran empresa.

-         Delegar. Buffett diu “deleguem fins al límit de l’abdicació”. La clau és delegar la feina a qui millor la coneix. Que la facin seva, que vulguin millorar i ascendir professionalment. El perfil seleccionat és més “líder” que no pas “esclau”. Es fomenta la direcció per part dels empleats com si les seves empreses fossin seves. La clau és que les persones siguin honestes, íntegres i que potenciïn l’empresa com si fos pròpia.

-         Trobar el gerent adequat. Quines característiques ha de tenir?

o   Estimar la feina. Trobar la feina que t’agradi i que hi posin passió. Amb això aixecar-se cada matí serà un plaer i l’èxit arribarà.

o   Per vendre, cal que el venedor cregui en el producte. Defuig d’allò que no un mateix no compraria o utilitzaria.

o   Obsessió, intentar assolir la perfecció i l’excel·lència amb les tasques que facis.

o   Honestedat, franquesa. No enganyar, “qui enganya en públic s’enganya a si mateix en privat”.

o   Obsessió pels costos. És com el “respirar” per a l’ésser humà, reduir costos és inherent a tota empresa. Els beneficis són l’essència de l’empresa i si cauen l’empresa mor. Ras i curt. En la saviesa popular catalana, “es té el que s’estalvia”.

o   Pensament estratègic. Tenir present el llarg termini no només el present immediat. Un directiu és algú que gestiona també un patrimoni a llarg termini, no només un compte d’explotació anual. Inversor i directiu, són rols que van extremadament lligats i que s’intercanvien.

o   Pagar segons el rendiment. Si es vol tenir una gran direcció aquesta ha de estar ben retribuïda i ser pagada segons el rendiment i els resultats de l’empresa.

(continuarà...)

Catalunya vota

Deixeu que faci quatre línies d’actualitat després d’aquesta esgotadora campanya electoral de més de dos mesos.

Demà Catalunya vota. Les eleccions tindran un guanyador clar, el President Mas obtindrà una clara majoria. Malgrat les retallades i la crisi econòmica més greu que es recorda, l’actual president obtindrà una clara victòria. Veurem si per majoria absoluta o no. Un fet excepcional, inèdit a Europa. Tant sols als EE.UU., Barack Obama ha revalidat el seu mandat. En el context actual molts mandataris han estat foragitats dels seus càrrecs per la impossibilitat de poder gestionar la realitat.

El partit que obtingui el disputat segon lloc tindrà sembla un terç d’escons respecte el partit vencedor. Sense una oposició sòlida, ni una alternativa creïble i amb el vot cada cop més fraccionat, els partits constituiran dos eixos clars: l’eix nacional i l’eix autonomista. Progrés o immobilisme. Malgrat els matisos ideològics que els partits han intentat maximitzar durant la campanya i marcar perfil propi, el debat que vindrà es centrarà al voltant de poder exercir el dret a decidir i un eventual referèndum o consulta en els propers mesos: Catalunya, nou Estat d’Europa?

Alguna premsa internacional se’n fa creus de la posició de l’Estat espanyol. Aquí no tenim un Canadà o una Gran Bretanya. Enfront hi ha un Estat cada cop més desinhibit, hostil i contrari als interessos nacionals catalans i que ha engegat tota la maquinària del joc brut per alterar la voluntat democràtica. Ridícula posició, però nítida i clara.

El país està en joc. Futur com a catalans de ple dret o assimilació com espanyols, dins un context de més centralització, espanyolització creixent i empobriment general, obligats a pagar uns deutes inassolibles heretats després de decennis de dispendi i polítiques insolidàries.

Volem un país normal o volem ser una regió annexa? Això és el que es decideix. Però no ens enganyem, això tot just comença. Demà hi ha eleccions però no és l’estació d’arribada, és el principi de viatge. Que tinguem sort i que sapiguem votar, i com deia aquell “cordeu-vos el cinturó”, que venen revolts!

Amèrica vota

Com cada primer dimarts d’any de traspàs els Estats Units escullen president.Després de quatre anys de forta recessió econòmica el president Obama té elrepte d’una reelecció complicada. Malgrat algun èxit internacional, el quedeterminarà la seva continuïtat o no serà la seva gestió domèstica, econòmicabàsicament i pels estralls del Sandy.El què el 2008 era una gran onada d’il.lusió i carisma (“Yes we can”) s’han convertit el 2012 en un constant vaivé de malesnotícies i escassa perspectiva. Davant té un candidat solvent. Romney és unpolític sòlid i veterà, ex-consultor, empresari d’èxit, prou ambigu i pragmàticper disputar-li la victòria. 

Els dos candidats estan virtualment empatats segons les enquestes. Elsistema estableix que cada estat té un pes proporcional determinat en nombre devots electorals. Molts estats sempre voten el mateix, p. ex. Califòrnia, demòcratai Texas, republicà. Després n’hi ha uns altres que son canviants i quedeterminen el guanyador final: Florida o Ohio poden tenir la clau.

La participació sembla que serà entre el 55% i 57% del cens. Certament moltbaixa, per la que s’anomena la “democràcia més gran del món”. Malgrat això hoseguirem amb interès com si d’un esport es tractés i els mitjans d’aquí s’hiabocaran. Els Estats Units estan també immersos en una gran recessió, amb untaxa d’atur del 7,9% intolerable pels seus estàndards. Amb un deute públic monumentali creixent de 16 bilions de dòlars, més del 105% del PIB. Un dèficit públicsemblant a l’espanyol (del 9%) i una balança comercial crònicament deficitària.Amèrica votarà. Els americans votaran mirant pels seus interessos, però elresultat ens afectarà a tots els europeus i a les polítiques econòmiques que s’implementinallà i aquí. Que votin bé i que tinguem sort.

El Punt Avui, dimarts 6 de novembre de 2012: ELECTION DAY
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/590646-america-vota.html

Democràcia "low cost"

Quan jo era petit, posem fa uns 25 anys, volar en avió era sinònim d’elitisme i de distinció social. Volar era car i només a l’abast de pocs privilegiats. Amb el naixement de les companyies “low cost” això va canviar. Vam descobrir que es podia volar a capitals europees a preus inferiors al què costava anar en tren de Girona a Barcelona o el menú del polígon. Aeroports secundaris i infrautilitzats van tenir un important renaixement. Moltes vegades això amb càrrec als pressupostos d’administracions locals i regionals àvides de turistes. El fenomen “low cost” ens va fer descobrir també els “breaks” europeus de cap de setmana. A preus irrisoris (en comparació a anys enrere) potenciaven destinacions menys concorregudes, permetien aplanar l’estacionalitat del sector turístic i perquè no dir-ho, potenciaven un incipient sentiment europeista. El fenomen però també tenia contrapartides: l’eliminació de serveis (o fer-los de pagament), l’estrès que es sotmet a tots els que intervenen en la cadena de valor (inclòs el propi client!), la degradació de condicions laborals fa que sovint les companyies “low cost” no siguin sempre la millor opció. En tot cas, és una estratègia empresarial coneguda i acceptada per ambdues parts (comprador-venedor). Malgrat recordi que té una probabilitat superior de quedar abandonat a terra. Mentre la seguretat es respecti, sovint estem disposats a renunciar a certa qualitat en favor del “low cost” o “low price”, millor dit. En conclusió, el model “low cost” s’ha imposat massivament i és una opció de viatjar prou digna i democràtica.

Ara bé reprenent l’actualitat política aquesta nostra democràcia també és de “low cost”? Ens diuen que els catalans no tenim dret a decidir. Seguint la lògica espanyola només la suma de PP i PSOE podrà canviar la Constitució? Legalment el raonament és impecable, tenen raó. Ara bé, legalitat i legitimitat xoquen claríssimament.

El “dret a decidir” es limita a votar cada 4 anys? En un món canviant com l’actual, dinàmic, global, on tenim tones d’informació a l’instant i tot circula a gran velocitat, resulta que nosaltres (catalans) ens hem de conformar amb una democràcia de baixa volada. Els nostres interessos es decideixen lluny d’aquí i hem d’acceptar-ho com un dogma. Sovint altres interessos prevalen i són contraris a la nostra realitat social i al sentit comú (p. ex. corredor mediterrani, AVE a Galícia, “espanyolització” o més retallades aquí que enlloc més).

És inadmissible el què està passant. Que la manifestació del 11 de setembre o bé els moviments 15-M siguin poc escoltats, minimitzats o fins i tot escarnits, demostra la baixa qualitat de la dita “democràcia espanyola”. Que la democràcia sigui votar cada 4 anys, votar llistes tancades sotmeses a la discrecionalitat dels partits, on no compta la meritocràcia sinó simplement obeir ordres. Es premia el seguidisme i no pas el talent. Si vostè comet l’error de crear un nou partit polític, no pateixi: tindrà “zero” repercussió mediàtica als mitjans públics i potser, tampoc ni als privats. Els polítics (professionals) estan més interessats en el seu lloc de treball que en els interessos de la seva comunitat. A Suïssa per exemple, s’organitzen referèndums d’abast local, cantonal (regió) o federal (estat) de forma periòdica i molt sovint: D’això jo en dic cultura democràtica. A Espanya, això incomoda, espanta o directament es considera hostil.

A més els catalans en tenim doble ració de “low cost”. Aviat ens tocarà votar. Tots sabem el motiu d’anticipar les eleccions 2 anys a mitja legislatura. El leitmotiv n’és un i no cap altre. Aquestes eleccions s’han plantejat amb dues rondes i exigirem que n’hi hagi una segona. No volem anar mai més en una democràcia de “low cost”. Volem arribar a la nostra destinació.

Una reserva inesgotable

Fins i tot anant en contra de la seva ideologia i en contra del que va prometre en la campanya electoral de novembre de 2011, el govern espanyol ha impulsat durant el seu mandat un gran increment d’impostos. Amb l’objectiu de rebaixar el dèficit fiscal de l’Estat, seguint els dictats europeus o empès per les “circumstàncies”, ha optat per una política de pujada dels ingressos fiscals juntament amb retallades en la despesa pública. De tothom és coneguda la pujada l’IVA a partir de l’1 de setembre, un fet que sempre n’havien estat en contra els principals ideòlegs del PP i que havien negat repetidament no fa pas tant de temps.

Tot just abans de la manifestació del 11-S s’acabava d’imprimir la primera edició del llibre “DELENDA EST HISPANIA”, escrit per Albert Pont, especialista en Dret Internacional i membre del Centre Català de Negocis (CCN). El llibre està encapçalant els rànquings de vendes de llibres de no-ficció en català les últimes setmanes.

Recomano la seva lectura, ja que amb una gran base històrica i molt ben documentat jurídicament, l’autor fa un retrat d’un procés d’independència del nostre país i tot allò que des d’Espanya es vol amagar. “Delenda est Hispania”, que es podria traduir com “Destruint Espanya”, defensa la restitució dels drets nacionals de Catalunya previs als Decrets de Nova Planta (1715) i la plena incorporació a l’escena internacional. És colpidor com l’autor descriu el procés d’assimilació castellana que han engegat “els pobles de l’altiplà peninsular” en els darrers 300 anys sota el pretext de construcció d’una nació “inventada” com és Espanya. Conclou que la restitució de la sobirania plena de Catalunya significaria la fi de l’Estat espanyol.

En el capítol on parla dels antagonismes entre Castella i Catalunya des del punt de vista socio-econòmic, descriu la imposició al segle XVIII d’un sistema fiscal “exasperant, heretat de la concepció borbònica introduïda per Felip V, nét de Lluís XIV”. Hi ha un xoc de dos models no tant sols diferents sinó que clarament antagònics i contradictoris.

A continuació reproduiré un fragment del llibre (© Albert Pont, pàg.56-57, Viena Edicions, 2012), perquè vegem com funciona aquest sistema fiscal espanyol i quina és la seva base ideològica. L’aportació de Catalunya al sistema fiscal espanyol és àmpliament coneguda i documentada de forma objectiva. No cal dir que les conclusions que en podeu extreure són plenament vigents:

“L’obra de teatre ´Le Diable Rouge´, del dramaturg francès Antoine Rault, narra les intrigues del cardenal Mazzarino a la Cort de Lluís XIV. En ella es descriu una suposada escena entre el propi cardenal i el seu secretari Colbert, el qual posteriorment esdevindria ministre de Finances (1665-1683) de Lluís XIV. Aquesta escena és interessant, perquè evidencia la perversió conceptual del sistema fiscal de l’Estat absolutista que Espanya va heretar de la dinastia dels borbons, una vegada Felip V va ocupar la Corona Espanyola:

COLBERT:                Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar (al contribuent) ja no és possible. M’agradaria, senyor superintendent, que m’expliqués com és possible continuar gastant quan ja s’està endeutat fins al coll...

MAZZARINO:          Si s’és un simple mortal, és clar: quan s’està cobert de deutes es va a parar al presó. Però l’Estat...! Quan es parla de l’Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l’Estat a la presó... Per tant, l’Estat pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!

COLBERT:                Ah sí? És això el que pensa? Amb tot, precisem diners. I com hem d’obtenir-los si ja hem creat tots els impostos imaginables.

MAZZARINO:         Se’n creen d’altres.

COLBERT:               Però ja no podem crear mes impostos sobre els pobres.

MAZZARINO:         És cert, això ja no és possible.

COLBERT:               Aleshores, sobre els rics?

MAZZARINO:          Sobre els rics tampoc. Ells deixarien de gastar, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.

COLBERT:               Aleshores, com hem de fer-ho?

MAZZARINO:          Colbert, vós penseu com un formatge de Gruyère o com l’orinal d’un malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant que arribarà un dia en què s’enriquiran, tement arribar a ser pobres. És a ells a qui hem de gravar amb més impostos... cada vegada més... i sempre més! Com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els prenem. Són una reserva inesgotable!”

Fal·làcies unionistes

Un cop engegat el procés cap a l’Estat propi, la maquinària espanyolista ha engegat també les seves contramesures en el què podríem qualificar d’onada unionista. Utilitzaré la terminologia “unionista” doncs per alguns cal preservar la sagrada unitat d’Espanya. Vet aquí però algunes fal·làcies unionistes que he sentit darrerament: El ministre d’afers exteriors García-Margallo, que no destacaria precisament per una política que hagi fet augmentar el prestigi i la influència de l’Estat en el món (però aquest és un altre tema), ha dit que els càntics independentistes en el darrer Barça-Madrid de diumenge passat donen “mala imatge” i que fomenten una imatge de “divisió interna en moment de convulsió”. Certament, quina cultura democràtica és aquesta que qualifica conciutadans seus (fins que no marxem, ho som) de donar “mala imatge”? Que no llegeix la premsa internacional l’insigne ministre d’afers exteriors? Un procés, transversal i intergeneracional que està sent seguit i admirat arreu del món pel grau de civisme, pacífic i radicalment democràtic. Fins i tot la pròpia Comissió Europea ho ha destacat. Que potser no fomenta Espanya la divisió quan permet que uns ciutadans paguin i altres visquin de la moma? Espanya té por de la mala imatge? Si és precisament ella que no fa el què li encomana la pròpia UE (tema “rescat”) o manipula les dades de dèficit. No és un problema d’imatge, estimat senyor. Es un problema de fets: Vostès no estan fent la feina i els mercats així ho reconeixen. Avui en dia la marca “Spain” cotitza a la baixa per demèrits propis com un líder destacat dels anomenats PIGS. Faci, senyor, la seva feina i deixi’ns a nosaltres expressar lliurement.

Publicació a El Punt Avui (Dissabte, 27 d'octubre de 2012): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/587958-falmlacies-unionistes.html

Junqueras a Girona

Girona, 5 d’Octubre, Auditori Josep Irla. En el que havia estat l’antiga capella de l’hospital de Santa Caterina, la gent d’Esquerra va organitzar l’acte “I ara què? Ara República Catalana”. L’expectació era màxima per escoltar sobre el tema, de molta actualitat i amb la presència de 3 interessants ponents. L’auditori era ple a vessar, moltes persones dretes als laterals de la sala i fins i tot gent seguint-ho des del carrer.

Els 3 ponents eren Ramon Carner, empresari i president del CCN @ramoncarner; Gemma Calvet, advocada i analista política @gcalvetbarot; i el flamant nou president d’ERC, Oriol Junqueras @junqueras.

En Ramon Carner representa una nova generació d’empresaris que sí estan per l’Estat propi. Ahir però va deixar la seva faceta d’empresari i no va tractar tant la part econòmica, sinó que va ser el més apassionat dels 3 ponents. Va destacar que cal ser valent i evitar la por. Dels espanyols va fer notar la seva manca de cultura de pacte, va parlar de l’espoli que dura 300 anys i que l’Estat autonòmic va ser l’enèsim intent d’apaivagar el dinamisme català. Espanya ja no és negoci, va reblar. Va recordar que abans de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ja es parlava de la necessitat d’un Estat propi que vetllés pels nostres interessos i no fos bel·ligerant contra Catalunya: Han passat 100 anys i estem allà mateix. De Catalunya en va reclamar que sigui un motor  econòmic del Sud d’Europa en un moment de profunda crisi com l’actual. Va reclamar la fi d’aquest conflicte permanent amb Espanya i va reclamar deixar de ser “catalanistes” per ser “simplement catalans”.

Com a pragmàtic que és va fer recomanacions pel nou govern sortint del 25-N: Crear una conselleria per a l’Estat propi i fer que els ajuntaments de l' AMI no només s’hi adhereixen sinó que assignin partides pressupostàries per fer-ne pedagogia.

La Gemma Calvet, que es mou molt millor en el format ponència que no pas debat-tertúlia, va fer una exposició més sòbria, acadèmica, rigorosa. No va estar exempta de mostrar-se favorable a la independència. Va anar contestant les preguntes de la moderadora, de forma precisa i ordenada, punt a punt. Va destacar els perills de la polarització, de la crispació i el conflicte i també, va destacar els perills del federalisme. No només provinent del PSC sinó també d’altres partits que es poguessin conformar en possibles escenaris intermedis. Com a fortaleses de la nova Catalunya, en va destacar el trànsit que s’està fent des de l’ancestral victimisme cap a una mena de revolució cívica, pacífica i democràtica (“això és possible”), que ja està sent objecte d’interès des d’àmbits acadèmics, polítics i mediàtics d’Europa i del món. Va destacar també els aspectes de cohesió social a Catalunya, que no s’han de descuidar en cap cas en la construcció d’aquest nou Estat.

Després d’aquestes dues intervencions va venir el moment culminant de la tarda. No era un acte pròpiament electoral ja que estava organitzat molt abans de la convocatòria d’eleccions. L’Oriol Junqueras, personatge molt conegut per les seves col·laboracions en diferents mitjans de comunicació, historiador, professor universitari i molt bon orador, fa tot just un any que és president d’ERC. De peu dret, amb americana i sense corbata, amb micròfon inalàmbric encastat a la cara, el va precedir una calorosa rebuda. Es notava que l’auditori li era afí. Es va situar davant del faristol, no es va moure gaire i en un discurs proper a l'hora de durada i sense l’ajuda de cap suport, va desgranar el seu parlament. Ens va avisar que faria una mena de “catecisme”, un joc de preguntes i respostes. El lloc era idoni per la seva condició d’antiga capella. Això va aixecar els primers somriures a la sala.

Va destacar que (els independentistes) “tenim la raó”, però que aquesta s’ha d’ensenyar i ha de “bullir” per tot arreu. Apel·lant a una antiga dita jesuïta, cal que siguem suaus amb les formes però ferms en el fons. El procés cap a la independència serà complex i tots notarem el pes de la responsabilitat, ara bé, va destacar que els que estan dubtosos els hem de fer decantar cap al “sí”. Cal donar-los arguments positius, ens hem carregat de raons i cal que les sabem explicar bé, de forma suau, amable i les vegades que calgui. No va dubtar en qualificar aquest procés “d’extremadament urgent”.

Més que davant un polític que em reclama el vot, em va semblar que estava davant una classe universitària. La imatge d’antiheroi que sempre he percebut d’en Junqueras també hi té a veure.

Va exposar preguntes concretes tals com “qui pagarà les pensions?” o “si el nou Estat català formarà part de la UE?”. Les respostes van ser desenvolupades de forma amable, molt pedagògiques, amb referències històriques (no s’hi va poder estar...), amb tocs de fina ironia i algun moment d’humor. Amb línia al President Mas, va demanar una majoria molt àmplia pel “sí”, rotunda i que no doni llocs a dubtes. Ens va advertir que la maquinària espanyolista ja ha començat a treballar i que ens superen àmpliament en recursos, coneixedor com és ell de les institucions europees.

Va destacar el superàvit de Catalunya front la Seguretat Social de 8.000 milions d’euros (2006-2011), així com la condició de contribuent net a la UE (durant els darrers 26 anys: 1986-2012). Més dades: Catalunya en relació a Espanya; és el 10% en inversió, 16% en població, 20% del PIB i 24% dels impostos. Tenim raó.

L’acte es va cloure amb una ovació final, precedida d’una apel·lació a no dividir la societat. Cal que expliquem el projecte del nou Estat als nostres conciutadans perquè son els nostres amics, veïns, familiars. Hi volem a tothom perquè els estimem. Llarga ovació final.

Made in Catalonia

El camí cap al dret a decidir s’ha iniciat de forma inexorable. En pocs dies, la Manifestació història de l’11-S, discursos memorables del President Mas, cop de porta furibund al Pacte Fiscal o Concert Econòmic per part d’un aclaparat Sr. Rajoy, avançament electoral (pel 25-N) i una declaració majoritària del Parlament a favor del dret a decidir “prioritàriament” la propera legislatura. Quantes emocions per un setembre que està sent negre en el terreny econòmic...

La premsa espanyola més recalcitrant i els seus acòlits d’aquí estan que treuen foc pels queixals. Alguns certament perdent els papers i tot. El món ens mira amb un cert grau d’incomprensió però amb un respecte que òbviament no trobarem a Espanya. Les coses s’estan portant d’una forma impecablement democràtica. Avancem.

En l’aspecte econòmic, els apòstols del “no” parlen d’una davallada de vendes (per menys vendes a Espanya: Hi haurà realment boicot? Quan durarà? A qui afectarà? Ja sabem el què representa el mercat espanyol...), parlen d’un deute inabastable per part de la Generalitat, d’una fallida de la Seguretat Social; vaja, en una autèntica catàstrofe. Alguna facció d’empresaris (de grans empreses) d’aquí també s’apunten a aquestes tesis de la por. Desconec si això es basa en estudis fiables, en desitjos inconfessables o simplement en la mala llet. De ben segur que cap economista sap amb certesa què passarà el dia d’una Catalunya independent. Mai Catalunya s’ha separat d’Espanya: i qui digui que ho sap, menteix. Ni en un sentit ni en l'altre, perquè és un fet que encara no s’ha produït. Ara bé, cap dels nous estats sorgits a partir del 1991 a Europa de l’Est s’ha tornat a reunificar, cosa que implica que sols no els hi deu anar malament...

En un món interdependent com l’actual i en plena globalització, la construcció d’un nou Estat no ha de significar aixecament de fronteres, ni imposició d’aranzels, ni cap restricció als fluxos comercials. Espanya i el nou Estat català poden estar integrats perfectament dins la UE ( Això lògicament en funció de com evolucionin els designis de la Sra. Merkel). En formem part de ple dret. Algú amb un mínim de seriositat, pot pensar que l’economia catalana es quedaria fora de la UE? La UE i els àvids “mercats” són els primers interessats en una economia catalana pròspera i sana i que vagi pagant el deute.

No tota la gent d’empresa pensa com alguns insignes dirigents, altres estem ja delerosos per posar el  “Made in Catalonia” en els nostres productes.

Més informació a: (VALOR AFEGIT; INDEPENDÈNCIA I COMERÇ, 26/9/2012)

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4263950

Jo no tinc por

L’Onze de Setembre d’enguany ha estat històric. Era previsible veient l’aire que es respirava al país en aquests darrers mesos. “L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest nostre país”. Així és com acabava el meu últim article.

El camí està iniciat i és irreversible. Diguem-n’hi transició nacional, dret a decidir, independència o estat propi: Convertir Catalunya, en un país normal dins la UE i el món. El president Mas ha deixat de banda la seva tradicional ambigüitat i ha premut l’accelerador. Ja ho deia el mestre Puyal “President, sàpiga que té un poble al darrere”.

La gran manifestació organitzada per l’ANC l’ha empès a posar rumb a l’estat propi. Rumb a la llibertat. Diu que caldrà molta voluntat, grans majories (per això estan els polítics, que ara han de posar lletra a la música que majoritàriament els catalans vam proclamar l’11-s), i sobretot, capacitat de resistir. Les estructures d’Estat de què parlava el president Mas (hisenda pròpia, reconeixement internacional, accés als mercats financers, autosuficiència energètica, etc.) de ben segur s’estan treballant. Cal una tasca constant i sorda, marcada en un fulla de ruta. Caràcter català, amb seny però treballant incansablement. N’estic segur i hi confio.

Aquests últims dies no es parla d’altra cosa. Amics, coneguts, familiars, la gent està il·lusionada.  Com feia molts anys que no passava. Un gran tsunami d’autoestima i d’esperit col.lectiu com mai havíem viscut. Són molts anys de foscor i la maquinària mediàtica i política de caire espanyolista, tot i que inicialment semblava grogui, començarà a intentar confondre i generar por. Penso que la por la centraran en el terreny econòmic (el vell tòpic de la butxaca i els catalans). Saben que una eventual intervenció militar (tal com preveu l’Art.8 de la Constitució espanyola) seria patètica i un autèntic disbarat avui en dia.

Por a l’economia? Catalunya seria perfectament viable, i hi ha un munt d’estudis que ho avalen. Una economia oberta, que actualment exporta més fora d’Espanya que no pas a l’Estat. Arguments i explicacions contra les pors. Com deia un bon amic, “encenem la llum per fer que les fantasmes marxin”.

No serà que és la pròpia Espanya qui té por?. Un país dubtosament viable sense els 16.000 milions d’euros que anualment rep de Catalunya. A les portes d’un rescat europeu. Sense un model econòmic sòlid, amb una economia poc industrialitzada, altament especulativa, i de poc valor afegit. Rècord mundial d’atur. Dirigit per una classe política dogmàtica, immobilista i fracturada en dos blocs antagònics. Amb un president absent i aclaparat. Un país fracturat socialment. Amb greus problemes territorials (a banda del cas català). Desprestigiat internacionalment, amb un cap d’Estat que és la riota mundial, nul.la influència amb les excolònies (veure cas YPF), etcètera, etcètera...

Qui té por ara?

L'endemà de l'11-S

Acabat un xafogós mes d’agost amb diverses i inacabables onades de calor àmpliament difoses pels mitjans de comunicació, tornem a la normalitat. Sembla que serà una tardor també calenta i no parlo de meteorologia. La crisi està fent estralls i res fa pensar que la cosa millori en els propers mesos ans el contrari. Tal vegada les eleccions americanes i la difícil reelecció d’Obama puguin fer que la UE canviï les polítiques que estan aprofundint més la crisi. Amb Europa abocada a una recessió descontrolada, l’economia americana no reviscolarà i  sembla complicat pensar que Obama pugui repetir. Europa ha de trobar un camí coherent, altrament el trencament de l’euro i un campi-qui-pugui de cada país en seran conseqüències.

A Catalunya, alta temperatura. Quelcom està en ebullició. Les estelades estan esgotant existències i la gent està molt farta. Com deia fa uns mesos el president Mas “o ara o mai, i per tant ara”. Ell parlava de la seva promesa electoral, el pacte fiscal. Un noble i legítim intent. L’enèsim i voluntarista intent de convèncer Espanya. Però per molts entre els quals m’hi compto, una etapa intermèdia en l’objectiu del ple reconeixement del nostre país com a estat independent. Després de més de 30 anys de règim autonòmic i pseudo-federal, aquest està esgotat. En això coincidim amb la dreta espanyolista: Un estat amb 17 parlaments autonòmics, és un despropòsit.

Ara ens toca als catalans a decidir cap on volem anar. Ara o mai. Estat propi o resignació. No hi haurà millor oportunitat. A Espanya ho saben i la reacció serà més visceral i hostil que mai. Ja han començat. Sabem de quin peu calcen.

Ens hem de convèncer que no només parlem d’economia, no només parlem de llengua, no només parlem de mantenir un mínim estat del benestar, parlem de viure en un país normal i digne. La situació actual és pròpia del colonialisme del segle XIX. L’espoli que pateix Catalunya no es pot perpetuar. Fins i tot la premsa internacional (quan no està contaminada 0 directament traduïda des de Madrid) ho reconeix i la Comissió Europea ja en comença a parlar públicament.

Ara és l’hora. Prou de celebrar derrotes, comencem a caminar. L’Onze de Setembre ha de ser històric. L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest (nou) nostre país.

Vacances per a no fer res

Portem una vida estressada: Feina, família, hobbies, més feina, més hobbies, estrès per la no-feina, més activitats, una voràgine,... Els nens petits ja tenen les seves agendes ben farcides abans de començar P3. Tot són obligacions i hi ha poc temps per aturar-se.

Aquests dies bona part de la gent que treballa agafa les merescudes vacances. Sol ser una pregunta recurrent des de ja fa uns dies: Quan agafes vacances? S’entra en una petita competència, on qui més qui menys ha d’explicar els seus plans a coneguts, delerosos d’explicar-te els seus. Fa temps qui no anava a Groenlàndia o a Mongòlia Interior no feia vacances. La crisi ha fet descartar aquests destins exòtics per altres més propers però sempre funcionals, Balears  o Sud de França solen donar un bon to. La vida frenètica que portem es trasllada a les vacances, hem de fer moltes coses, tot allò que no fem durant l’any concentrat en pocs dies.  Sovint la síndrome post-vacacional té efectes d’esgotament i cal tornar a la feina per descansar-ne.

Les vacances són necessàries. Ara bé, vacances per no fer res. El gaudir del temps, sensació de temps amb absència d’activitats. Temps per la contemplació i la reflexió. El dormir, menjar i tornar a dormir. Llegir, però sense abusar. Lleugera activitat, però sense que pertorbi la “dolce far niente”. Vida de gos. Vida primària.

Vivim assetjats per la pressió del “fer coses”. Fer és Tenir, Tenir és Èxit. La crisi, l’estratègia de la por a la que ens tenen sotmesos els poders fàctics (econòmics, mediàtics i polítics) ja ens la trobarem. Ens hem de prendre un respir. Reivindicar allò que és simple. El poc a poc. El no fer res. Vivim en un món que es mou a velocitat de vertigen i com deia Groucho Marx “aturin el món que jo baixo aquí”... almenys per uns dies.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/564585-vacances-per-no-fer-res.html

Posi un tertulià a la seva vida

Avui s’acomiada per vacances el programa 8 al dia de Josep Cuní. Amb un notable èxit d’audiència, el veterà periodista tanca la seva primera temporada en la cadena del Grup Godó, 8TV. Els resultats d’audiència han estat creixents, sobretot a partir del gener d’enguany, situant-se el programa amb una mitjana de share d’un 5%, però destaquen les dades de juliol amb un 8,8%. L’arribada d’en Cuní ha fet pujar els resultats globals de la decrèpita cadena privada.

El programa és un magazín informatiu i d’opinió, que s’emet de les 19h a les 22h. Reconec que a casa el seguim bastant. En Cuní és un gran professional, sobradament conegut a Catalunya pels seus anys d’experiència a TV3 i a diverses ràdios. Té una gran capacitat de comunicació, honest i carismàtic. Jo en destacaria la seva capacitat de treball, l’alt grau de documentació i d’informació de què disposa i un gran sentit comú, bastant insòlit en els temps que corren. També destaca per l’aposta per joves talents, tot i que queda molt clar qui és el Boss.

El programa 8 al dia es desenvolupa al voltant de temes d’actualitat,  socials, de moda, notícies del cor, etc. durant la primera hora, per passar a un tertúlia esportiva diària. Barça i més Barça bàsicament, on solen participar gent de l’entorn del Grup Godó (RAC1, Mundo Deportivo i La Vanguardia). Cap a tres quarts de nou, hi ha un tête-à-tête dialèctic amb la Rahola. Ambdós personatges assumeixen sovint rols contraposats i prèviament pactats, tot fent una exhibició de coneixements, cultura general i dots comunicatives.

Minuts abans de les 21h, l’editorial i les notícies, per passar cap a les 21h35 a la tertúlia, moment àlgid del programa. Hi ha uns convidats fixos que solen tenir dia assignat i altres que són rotatoris. El format és el típic de tertúlia radiofònica. Tres experts pinzellant sobre tota l’actualitat sotmesos a les provocacions d’en Cuní perquè es mullin. Sovint el programa s’allarga més enllà de les 22h (aquí es nota el pes específic d’en Cuní a la cadena privada) i quan ell considera el dóna per acabat.

Els tertulians solen ser professionals de diversos àmbits, abunden periodistes i opinadors nats, també hi ha banquers redimits, exparlamentaris que reneguen del seu partit, professors d’economia exaltats o exaspirants a polítics rebotats. En Cuní els selecciona meticulosament dins d’un ampli planter. A vegades, estressen i comencen a divagar i cridar, indicador de canvi de canal. En honor a l’estètica, en aquesta tertúlia televisiva no apareixen copes de vi, almenys no es veuen en pantalla...

Posi un tertulià a la seva vida (o en el seu show televisiu). Aquell professional (o no) d’un àmbit entès en tot. Desconec si en nòmina d’un partit polític (?), li explicarà el què vostè ha de fer, però quan ell tenia responsabilitats feia el contrari. El tertulià mai enganya: Ell ja ho havia dit el 1999... Té un amic important que de “bona font” li ha dit el què passarà. El tertulià amb pedigrí fa la ronda de ràdios al matí i al vespre a can Cuní. Sempre buscarà el seu àlter ego per fer-la grossa i si té ressò la polèmica creada, aquesta s’escamparà xarxes socials avall: L’era de les noves tecnologies ho té això. Li dóna lliçons d’economia al ministre o conseller del ram, i mai dels mai, assumirà responsabilitats. El tertulià té la solució a tot (que l’apliqui, sisplau!!). Volem un govern de tertulians!!

Cuní, gran professional de la comunicació: La televisió, pur espectacle, pur negoci.

El Tour és el Tour

Escrivia fa gairebé un any al respecte de la poca repercussió que se li donava en el diari al fenomen esportiu del mes de juliol: El Tour de França. Un suggeriment que fou atès i la carta fou publicada el dia 22 de juliol de 2011 en l’espai de Cartes al Director. Tot i que aquest any no hi ha gaires corredors coneguts, sí que el tractament que se li dóna en quantitat, qualitat i imatges és el que equival a la rellevància esportiva i social d’aquest autèntic espectacle al voltant de les bicicletes per les carreteres franceses. Potser és que no fem gaire cas a allò que es produeix a França, més quan no hi ha estatals en competició. Catalunya tanmateix és un país molt afeccionat al ciclisme. Tal vegada el problema és que el futbol i la seva bombolla (quan explotarà?) ho eclipsen gairebé tot. Tots sabem en el país que vivim; qualsevol mitja notícia (certa o inventada), incidència en els entrenaments o trapelleria de futbolista té un protagonisme fora de mida en aquestes setmanes sense competició pròpia. Sabem tots els ets i uts al voltant del Barça i l’Espanyol (i fins i tot de la “Roja”). L’escassa repercussió del Tour en altres mitjans (televisió, per exemple) sorprèn una mica. 

Felicito a EL PUNT AVUI pel tractament d’enguany. Que aquest espai de Cartes al Director no només serveixi per queixes i reivindicacions sinó també per reconèixer quan la feina es fa bé.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/559463-el-tour-es-el-tour.html