Aquí qui treballa...?

Les dades de l’última EPA (Enquesta de Població Activa) del quart trimestre (4T) no per esperades, deixen de ser menys desastroses. Espanya encapçala al trist rànquing de ser el país de la UE amb major atur: 5.273.600 persones, un 22,85% de la població activa, 295.300 persones més que en la darrera EPA del 3T.

A la UE-27, la taxa és d’un 9,3%. Espanya es situa en el rànquing mundial entre Sudàfrica (24%) i Gabon (21%)...

Per CC.AA., les dades són totes elles molts elevades però es constaten les enormes diferències que existeixen en aquest estat asimètric. Allò de la igualtat que promou la Constitució queda clarament en entre dit. També es demostra que els mecanismes que promouen una pretesa solidaritat territorial no són gaire fructífers.

Catalunya o la C.A. de Madrid, comunitats semblants en termes de població i més diversificades econòmicament, tenen percentatges d’atur del 20,50% i 18,51%, respectivament. Andalusia té la taxa més elevada, 31,23%, sent també la C.A. més poblada d’Espanya o Extremadura, un 28,6%. Hi ha però una altra realitat, les CC.AA. de règim foral (amb concert econòmic propi constitucionalment reconegut), tenen un 12,6% (P. Basc) i 13,8% (Navarra). Els percentatges més baixos de tota Espanya. Els efectes positius de tenir concert econòmic propi (o “pacte fiscal”) permetrien un reducció de l’atur a Catalunya?

Si veiem el nombre de funcionaris, a Espanya són un total de 2.670.326 persones entre totes les administracions públiques (un 12% de la població activa). El promig és un funcionari per cada 17,7 habitants. Un promig similar a altres països europeus com Alemanya (18,3) o Itàlia (17,3), però clarament per sota França (12,5) o els “paradisos” nòrdics de Suècia (8,1) o Finlàndia (9,4). A l’altra banda, hi hauria el Regne Unit (29,3), de tradició més liberal.

També per CC.AA. les dades solen ser prou asimètriques. Aquí Catalunya i Madrid tenen percentatges clarament diferents. Mentre Catalunya és la que té menys funcionaris per habitant (24,8), a Madrid són (15,1). Efectes de la capitalitat? Aquí s’entén que com més funcionaris més serveis públics es poden atorgar. Les CC.AA. d’Andalusia i d’Extremadura tornen a tenir millors ràtios de servidors públics per habitant (16,9 i 11,6, respectivament). Només a Ceuta i Melilla és on hi ha més funcionaris (1 per cada 8,1 hab.)

Es curiós que Catalunya sigui la C.A. on calguin més ciutadans per trobar un funcionari. Suposo que el seu teixit econòmic i empresarial fa que, històricament, no hàgim estat gaire amants de la funció pública. Ara bé, Catalunya en els últims anys ha rebut un allau de persones immigrades que han col•lapsat els serveis públics; sanitat, ensenyament o justícia. Això lluny de ser considerat demagògic penso és un fet objectiu. Catalunya és la C.A. que amb més número d’estrangers de tota Espanya (1,1M, un 15% de la població catalana). Curiosament, les CC.AA. de règim foral tornen estar entre les que tenen menys població estrangera (País Basc: 6,6%; Navarra: 11,2%). Es que el règim foral impedeix als estrangers instal•lar-se a comunitats econòmicament tan prosperes com aquestes dues? (perdoneu, ara sí, la demagògia...)

Per últim, si creuem el nombre d’aturats, el nombre de funcionaris (els sous dels quals són pagats amb impostos dels actius) i inactius (persones majors de 16 anys que no estan buscant feina), veiem unes dades encara més esfereïdores. A Espanya, un 60,7% de la població major de 16 anys està en algun d’aquests tres grups (aturats, funcionaris o inactius) i per tant, amb càrrec a les arques públiques o a l’economia submergida.

Com sempre, les comunitats més dinàmiques econòmicament tenen uns percentatges inferiors (però no gaire millors) i similars entre elles; Catalunya (55%), Madrid (56%) i País Basc/Navarra (55%). A l’altre cantó, Andalusia (67%) i Extremadura (72%) mostren unes xifres molt baixes d’activitat, i lluny de tòpics i de polítics incendiaris, un es fa la següent pregunta:

Fins quan això es podrà aguantar?

Finlàndia, un país de boscos

Deia l’economista Xavier Sala i Martín, que la Innovació no només s’ha de centrar en les noves tecnologies o en sectors com les telecomunicacions, farmacèutiques o en fer Parcs tecnològics. La innovació ha d’aparèixer en tots els sectors de l’economia.

Aquí un exemple del cas finlandès. Segons l’Eurostat, la taxa d’atur a Finlàndia és del 7,4%. A Espanya, 22,9%.

http://www.tv3.cat/videos/3895971/Finlandia-un-pais-de-boscos

Gestors irresponsables

L’actual rei d’Espanya deia fa poc que “la justícia és igual per a tothom”. Realment surt car un personatge així per només dir obvietats. Ara bé, no parlaré avui del rei sinó dels diferents graus d’assumpció de responsabilitats en situacions similars. Vegem 3 casos:

Cas #1. Si vostè ha contret deutes, aquests s’han de tornar. Ha de pagar-los i en cas que no pugui, el més probable és que acabi sent executat, embargat o que no es pugui desempallegar mai de la responsabilitat personal. En aquest cas, com a persona física haurà de respondre amb els seus béns dels possibles deutes. Malauradament no tenim una legislació gaire progressista en aquest sentit. En molts països, si vostè té una hipoteca i no la pot pagar, pot tornar el bé hipotecat (la coneguda “dació en pagament”) i el deute quedaria cancel•lat. Això en aquest país ho passa. Alguns diuen que la dació en pagament faria contraure a la gent més deutes i que això portaria a la fallida del sistema financer. Bé, això ja ho tenim actualment...

Cas #2. Si vostè té una empresa, el nivell de responsabilitat ja queda més difós. Si vostè és soci d’una empresa, la seva responsabilitat queda limitada al capital social. Aquest és un principi fonamental del capitalisme. Actualment es poden constituir societats limitades per 3.000 euros. La responsabilitat queda limitada al capital aportat. Això està bé. Ara bé, qui regeix i gestiona l’empresa és la direcció o “l’administrador”, com l’anomena la llei. En cas d’insolvència empresarial, la responsabilitat de l’administrador només queda afectada en cas de “mala fe”. Si es demostra engany o frau en el jutjat, llavors l’administrador respondria amb el seu patrimoni dels deutes societaris. Substancial diferència amb el cas #1, una persona física que té deutes romandrà tota la vida amb els deutes; en el cas #2, si l’empresa fa fallida i es dissol, els crèdits es perden i la responsabilitat es dissol també. Bona nit i tapa’t.

Cas #3. Portes un país o un ajuntament a la ruïna i te’n vas de franc. Quina responsabilitat tenen els dirigents polítics? No estic parlant dels casos que la premsa en va plena. No estic parlant de presumptes delinqüents, alguns d’ells expresidents de comunitats autònomes molt properes, membres de la reialesa o de la burgesia barcelonina. Ja respondran davant la justícia de les seves malifetes.

Estic parlant de quan fas un diagnòstic erroni de la magnitud de la crisi, quan dius que les caixes d’estalvi són “sòlides, solvents i un referent mundial” poc abans de fer fallida, o quan crees un dèficit majúscul: et poses a construir aeroports enmig dels erms, et poses a fer dessaladores inútils, macro-edificis per a administracions territorials de tercera, carreteres que no van enlloc o enllaces amb Alta Velocitat ciutats sense-passatgers; dónes rendes per afavorir la ganduleria, o et poses a obrir delegacions pseudo-comercials per col•locar el germà tanoca. I en tinc més, quan surts dels govern tot és culpa dels nous que han entrat i han intentat arreglar el desgavell. I la millor dels millors, indultes banquers condemnats per la justícia el dia abans de marxar.

Direu que aquests dirigents (d’aquí i d’allà) ja han pagat un preu polític. No hi estic d’acord. Cal exigir responsabilitats, de la mateixa manera que el govern islandès fou fulminat i el seu cap i els principals banquers van ser processats o que el governador del banc central suís va dimitir perquè la seva dona es va enriquir gràcies a informació privilegiada. Cal que els governants paguin per la seva mala gestió. I no em refereixo a un desterrament daurat al Senat. No n’hi ha prou en perdre molts i molts escons. No n’hi ha prou en voler semblar la Renovació canviant de maquillatge o de discurs. No n’hi ha prou en fer una passa enrere i seguir controlant rere les bambolines. Cal exigir responsabilitats, i com passaria a l’empresa o a un particular, que responguin amb el seu patrimoni present o futur. Gestors irresponsables o Visca Islàndia?