Tancaments

Un tancament empresarial sempre és un fet traumàtic, sovint polèmic i certament trist. En poques ocasions, el tancament és un procés senzill i on queda tot pagat. Als impagaments i promeses incomplertes s’hi pot afegir les inevitables “faltes de comunicació” o “malentesos” que tendeixen a enterbolir el procés de tancament.

Pensàvem que érem rics i la crisi ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema econòmic. Talment com si marea hagués baixat, hem descobert que la quilla del nostre vaixell econòmic estava ben corcada i amb unes profundes vies d’aigua. Segurament algú dirà que hem estirat més el braç que la màniga i possiblement no li faltarà part de raó. El més liberals, diuen que la “mà invisible” del mercat posa a tothom al seu lloc i que és el destí. Els més intervencionistes ho nacionalitzarien tot amb els diners del altres, és clar. Què voleu que us digui? No ho veig del tot clar.

A les comarques de Girona, teníem una economia rica i diversificada, basada en tot un mosaic de pimes escampades per una varietat de sectors, amb un equilibri entre indústria, serveis i sector primari. Cada dia, però més empreses tanquen i el degoteig és constant. Durant aquests anys de crisi, hem vist com es va esmicolant indústries i comerços. Els carrers són un ventall de persianes abaixades i rètols empolsats buscant compradors o alguna cosa que s’hi assembli. Els polígons industrials foten pena.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/633735-els-processos-concursals-superaran-enguany-la-xifra-dels-10000-a-tot-lestat.html

Tornant a l’inici, estic segur que en tota aquesta crisi s’endurà moltes empreses viables que en altres circumstàncies menys traumàtiques de ben segur haguessin pogut resistir i ser viables. Empreses industrials, exportadores, amb productes innovadors, que creàvem ocupació, en altre temps visitades per polítics s’hi feien fotografies, que tributaven i cotitzaven, que tenien una responsabilitat social envers el territori, etc. Una empresa de 20-30 treballadors que tanca és molt difícil que pugui renéixer. L’emprenedoria és una solució només parcial i sovint té el caràcter de subsistència individual. Muntar un bar o una casa de turisme rural, tot i que noble i necessari, no és pas la solució a l’economia catalana. No obstant millor un emprenedor (o molts) que un aturat, ara bé el teixit destruït costarà reconstruir-lo de nou. S’haguessin pogut evitar tants tancaments d’empreses? Potser no, altres potser sí. Es injust, però, és la cruel llei del mercat. Només podem assistir com a espectadors o actors convidats a aquesta tragèdia?

Confiscats

Sembla que finalment es consumarà la confiscació dels dipòsits superiors a 100.000€ a Xipre. Tenir grans dipòsits és haver pecat i ara caldrà pagar pels excessos que s’hagin pogut haver comès i que han originat un rescat per part de la troica en aquella illa mediterrània. El rescat, encara pendent de ser tancat definitivament, sembla que oscil·larà al voltant d’uns 23.000 Milions d’euros, un “simple” 135% del PIB. La troica només n’aportarà 10.000 i la resta amb càrrec als xipriotes. En conclusió la mala gestió d’uns governants, inclosos alguns dirigents bancaris, farà recaure tot el pes del rescat en els ciutadans, sigui amb retallades brutals, pujades d’impostos i ara, i això és la novetat, en la quitança als grans dipòsits. Sense estalvi, no hi ha inversió. Sense inversió, no hi ha recuperació possible: més atur i més pobresa.

Aquesta vella Europa, decadent i poc il·lusionant, dirigida per uns pocs, ara s’encaparra en confiscar els dipòsits de l’estalvi. Fins avui una de les garanties del model capitalista, com és la preservació de l’estalvi, també se’n va a en orris.

Desconec si Xipre era una base pel blanqueig de diners de les oligarquies russes, però ningú es fa la mateixa qüestió quan això serveix per a dinamitzar el mercat immobiliari a tota la costa catalana o bé quan els compatriotes de Putin són els principals consumidors de productes de luxe Passeig de Gràcia enllà...

Com diu el refrany, quan “vegis les barbes del teu veí afaitar...”, anem-nos preparant. Això no s’ha acabat ni de bon tros. Aquest model determinat d’Europa ja no ens convenç, ni engresca, ni motiva. Es poc transparent i escassament democràtic, però ara a més confisca. Una unió a Europa és la solució, és irreversible i és el camí, però fer pagar tothom pels excessos d’una minoria, penso honestament que no és la solució.

Mercadona. Model de gestió

En el país campió europeu de l'atur, mig intervingut per la troica europea i amb tancaments constants d’empreses, una empresa destaca per la seva bona marxa. Mercadona va presentar uns resultats el 2012 amb un creixement de vendes d'un 7% (19.000 Milions d'euros de facturació). Els resultats nets van créixer un 7% (500 Milions), compta amb 74.000 treballadors (tots ells fixos i 4.000 de nous, creats el 2012) i va invertir 650 Milions d'euros en 60 noves botigues per tot l'Estat espanyol. Tot un exemple d'èxit empresarial en plena tempesta econòmica.

Tot i això el seu president, el carismàtic Juan Roig, tercera persona més rica d’Espanya, ha anunciat un 2013 dur, amb caigudes de beneficis. L’empresa ajorna la seva expansió internacional (prevista inicialment cap Itàlia), ja que literalment “no podem anar a conquerir un castell, quan el nostre no està prou bé”.El creixement meteòric dels últims anys de moment sembla que es moderarà o almenys es dóna un temps per a pair-lo.

Quins són els secrets d'aquesta empresa familiar valenciana que començà el 1981 amb un supermercat al poble de Tavernes Blanques i ha acabat sent tot un referent i una de les empreses més reputades d'Espanya i del món (9ª l’any 2009, segons la llista Forbes-Reputation Institute). Mercadona ja és l’empresa familiar més gran d’Espanya per davant del totpoderós i tòtem del capitalisme hispànic, El Corte Inglés.

Les claus d’aquest model d’èxit empresarial són diverses i estan basades en un model de Gestió de Qualitat Total (MCT) que té l’enfocament en crear valor per als diferents grups que intervenen en el negoci:

El Client. Oferir al CLIENT (a qui s'anomena "el jefe") preus baixos i estables. Es prescindeix de les ofertes. L'empresa ofereix el lema “Sempre Preus Baixos” (SPB). Mercadona és el més econòmic i els clients ho saben.

El Proveïdor. En relació al punt anterior, cal compensar al PROVEÏDOR per les implicacions que els preus baixos li suposa mitjançant una relació allarg termini, escurçant terminis de pagament, la transformació de la Marca Pròpia en una Marca Blanca i en ajudes per a millores productives.  Es creà la figura de l'inter-proveïdor,productor que produeix en exclusiva per a Mercadona i comercialitza a través de les marques d'aquesta. El proveïdor està vinculat i creix al ritme de Mercadona.

El Personal. Basar les relacions laborals amb els EMPLEATS en un enfocament de conciliació de la vida personal i laboral, contractació indefinida, no obertura en festius, planificació d’horaris a llarg termini,formació continuada i primes sobre objectius. El personal està altament formaten el producte que ven (dóna instruccions de prescripció al client).

Altres consideracions atenir en compte: Gestió continuada per la disminució dels costos (optimització dels costos logístics, gestió automobilística d’inventaris, transport multimodal), la supressió de la publicitat, desaparició d'ofertes, augment de la productivitat(de les més altes per empleat en el sector) i constància en la persecució delbenefici. En conclusió, una obsessió per l’excel·lència i oferir la millor qualitat al preu més baix possible.

Mercadona, un model d’èxit en l’ultra competitiu món de la gran distribució, que lluita amb les multinacionals i les guanya. Un model no exempt de polèmiques i escàndols (la xarxa n’està farcida) i molt pròxim al poder i, fins i tot, embolicat en trames fosques de finançament il·legal a partits. Veurem si és un model sostenible o és la darrera bombolla en el país de les bombolles...