El banc era el
nostre amic. Algú a qui confiàvem els nostres diners i sovint els nostres
problemes. A vegades ens regalava un calendari o un llibre, i tot. Ens oferia
el seu assessorament sempre vetllant per la nostra economia i cuidant per la
nostra felicitat. El banquer, a qui coneixíem de feia anys, era el seu
representant a la Terra que a més ens donava un plus respecte altres clients,
perquè ell “havia pensat primer en nosaltres”.
L’últim dels
invents de les entitats bancàries per captar diners van ser les Participacions Preferents (PPR). Aquest
producte està provocant darrerament un gran rebombori. Molta gent, en la seva
majoria gent gran i amb escassa cultura financera, ha descobert que té els seus
estalvis immobilitzats o ha patit importants pèrdues quan ha intentat recuperar
els seus diners.
És un dels darrers
despropòsits que els bancs i caixes han perpetrat últimament, com:
- Els polèmics SWAPS, venuts com assegurances es van convertir més tard en productes especulatius,
- Els escandalosos salaris i indemnitzacions a les cúpules directives,
- El finançament barat del BCE per cobrir-se les vergonyes,
- La seva insensata política de riscos,
- La poc dissimulada connivència amb el poder o,
- El manteniment artificial dels preus immobiliaris per no aflorar més pèrdues són una tediosa tirallonga d’escàndols.
Centrem-nos en
les Participacions Preferents (PPR). Es venien com un producte d’estalvi, que
vinculava la seva rendibilitat als resultats de les entitats. En anys de
bonança oferien altes rendibilitats; entre el 6% i el 8%. Un producte llaminer.
Molts inversors de perfil conservador, poc informats o directament enganyats, van
ser captats pensant que contractaven una imposició a termini fix. Amb l’adveniment
de la crisi moltes d’aquestes participacions van passar a valdre poc més que
res. A més a més, surten a la palestra les veritats d’aquest producte: És de
Renda Variable (similar a accions però amb menys drets polítics), no estan garantits
pel Fons de Garantia de Dipòsits, mancats de venciment i amb molt de risc. La
caiguda de beneficis i la manca d’expectatives va desplomar el valor de les PPR
molt per sota del seu valor nominal. No cotitzen a borsa i vendre’ls va
resultar certament complicat. “Preferents”? Té conya el nom...
Els bancs, en un
atac de filantropia sense precedents (i molt pressionats per l’opinió pública
tot sigui dit), han optat per oferir als seus (emprenyats) clients la
possibilitat de convertir les PPR en accions (Santander), obligacions
convertibles (Caixabank) o similars. S’ha constituït una associació per
canalitzar queixes, demandes i gestions diverses (ADICAE). El tema està molt
viu i ni molt menys ha acabat.
El Banc ja no és
el nostre amic. A l’esforçat empleat bancari, entre infinits trasllats d’oficina,
l’anirem veient com va canviant o directament com se li va diluint el que havia
sigut el seu etern i jovial somriure. Són disciplinats executors de les ordres
d’un ens anomenat “Els-de-dalt”. Intentaran convèncer-nos de la bondat dels
“seus” productes per les “nostres” necessitats. Però al banc li importen ben
poc les nostres necessitats. Necessiten col·locar productes. Tenen els seus
propis interessos. Són interessos legítims
no ho negaré pas, però no necessàriament coincidents amb els nostres, com veiem
en cas de les PPR.
Serà
aquest el darrer escàndol bancari?
