Llevat de les declaracions espontànies dels primers ministres de Lituània i Letònia, països simpàtics però amb escàs poder a Europa, a favor del procés de transició nacional català i que ràpidament el cos diplomàtic espanyol es va afanyar a fer corregir, penso que el suport europeu al nostre procés és més aviat minso.
El procés que dins de Catalunya és vist com pacífic i cívic, profundament democràtic, empès des de baix per la societat civil, integrador i amb una vocació constructiva, és vist per les potències europees entre la sorpresa, quan no menysteniment en intentar minimitzar-lo i la ignorància, tal volta un xic interessada.
La UE és un club de 28 països molt diversos, units per una proximitat geogràfica i llaços econòmics, polítics i culturals que només a partir dels darrers 70 anys han deixat de fer la guerra entre ells. Després de segles han vist que la cooperació era millor que la confrontació. Els que tallarien el bacallà allà dins serien:
França, de tradició molt centralista, per raons òbvies d'interessos territorials i amb minories nacionals també en stand-by, mai reconeixeria una Catalunya independent. Si ho acaba fent, serà dels últims i sempre que hi tingui clars beneficis o compensacions pròpies.
Itàlia (segurament amb qui culturalment més ens assemblem els catalans...) està massa preocupada en el seu particular vodevil per veure interès en quelcom català. Un Estat, sovint grotesc, de campi qui pugui i amb nul pes a nivell de política internacional.
Amb el Regne Unit sempre interessat en fer la guitza a Espanya, hi podem comptar? Històricament (Guerra de Successió, Guerra Civil, ...) s'ha demostrat que més aviat no. A més a més té el "problema" intern amb Escòcia. No obstant sembla que l'unionisme britànic guanyarà el referèndum de l'any vinent i encara en sortirà reforçat. Els pares de la democràcia moderna són uns mestres de l'ambigüitat i mai han estat constants en ajudar les reivindicacions catalanes. Interessos propis per sobre de tot.
I Alemanya? La líder econòmica i política de la UE està massa interessada en la seva butxaca (bàsicament això explica el fenomen Merkel: Europa al seu servei), i evitarà cap mena d'impacte econòmic. Està clar que una eventual secessió de Catalunya podria fer trontollar el Regne d'Espanya, la prima de risc i la seva capacitat de devolució del deute (immens, per cert) i això genera incertesa als racionals germànics.
Europa abans paradigma de pau i llibertat s'ha convertit ara en el més voraç "cobrador del frac"?
Què preval: la democràcia o els interessos propis? Ai Europa!
