Catalunya vota

Deixeu que faci quatre línies d’actualitat després d’aquesta esgotadora campanya electoral de més de dos mesos.

Demà Catalunya vota. Les eleccions tindran un guanyador clar, el President Mas obtindrà una clara majoria. Malgrat les retallades i la crisi econòmica més greu que es recorda, l’actual president obtindrà una clara victòria. Veurem si per majoria absoluta o no. Un fet excepcional, inèdit a Europa. Tant sols als EE.UU., Barack Obama ha revalidat el seu mandat. En el context actual molts mandataris han estat foragitats dels seus càrrecs per la impossibilitat de poder gestionar la realitat.

El partit que obtingui el disputat segon lloc tindrà sembla un terç d’escons respecte el partit vencedor. Sense una oposició sòlida, ni una alternativa creïble i amb el vot cada cop més fraccionat, els partits constituiran dos eixos clars: l’eix nacional i l’eix autonomista. Progrés o immobilisme. Malgrat els matisos ideològics que els partits han intentat maximitzar durant la campanya i marcar perfil propi, el debat que vindrà es centrarà al voltant de poder exercir el dret a decidir i un eventual referèndum o consulta en els propers mesos: Catalunya, nou Estat d’Europa?

Alguna premsa internacional se’n fa creus de la posició de l’Estat espanyol. Aquí no tenim un Canadà o una Gran Bretanya. Enfront hi ha un Estat cada cop més desinhibit, hostil i contrari als interessos nacionals catalans i que ha engegat tota la maquinària del joc brut per alterar la voluntat democràtica. Ridícula posició, però nítida i clara.

El país està en joc. Futur com a catalans de ple dret o assimilació com espanyols, dins un context de més centralització, espanyolització creixent i empobriment general, obligats a pagar uns deutes inassolibles heretats després de decennis de dispendi i polítiques insolidàries.

Volem un país normal o volem ser una regió annexa? Això és el que es decideix. Però no ens enganyem, això tot just comença. Demà hi ha eleccions però no és l’estació d’arribada, és el principi de viatge. Que tinguem sort i que sapiguem votar, i com deia aquell “cordeu-vos el cinturó”, que venen revolts!

Amèrica vota

Com cada primer dimarts d’any de traspàs els Estats Units escullen president.Després de quatre anys de forta recessió econòmica el president Obama té elrepte d’una reelecció complicada. Malgrat algun èxit internacional, el quedeterminarà la seva continuïtat o no serà la seva gestió domèstica, econòmicabàsicament i pels estralls del Sandy.El què el 2008 era una gran onada d’il.lusió i carisma (“Yes we can”) s’han convertit el 2012 en un constant vaivé de malesnotícies i escassa perspectiva. Davant té un candidat solvent. Romney és unpolític sòlid i veterà, ex-consultor, empresari d’èxit, prou ambigu i pragmàticper disputar-li la victòria. 

Els dos candidats estan virtualment empatats segons les enquestes. Elsistema estableix que cada estat té un pes proporcional determinat en nombre devots electorals. Molts estats sempre voten el mateix, p. ex. Califòrnia, demòcratai Texas, republicà. Després n’hi ha uns altres que son canviants i quedeterminen el guanyador final: Florida o Ohio poden tenir la clau.

La participació sembla que serà entre el 55% i 57% del cens. Certament moltbaixa, per la que s’anomena la “democràcia més gran del món”. Malgrat això hoseguirem amb interès com si d’un esport es tractés i els mitjans d’aquí s’hiabocaran. Els Estats Units estan també immersos en una gran recessió, amb untaxa d’atur del 7,9% intolerable pels seus estàndards. Amb un deute públic monumentali creixent de 16 bilions de dòlars, més del 105% del PIB. Un dèficit públicsemblant a l’espanyol (del 9%) i una balança comercial crònicament deficitària.Amèrica votarà. Els americans votaran mirant pels seus interessos, però elresultat ens afectarà a tots els europeus i a les polítiques econòmiques que s’implementinallà i aquí. Que votin bé i que tinguem sort.

El Punt Avui, dimarts 6 de novembre de 2012: ELECTION DAY
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/590646-america-vota.html

Democràcia "low cost"

Quan jo era petit, posem fa uns 25 anys, volar en avió era sinònim d’elitisme i de distinció social. Volar era car i només a l’abast de pocs privilegiats. Amb el naixement de les companyies “low cost” això va canviar. Vam descobrir que es podia volar a capitals europees a preus inferiors al què costava anar en tren de Girona a Barcelona o el menú del polígon. Aeroports secundaris i infrautilitzats van tenir un important renaixement. Moltes vegades això amb càrrec als pressupostos d’administracions locals i regionals àvides de turistes. El fenomen “low cost” ens va fer descobrir també els “breaks” europeus de cap de setmana. A preus irrisoris (en comparació a anys enrere) potenciaven destinacions menys concorregudes, permetien aplanar l’estacionalitat del sector turístic i perquè no dir-ho, potenciaven un incipient sentiment europeista. El fenomen però també tenia contrapartides: l’eliminació de serveis (o fer-los de pagament), l’estrès que es sotmet a tots els que intervenen en la cadena de valor (inclòs el propi client!), la degradació de condicions laborals fa que sovint les companyies “low cost” no siguin sempre la millor opció. En tot cas, és una estratègia empresarial coneguda i acceptada per ambdues parts (comprador-venedor). Malgrat recordi que té una probabilitat superior de quedar abandonat a terra. Mentre la seguretat es respecti, sovint estem disposats a renunciar a certa qualitat en favor del “low cost” o “low price”, millor dit. En conclusió, el model “low cost” s’ha imposat massivament i és una opció de viatjar prou digna i democràtica.

Ara bé reprenent l’actualitat política aquesta nostra democràcia també és de “low cost”? Ens diuen que els catalans no tenim dret a decidir. Seguint la lògica espanyola només la suma de PP i PSOE podrà canviar la Constitució? Legalment el raonament és impecable, tenen raó. Ara bé, legalitat i legitimitat xoquen claríssimament.

El “dret a decidir” es limita a votar cada 4 anys? En un món canviant com l’actual, dinàmic, global, on tenim tones d’informació a l’instant i tot circula a gran velocitat, resulta que nosaltres (catalans) ens hem de conformar amb una democràcia de baixa volada. Els nostres interessos es decideixen lluny d’aquí i hem d’acceptar-ho com un dogma. Sovint altres interessos prevalen i són contraris a la nostra realitat social i al sentit comú (p. ex. corredor mediterrani, AVE a Galícia, “espanyolització” o més retallades aquí que enlloc més).

És inadmissible el què està passant. Que la manifestació del 11 de setembre o bé els moviments 15-M siguin poc escoltats, minimitzats o fins i tot escarnits, demostra la baixa qualitat de la dita “democràcia espanyola”. Que la democràcia sigui votar cada 4 anys, votar llistes tancades sotmeses a la discrecionalitat dels partits, on no compta la meritocràcia sinó simplement obeir ordres. Es premia el seguidisme i no pas el talent. Si vostè comet l’error de crear un nou partit polític, no pateixi: tindrà “zero” repercussió mediàtica als mitjans públics i potser, tampoc ni als privats. Els polítics (professionals) estan més interessats en el seu lloc de treball que en els interessos de la seva comunitat. A Suïssa per exemple, s’organitzen referèndums d’abast local, cantonal (regió) o federal (estat) de forma periòdica i molt sovint: D’això jo en dic cultura democràtica. A Espanya, això incomoda, espanta o directament es considera hostil.

A més els catalans en tenim doble ració de “low cost”. Aviat ens tocarà votar. Tots sabem el motiu d’anticipar les eleccions 2 anys a mitja legislatura. El leitmotiv n’és un i no cap altre. Aquestes eleccions s’han plantejat amb dues rondes i exigirem que n’hi hagi una segona. No volem anar mai més en una democràcia de “low cost”. Volem arribar a la nostra destinació.