Un any d'articles

Amb l’acabament de l’any tot són balanços. A tots els mitjans de comunicació els dóna la dèria per emetre resums i packs enllaunats del que consideren el millor de l’any. El 2011 ha estat el meu primer any sencer de blocaire i voldria agrair a EL PUNT AVUI l’oportunitat de poder divagar lliurement i expressar idees, pensaments i compartir-los amb tota la parròquia internauta. He parlat una mica de tot, centrat en temes d’empresa i economia en els quals treballo, i també tocs de política i sempre al voltant de l’actualitat del moment. La crisi no cal dir-ho ha estat un tema recurrent.

Abans de EL PUNT AVUI, vaig publicar altres articles al meu blog personal que també voldria difondre:

• “Segur que Girona, rai?”. Una visió realista contra l’excés d’optimisme i, a vegades, el massa mirar-nos el melic que tenim des de Girona. Avui dia, estem patint anys d’injustícies que estan llastant la nostra economia i a sobre ens pensàvem que érem els reis del mambo.

• “Born in the USA”. Com les empreses americanes (i les seves marques) han esdevingut un referent econòmic i cultural en el món sencer i com d’això se’n poden treure conclusions positives. La realitat avui dia és que Europa està immersa en una profunda recessió i altres parts del món certament estan millor.

• “Concurs de creditors: Fracàs o oportunitat?”. Una empresa pot sortir d’un concurs de creditors i això la pot reforçar, per no morir atrapada pels deutes. La importància de mantenir l’empresa viva.

• “It’s the economy, stupid!”. Com la famosa frase de Clinton, cal fonamentar la independència de Catalunya en l’economia i es demostra que això és perfectament viable. Mesos desprès avui ja parlem de Pacte Fiscal i l’independentisme creix.

• “El rol del director financer”. El paper que juguen en les empreses els directors financers com a garants d’un sentit econòmic i financer en les organitzacions. Molts directors financers solen esdevenir directors, gerents d’empresa.

• “El CV no ho és tot”. Fruit d’una polèmica política d’aquell moment, descabdello la importància de la honestedat en la funció publica i critico l’excés de “títolitis” en la nostra societat.

No se si 2012 serà millor o pitjor que l’any que acabem…

En tot cas, hi haurà moltes coses que depenen de cadascun de nosaltres i això és el que haurem de gestionar i saber fer bé. A poc a poc i amb actitud positiva i molt treball segur que la crisi un dia, no massa allunyat, haurà marxat…

MOLT BON ANY A TOTS ELS LECTORS I A LLEGIR!!!!!!

Quatre números de TV3

Veient l’entrevista de fa uns dies (1/12/2011) de la Mònica Terribas al President Mas es va generar un estrany i morbós conflicte d’interessos. L’entrevista, amb el pretext del primer any de govern, es va situar en els paràmetres habituals i es va comentar llargament l’actualitat, molt centrada en la crisi i l’atur, el pacte fiscal i el nou govern de Rajoy. La periodista, incisiva i felina com sempre, va intentar posar al governant en problemes. Finalment es va tocar el tema que va ser latent durant tota la xerrada: Les retallades a TV3. La Sra. Terribas, visiblement dolguda i un punt irada, va perdre aquí la seva habitual imparcialitat doncs ella mateixa (en tant que Directora de TV3) esdevenia protagonista de les retallades erigint-se en jutge i cosa jutjada.
Aquesta entrevista juntament amb la compareixença de dies enrere (25/11/2011) al Parlament de la mateixa Sra. Terribas m’ha motivat a escriure aquest article. De què estem parlant?
TV3, o Televisió de Catalunya, SA (TVC) és una societat anònima unipersonal. El seu accionista únic és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que és un ens públic el finançament del qual ve atorgat pels pressupostos de la Generalitat de Catalunya (GenCat). Per contra, el model de finançament de TV3 és mixt. Una part dels seus ingressos prové de la publicitat i una altra dels pressupostos públics. Aquests ingressos públics són per finançar inversions i per compensar pèrdues.
Subvencions a l’explotació
El 2008, TVC va rebre 256 Milions d’euros en Subvencions. El 2009, 289 Milions i el 2010, 293 milions. Els actuals pressuposts de la Generalitat de Catalunya estableixen pel 2011 una dotació de 267 Milions a TVC (-9%). El total que rep la CCMA (inclou TVC, Catalunya Ràdio i altres societats) és de 300 Milions per aquest any 2011. Les retallades anunciades pel Govern impliquen una dotació de 260 Milions el 2012 per tota la CCMA (-13,3%).
No pretenc fer un judici de valor sobre aquestes quantitats. Ara bé constatem aquí una primera conclusió, i és que del total d’ingressos de TVC, un promig d’un 73% són subvencions i per tant, és un model de finançament majoritàriament públic.
Cost per persona
El model de finançament de la televisió pública (catalana) és mixt. Aquest podria ser de diverses maneres. Per exemple, la TV pública espanyola (TVE) es finança íntegrament amb càrrec a pressupostos públics (sense publicitat per Llei). La TV pública anglesa (BBC) es finança mitjançant un cànon (75% del seu pressupost) que fixen el govern i el parlament anglesos i que cada llar ha d’abonar. Pel 2010, el cànon pujava a uns 170 € per monitor.
A Catalunya un model com l’anglès implicaria un cost directe d’uns 36 € per català i any...
Ingressos publicitaris
La resta d’ingressos de TVC, bàsicament publicitaris, van patir una forta davallada el 2009 (83 Milions) respecte el 2010 (118 M), però van remuntar el 2010 (95 M). La previsió dels pressupostos de la GenCat preveu remuntar els ingressos fins a 115 el 2011 (Inclou 23 M per alienació d’actius). Certament optimistes veient el panorama actual de la publicitat en els mitjans de comunicació...
Sous i salaris
La plantilla a 31/12/2010 era de 1.959 persones. De 1.972 i 1.966, el 2009 i el 2008 respectivament. No entraré en la dimensió d’aquesta plantilla, però sembla ser que aquesta és superior en nombre d’efectius a la suma de Antena 3, Telecinco i La Sexta, juntes...
El sou promig dels quasi 2.000 treballadors va ser de 54.902€ (bruts anuals el 2010) i 52.681€ (2009). Pel 2011 es preveu un retallada del 10%. Segons l’Idescat, a Catalunya el salari promig d’un treballador és de 23.851 €. Menys de la meitat que a TVC. Plantilla cara la de TVC...
Amb tot això, TVC dedica un 31% del seu pressupost a salaris. Lluny d’altres televisions com la BBC (29%), TVE (24%) 0 Antena 3 (15%)...
Drets esportius
Per la temporada actual 2011/2012, TVC té uns compromisos per adquisició de drets d’emissió de retransmissions esportives (Lliga de futbol i Fórmula 1, bàsicament) per import de 46 Milions d’euros.
Curiós el reduccionisme de la Sra. Terribas en extrapolar els 40 Milions de retallades pel 2012 a la CCMA, en dir que això feria perillar el futbol a TV3... Certament la xifra és semblant però potser hi hauria altres coses a gestionar també, o no Sra. Directora?
Resultat de l’exercici
Tot i que TVC no és una societat amb ànim de lucre, sí que sobta fent una repassada als resultats dels últims anys les pèrdues que afloren. El 2008: 609.000€, el 2009: 219.000€ i el 2010: 5,7 Milions. No són uns números massa encoratjadors per una societat anònima...
Conclusió
Tot i ser molt jove recordo amb emoció com l’11 de setembre del 1983, el bo d’en Joan Pera obria les emissions de TV3. Com molts catalans, que engeguem la televisió prement el número 3 del comandament, penso que TV3 és un valor a preservar i a optimitzar i que òbviament caldrà per adaptar-lo als nous temps i no convertint-lo en un fòssil (tipus TVE) que acabi devorat per la seva pròpia inèrcia. Caldrà més transparència i austeritat, més gestió professional, privada i empresarial, fer-la més rendible i sostenible, menys caça de bruixes i menys polititzada. Perquè continuï sent per molts anys la “nostra”. Fem quatre números, Sra. Terribas?

La bombolla Michelin

Sempre que en economia es produeix un increment sobtat dels preus d’un producte o servei en un període de temps i normalment fruit de l’especulació ho anomenem “bombolla”. Al llarg de la història n’hi ha hagut moltes i de sonades. Des de la bombolla de les tulipes a Holanda al s. XVII (les tulipes van arribar a valdre més que les cases!), la bombolla immobiliària del Japó dels anys 90’s o la de les puntcom al principis dels 2000’s. Solen ser conegudes per un desajustament important entre el preu de mercat i el seu valor intrínsec. Les conseqüències solen ser devastadores i quan s’acaben punxant (la bombolla per definició sempre punxa), sol haver-hi una forta caiguda del preu i un conseqüent període de crisi (proporcional a la bombolla).
Espanya, fruit d’una bombolla immobiliària de 15 anys, alimentada per una bombolla de crèdit (dues bombolles al mateix temps), està passant una terrible crisi econòmica. D’això avui no en parlaré.
S’olora una nova bombolla que pot arribar i que ens ha fet creure a tots plegats (els catalans, en ser llatins, ens ho crèiem més que els nòrdics o els centreeuropeus) que érem rics. I què fan els rics? Doncs donar-se plaers de la vida. El plaer gastronòmic. Diuen que tenim un país privilegiat pel seu clima, paisatge, manera de ser i manera de viure. Hi estic bastant d’acord, però tampoc conec tant la resta del món, com per creure’ns el melic terrenal...
Tornant a la gastronomia. En els últims anys, una famosa guia impulsada per una fàbrica de pneumàtics dóna i treu (amb certa discrecionalitat) les medalles del pòdium mundial de la gastronomia. Aquesta atorga, no sense controvèrsia i amb gran dosi de subjectivitat i poca transparència, les seves apreciades estrelles. A partir de llavors, ja ho sabeu, glòria o fracàs i en tot cas, preus cap amunt pels esforçats clients ansiosos de fer un bon àpat.
Penso que la gastronomia està sobrevalorada. A part de cobrir les necessitats alimentàries, també ofereix moltes altres coses; relacions socials, estatus, grans contractes es tanquen al voltant d’una taula, grans amors han sorgit sopant, etc. No vull negar la importància del menjar com a acte lúdic, social, cultural, personal, familiar. El què no em sembla gaire bé és la gran proliferació de restaurants que no mereixen la qualificació que pretenen tenir i sobretot, els preus que pretenen cobrar. La gastronomia és important, alguns cuiners catalans són genis i referents mundials. Ara bé, han proliferat al rebuf seu tot de locals a preus inflats, mediocre qualitat, quantitats de menjar insuficients i servei deficient envoltats per l’aureola de l’alta cuina i les estrelles pneumàtiques. I com que hem estat nou-rics vestia molt anar a certs llocs, prejutjant que com més car, millor. Error. Jo defenso la cuina bona i honesta a un preu just. Tot en la seva justa mesura. Al final només parlem de menjar.
I acabo, quin país volem? Un país de restaurants? Un país només de cambrers? És la indústria de restaurants, bars i hotels l’única que sobreviurà en aquests país? Hi ha molts altres sectors econòmics importants i que exporten productes i serveis i porten la marca Catalunya o Girona arreu del món i que ningú els ajuda ni surten als mitjans. Aquests no són tan glamurosos, ho sé però potser creen tanta o més ocupació i riquesa que aquests restaurants de pedigrí. Uns restaurants, per cert, cada vegada més orientats a un públic estranger d’alt poder adquisitiu en un país d’aturats, endeutat i empobrit.

Per què cal votar?

Les properes eleccions generals no serviran per res. M’explico: No és que m’importi gaire quin dels dos homes amb barba serà el proper president del govern espanyol. Un candidat i vicepresident sortint intentarà minimitzar la merescuda derrota. L’altre esperarà disciplinadament i amb posat hieràtic que s’acabi la seva particular travessa del desert. Suposo que ho haurà de celebrar. Segurament serà l’última cosa que celebri. Les eleccions no serviran per res ja que qui governi no manarà. La cosa, entès com a “tot plegat”, està molt malament. Realment em qüestiono si val la pena que anem a votar. Tòpics a part: “si ha d’anar”, “hem lluitat molt per aconseguir-ho” o “és un dret”. Segur que és veritat i la gent ho diu de bona fe, però, per què votar?. Dubto de la força real d’aquesta democràcia que avui tenim. En aquest sistema econòmic, els mercats són els que ho tutelen tot i els organismes internacionals el seu braç executor. Vegem Itàlia. Ens agradarà més o menys però el primer ministre Berlusconi fou elegit majoritàriament pels italians en repetides ocasions. Ara ha estat obligat a plegar fulminantment donades les tensions sobre la prima de risc. A Grècia, aquest desgavell de país tindrà un govern de concentració, dirigit per Europa. A Portugal, a Irlanda els governs democràtics han caigut. Qui mana doncs? El poble? No us ho deureu pas creure. A Espanya, on la situació és tan o pitjor que en aquests països, a partir del 21 caldran mesures urgents per reactivar l’economia i doloroses per pal·liar el dèficit públic. El nostre vot cada cop és més irrellevant. Si cal un govern tècnic o de concentració o qui mana és el FMI, la UE o els sinistres mercats, per què calen eleccions? Per què cal votar? Ens estalviaríem la tediosa i cara campanya. Això d’entrada.

El país del totxo

Per llegir l'article, prem aquest link: (He hagut de fer-ho així per mantenir el format de taules i gràfics, perdoneu les molèsties)
http://blogs.elpunt.cat/perecase/2011/11/06/el-pais-del-totxo/

Messi no és català

Messi no és català. És argentí. Va néixer a Rosario, tercera ciutat d’Argentina ubicada a la província de Santa Fe, al nord-oest de Buenos Aires. Va arribar a Catalunya amb 13 anys, ja que el Barça es va comprometre a pagar-li el tractament mèdic que necessitava pel seu creixement. A partir de llavors, la història ja la sabeu. Malgrat cert papanatisme recent i que l’associa amb un suposat origen català, està clar, que la seva cultura, manera de pensar i fer el manté molt vinculat a la seva terra natal. Deu anys a casa nostra i encara manté el seu deix característic. Cap mot en català. Cap retret.
Si veiem la seva qualitat futbolística, aquesta està fora de qualsevol dubte, com ha demostrat en el Barça i..., només en el Barça. Quan el “petitó” (*) es vesteix amb la samarreta del seu país sembla que la cosa no acaba de rutllar. Potser això li està creant certa angoixa, doncs l’afició sud-americana no li’n perdona cap i d’aquest suposat baix rendiment en fan un tema d’estat, amb molta crispació, per cert. No entenen, i amb certa raó, com sent el mateix jugador que enlluerna aquí, no acaba d’esclatar allà.
Potser no entenen que Messi és un jugador de futbol i que el futbol és un esport d’equip. Es la dinàmica col•lectiva el què cal gestionar. Desconec si Argentina té un entrenador amb una idea de joc clara, amb un estil propi. Que treballa fins l’extenuació per entendre i conèixer els rivals. Desconec qui són els companys de selecció. De ben segur són bons, doncs la majoria juguen a primer nivell en lligues europees. Però són un “equip”? La selecció argentina juga amb un estil de joc conegut, clar, dinàmic, amb infinites variants tàctiques, i amb una exigència absoluta i sacrifici generós per part de tots els membres de l’equip? Desconec si Argentina disposa dels millors jugadors del món, nominats com a segon i tercer en la Bota d’Or? Desconec si té cracs que treballen com posseïts. Desconec si Argentina ataca i defensa en bloc, com un sol home. Desconec si es tracta el planter. Desconec...
El futbol és un esport d’equip i un jugador sol, per bo que sigui, no pot fer-ho tot. Si Messi és un dels millors de la Història és perquè està en aquest Barça que és un dels millors de la Història. No s’entendria un sense l’altre. La interacció es retro-alimenta mútuament. Els valors de l’equip estan per sobre les individualitats. Aquestes individualitats han de jugar al servei de l’equip, que és qui guanya o perd.
Com veieu hi ha un munt de coses que desconec de la selecció d’Argentina. Se però que el Barça les té i per això Messi brilla aquí.
Ànims, Leo!


(*)- Joan M. Pou, locutor de “El Barça juga a RAC1”, l’anomena carinyosament el “Petitó”.

20N: Més PP i més indignats

20 de novembre. Solen ser dies curts, els més curts de l’any. A Girona, solen ser dies poc assolellats, tristois i freds, encara que amb això del canvi climàtic ja ho veurem. Els arbres perden les fulles i el temps convida al recolliment. Són les deu de la nit, les televisions i ràdios s’aboquen a donar els primers resultats de les Eleccions Generals, amb vot escrutat.
Tot sembla indicar, almenys tots els sondejos ho pronostiquen, que el PP assolirà una victòria aclaparadora. Majoria absoluta inclosa. Això reforçarà Rajoy i el seu projecte qualsevol que sigui ja que no té necessitat ni tant sols de presentar-lo. La fi de Zapatero, president frívol, poc competent i gens encertat en la gestió de la crisi, li ha facilitat una victòria inapel•lable. Ni tant sols el vell apagafocs Rubalcaba sembla que podrà aturar l’embranzida popular.
A Catalunya, ja fa mesos que un govern responsable i endreçat està gestionant la penúria de les finances públiques. No sense contradiccions, oscil•lacions i a vegades amb pèssima comunicació, el govern català està fent el què toca. Això li ha suposat moltes protestes. Penso que el sector públic s’ha de dimensionar a la conjuntura actual, condicionada per: la limitació i l’encariment del crèdit, la caiguda en picat de la confiança internacional amb l’Estat i el dèficit galopant marcat pel poc dinamisme de l’economia espanyola.
Tornem a l’enigmàtic Rajoy. El seu programa el desconeixem. Sembla clar que haurà d’optar per polítiques restrictives de control del pressupost públic. Retallades, privatitzacions, reducció de l’Estat del Benestar, etc. El que en podríem dir, polítiques clàssiques de “dretes”. És el que toca a tota l’Europa occidental i als EUA. A més ho dicten els organismes internacionals i els mercats.
Doncs bé, faig les següents reflexions: com reaccionarà el moviment dels Indignats a totes aquestes polítiques? El sistema democràtic, generalment acceptat, dicta que és a les urnes on la gent s’haurà d’expressar. Una previsible majoria absoluta del PP no significarà un aval a les polítiques de les “retallades”? No és això contradictori amb les tesis dels Indignats? La gent està molt cremada i la situació econòmica és dolenta, pèssima. Són totalment justificades les queixes. Ara bé, alguns dels seus plantejaments són certament demagògics, poc estructurats i certament inquietants. La situació és com a mínim paradoxal.
El nou govern central que surti del 20N no tindrà tota la legitimitat democràtica per a fer el què toca fer? A Catalunya, comencem-nos a calçar ja tot serà culpa de les "autonomies" (eufemisme, per dir de “Catalunya”). Diran que la descentralització autonòmica és cara, que tenim ambaixades, que TV3 és un luxe asiàtic, que els catalans no som solidaris, diran que ha de tornar l’idea d’España, etc, etc.
La situació és paradoxal. Polítics per un cantó, Indignats per un altre. Majoria absoluta del PP i més malestar i crispació social. I la resta de gent què farem? Farem el què podrem, ja que ningú ho farà per nosaltres. Ja arribarà l’estiu.

Rèquiem per les caixes d'estalvis

El setembre de 2008 tot tornant de vacances, va començar la crisi financera que ens va portar la gran crisi econòmica actual. El detonant va ser la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. L’entitat, fundada el 1850, va entrar oficialment fallida i pocs dies després fou liquidada a preu de saldo. L’origen de la fallida va ser l’emissió de títols recolzats per hipoteques d’alt risc, o subprime.
Tot just ara ha fet tres anys de tot plegat. A Catalunya, teníem un sistema financer en aparença sòlid. Deien que era gràcies a la prudent política impulsada pel Banc d’Espanya en els darrers anys. Hi havia en aquell moment fins un total de deu caixes d’estalvis amb seu catalana. Entitats centenàries, amb un fort arrelament al país. La seva missió principal era l’obra social. Tenien una funció clarament social i de servei públic, i no només la clàssica financera, de captació de dipòsits i atorgament préstecs. El control de les caixes era molt difús sota diferents entitats públiques (diputacions, ajuntaments, cambres de comerç, etc). Les caixes estaven molt esteses pel territori gràcies a una àmplia xarxa. Formaven part del nostre escenari econòmic i financer i també del paisatge urbà perquè no dir-ho. Això fins fa pocs dies.
Com han anat evolucionant aquestes deu entitats darrerament?
Caixa Girona (1), fou absorbida de forma ràpida per La Caixa. Després d’un procés de festeig fallit amb altres entitats, va cometre la imprudència de voler anar sola. El Banc d’Espanya no ho va tolerar i contra el silenci còmplice de les entitats tutores fou liquidada pels volts de les Fires de Girona de 2010. Adéu a la primera caixa.
Caixa Catalunya (2), Tarragona (3) i Manresa (4), va iniciar l’aventura conjunta de Catalunya Caixa. Aquesta ha estat finalment estroncada ja que l’entitat no ha trobat cap inversor disposat a purgar-li els pecats. Finalment el 90% del capital està controlat pel FROB (estat espanyol). Aquest serà l’encarregat de buscar-li un propietari.
Similar final ha tingut Caixa Sabadell (5), Terrassa (6) i Manlleu (7). Totes tres van crear la marca Unnim i aquesta també ha estat intervinguda pels gestors públics. En aquest cas, el 100% del seu capital el controlarà el FROB. Això sí de forma temporal, diuen.
Caixa Laietana (8) s’ha integrat en el grup Bankia, liderat per Caja Madrid i Bancaja. Entitats molt més grans que la caixa mataronina i que a la pràctica, suposa la bancarització (conversió de caixa d’estalvis en banc) de totes elles.
Caixa Penedès (9) s’està integrant també en el grup BMN (Mare Nostrum), juntament amb altres caixes espanyoles d’una dimensió similar. El Banc d’Espanya en aquest cas els hi ha donat una pròrroga per cercar un inversor o ser intervinguts pel FROB.
La Caixa (10), el gran tòtem financer català es va cruspir Caixa Girona d’una revolada. Posteriorment va sortir a borsa en una gran operació utilitzant la seva filial holding Criteria. Sembla a hores d’ara que sigui l’única entitat amb capacitat de competir amb els grans bancs i complir els requisits de capitalització.
Diguem-ho clar. Aquest procés iniciat fa tot just 3 anys, ha suposat la mort de totes les caixes catalanes tal com les havíem entès. Entitats que prestaven a pimes, autònoms i emprenedors d’aquí. Entitats amb vocació social i pel territori. Amb fort arrelament i que complien segurament buits on la banca tradicional no arribava. Que creaven ocupació i també riquesa. Que finançaven al sector públic... Tot això ara caldrà veure com queda. Segurament, no eren entitats viables i tenien problemes per a capitalitzar-se i captar fons a l’exterior. Probablement, algunes estaven gestionades amb molt de risc. Fins i tot, alguna d’elles patia deliris de grandesa. Tot això deu ser cert, però...
Després d’aquest rèquiem per les caixes d’estalvis, veurem com evoluciona tot plegat...

Muntem un negoci

L’altre dia dinant amb un amic emprenedor em comentava, “Pere, hem de muntar un negoci!!”. És una persona dinàmica, enginyosa, vinculada al món de la construcció que sempre li agrada fer bullir l’olla en aquest sentit i entre altres aficions, compartim l’interès per l’economia i l’empresa. La veritat és que el panorama no és massa encoratjador. Tot són males notícies. La Borsa es desploma. La banca no deixa anar un “duro”. Cada dia el menú a la premsa són ERO’s, concursos de creditors, tancaments, protestes, retallades, Grècia, etc. No es salva ni el sector públic. Anys enrere un sinònim de seguretat. Avui en dia, en fallida tècnica. I en tot això, què fem? La veritat és que allò que mai ens haguéssim imaginat, emigrar, ara potser és una opció a plantejar-se.
Però, tornem al meu dinar. Em resistia al fatalisme. Hem de fer quelcom, què li podia contestar al meu amic? Sense dubte l’entorn no és bo, però els bons manuals (o alguns visionaris) diuen que les crisi són èpoques d’oportunitats i on hi ha una necessitat, sempre pot sorgir un negoci.
Volia contestar quelcom i vaig donar-hi alguna volta mentre ens portaven una copa de cava per aperitiu. El mercat nacional (català o espanyol, aquí tant hi fot...) està estancat, deprimit, en qualsevol sector que vulguem anar. El consum intern no revifa. Hi ha sensació de saturació de tot plegat, d’excés d’oferta. Per tant, penso que cal pensar en anar fora. Cal orientar l’estratègia doncs en l’exportació. Cal vendre fora.
Però, què podem oferir al món? Som un país occidental. Tenim (teníem...) un nivell de vida elevat. Car. Els costos salarials són massa elevats i les companyies multinacionals que anys enrere es van instal•lar a casa nostra ara estan marxant. Deslocalitzar, és un verb que no coneixíem i que ara tots declinem. Calia buscar el nostre avantatge competitiu a nivell de país. Quelcom que no es pogués deslocalitzar. Malauradament la tecnologia avui dia viatja i tot es pot copiar. A més la deixadesa del nostre sistema educatiu, fa que ens hàgim centrat més en els drets que no pas en seguir innovant. Poca innovació, costos elevats, minsa competitivitat.
Sabia que hem d’exportar però què? Cal buscar un avantatge competitiu sostenible al llarg del temps. Vaig pensar que la terra, el clima, les condicions no són deslocalitzables. Els sectors agroalimentaris, agrícoles, el turisme (fugint dels mercats tradicionals) això no s’ho poden emportar a Vietnam, sí que ho són malauradament amb la fabricació d’automòbils, les motos de trial, les pantalles de plasma o els béns d’equip.
Vendre productes de la terra a nínxols de mercat, a països exòtics, emergents, productes amb valor afegit i que s’associïn a la dieta mediterrània, a la nostra cultura, als nostres valors culinaris, amb referència a alguns patums gastronòmiques ben conegudes arreu. Potser no és un negoci glamurós, tampoc és tecnològic, però és una oportunitat. Això no ens ho poden treure, ni copiar i penso que hi ha mercats immensos, quasi verges, esperant-nos. Els italians fa temps que ho saben, i han sabut vendre com a seu l’oli com un producte exclusiu. Un oli, per cert, comprat a Andalusia.
Hi donaré alguna volta més...

Som imparables

Ens recordava Pep Guardiola, en l’entrega de la medalla d’or del Parlament, que Catalunya és un país imparable. Reivindicava, però, la cultura de l’esforç i del treball i que “sense excuses, ni retrets” es pot aconseguir tot. És una bona filosofia que penso honestament que es pot aplicar a molts aspectes de la vida. Ja fa una colla d’anys que tot sembla anar de basto en la relació amb Espanya i la llengua catalana en sembla ser la víctima propiciatòria. Últimament l’ofensiva espanyolista està pujant uns quants enters. La sentència tendenciosa del TSJC en favor de 3 famílies que volen tombar el nostre model d’èxit d’immersió lingüística que ha fet aprendre català i castellà a generacions els últims 30 anys, n’és un exemple. Però no és l’únic, l’any passat la sentència del decrèpit Tribunal Constitucional contra l’Estatut plenament democràtic, n’és un altre. Fins i tot, hi ha partits polítics ad hoc. Els exemples serien inacabables. Tornant al cas de la llengua a l’escola, això per alguns ha semblat que seria dir adéu al català a les aules. Els catalans som propicis a vegades a caure en el pessimisme i sovint aflora un cert sentiment derrotista i fatalista. Certament lluitar contra les maquinàries jurídiques i polítiques de l’Estat espanyol no és fàcil. Seria fàcil cedir. En els últims 300 anys hem patit atacs molt més virulents. Hem patit monarquies borbòniques absolutistes, dictadures feixistes, cops d’estat, tota mena de prohibicions. Hem patit la nostra pròpia desunió. Fins i tot, hem patit majories absolutes del PP (i del PSOE, que per això és el mateix...). I tot i així què han aconseguit aquesta gent? Doncs res, fer-nos més forts. La nostra llengua té avui dia i malgrat tot una bona salut. En mitjans de comunicació, a l’escola, al carrer, a Internet hi és present; però com diria en Guardiola nosaltres mateixos ens ho hem de creure una mica més. No és suficient el què s’ha aconseguit i no cal renunciar-hi ni un mil·límetre. És la nostra llengua i no ens la trauran mai. Altres abans no ho han aconseguit. Cal creure-s’ho. Més autoestima. No caure en el derrotisme. “Si aquest país penca, penca i penca és imparable”. Ja ho diu el Mestre.

Els impostos dels rics

La setmana passada va aparèixer publicat a la premsa francesa un comunicat titulat “Taxez-nous!” (Apugeu-nos els impostos). En aquesta carta, els dirigents de les principals empreses i les fortunes de França demanaven una contribució especial amb l’objectiu de pal•liar el dèficit públic, en forma de pujada d’impostos. En moments difícils, constataven els danys que l’evasió fiscal podia provocar al model social francès i també convidaven al govern a emprendre les mesures de reducció de la despesa pública necessàries. Els signants eren membres d’empreses tan conegudes com L’Oréal, Accor, Danone, Total, Peugeot-Citroën o Air-France-KLM, entre altres. Aquesta demanda posava fil a l’agulla a comentaris fets en aquest mateix sentit per Warren Buffet, inversor nord-americà i una de les persones més riques del món (tercer en el rànquing Forbes). Potser aquest estiu he estat desconnectat de la premsa, però no he vist una iniciativa similar a l’Estat espanyol... No he vist cap passa endavant dels Zara, Mango, Mercadona, ACS o Santander... No faré la demagògia de dir que no es mereixen les fortunes que tenen. Evidentment si les tenen és perquè se les han guanyat. Aquí, se sent a parlar molt de drets, estat del benestar i polítiques socials. Però poc de deures, compromís o de contribució. Per descomptat, ningú vol pagar més. És la de França una mesura concreta, que permetria incrementar els ingressos tributaris de l’Estat. No és la panacea, com tampoc ho és rebaixar els sous als polítics. Aquí encara pensem que als poderosos no se’ls pot tocar i en canvi a França són ells mateixos els que reclamen un augment en la seva pròpia pressió fiscal. Quina diferent mentalitat. Penso que encara n’hem d’aprendre molt tots plegats. Finalment això s’ha traduït en una contribució especial i temporal d’un 3% vinculada als objectius de dèficit públic dels 2 propers anys a França.

Anem a l'hora! (*)

Les necessàries retallades per equilibrar els comptes públics han arribat al Departament d’Ensenyament. Aquest ha decidit suprimir la sisena hora per estalviar costos. Això ha implicat un canvi d’horaris en alguns centres públics. Anys enrere, quan encara no s’havia implantat la sisena hora, l’horari dels centres públics era de 9 a 12h i de 15 a 17h. Durant els anys de la sisena hora, aquesta es feia de 12h a 13h, no modificant l’horari de sortida: les 17h. Amb la supressió de la sisena hora s’han debatut de nous els horaris. En els centres de Girona on no hi ha hagut acord dins els Consells Escolars, la Conselleria ha imposat a un horari comú que és de 9 a 12.30 i de 15 a 16.30. No cal dir que aquest horari ha estat imposat contra la voluntat dels pares, com ha quedat palès abastament. Finalment la Conselleria, amb l’argument d’allargar més el matí (perquè els nens rendeixen més), ha imposat aquest horari que implica la recollida dels nostres fills mitja hora abans amb els pertinents canvis a nivells logístics i d’organització familiar.
No voldria pensar que cap lobbie de professionals dels centres escolars o de les direccions respectives fes quelcom que no fos en el benefici dels infants. Tampoc vull pensar que això és el pas previ cap a una jornada intensiva que permetria consolidar més drets d’una minoria o que pogués ser moneda de canvi contra les retallades salarials. Tampoc als pares no ens han agradat algunes declaracions de responsables d’Ensenyament a Girona, on suggeria la reducció del temps necessari per dinar (atenció aquí en la disponibilitat d’alguns centres especialment massificats com el CEIP MARTA MATA) o la limitació a les AMPA del nombre d’inscrits als menjadors. Intolerable.
El tema dels horaris escolars és un tema certament complicat. Ara bé, el que alguns pares no entenem és per què amb la supressió de la sisena hora no s’ha tornat a l’horari històric? Sortir a les 16.30 implica uns canvis importants que ja veurem com es resolen en el proper curs. Les escoles estan integrades en l’engranatge social. No són departaments estancs. En la polèmica dels horaris, sembla que les escoles (o qui les volen dirigir) vagin en un sentit contrari a la societat.
Del tema dels horaris d’aquest país en poden parlar llargament. La majoria d’empreses fan el tan hispà horari partit. Normalment es comença a les feines entre 8 i 9h, fent 2 hores (mínim) per dinar, cosa que ens implica uns horaris de finalització entre 18 i 19h en el millor dels casos. No cal dir que amb aquests horaris és impossible la recollida de nens, feina que cal que recaigui als avis, cangurs, cònjuges, omplir-les amb activitats extraescolars “omple-temps” o fórmules creatives diverses.
Els horaris d’aquest país (gens europeus, ho sento) són un autèntic caos. Ens caracteritzem per: llargues jornades (es prima la presència més que l’eficàcia), baixa productivitat, minsa conciliació familiar, desigualtats dona-home, decreixent motivació del personal, falta de puntualitat. Per acabar amb el clàssic: “és que no tinc temps”.
Afortunadament, hi ha consciència del problema i ha sorgit una iniciativa que té com objectiu la racionalització dels horaris espanyols i la normalització amb els altres països de la UE. Molt necessari. Promou entre altres coses, un ús més racional del temps i les activitats personals i professionals, amb l’objectiu final de donar més valor al temps. Moltes personalitats hi estant donant suport i en les properes eleccions generals volen que el tema entri en el debat polític. (link)
Cal que els horaris escolars estiguin coordinats amb els horaris de les empreses, també amb els horaris de la resta d’activitats socials. S’ha d’evitar una societat dual. No es bo crear una dualitat escola-fora de l’escola, o entre funcionaris i resta de treballadors, o entre aturats i persones amb feina, etc. No poden ser uns horaris de “campi-qui-pugui” i on només es primin interessos parcials o sectaris. Tampoc defenso que els nens surtin de l’escola a les 7 de la tarda!
Totes les peces de l’engranatge social han d’estar perfectament coordinades perquè s’assoleixin els objectius de l’escola i de la societat en el seu conjunt.

(*) Pere Casé i Susana Roca

Peix al cove 2.0

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa. Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul•lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació. De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.
Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel•lícula ja l’hem vist.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/439412-peix-al-cove-20.html

Més Tour

El Tour de França és el fenomen esportiu del juliol. En els anys que coincideix competeix amb els Jocs Olímpics o amb el Mundial de Futbol. Només cal veure una etapa per veure el seguiment que té per les carreteres de França. Ja no hi ha els carismàtics Indurain o Perico, però Contador ja té tres títols. També hi ha corredors catalans que sempre hi tenen quelcom a dir. Hi ha milers de seguidors que ho seguim per televisió i centenars d'aficionats s'organitzen les vacances d'estiu per seguir les etapes in situ als Alps o als Pirineus. Xoca veure tantes estelades en territori francès... Els aficionats al ciclisme, és una cita que ens esperem anualment. Veure passar una etapa en directe, la sortida o l'arribada, i t'adones del que mou i representa la ronda francesa. Doncs bé, demanaria que el tractament a El 9 fos més extens i proporcionat a aquesta rellevància social. Som molts els lectors d'El Punt que busquem cada dia en les pàgines esportives més informació sobre ciclisme i sobre el Tour en general. Els aficionats i el ciclisme s'ho mereixen.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/437053-mes-tour.html

Anuncis de bancs: Publicitat o mofa?

La publicitat és una eina bàsica i imprescindible en qualsevol empresa. Permet donar a conèixer una marca, un producte o una empresa. Tot s’ha de promocionar avui en dia. És un factor clau en tota estratègia de màrqueting. Normalment una bona campanya de publicitat busca incidir en les emocions dels potencials clients i dirigir-los cap al consum. Els creatius publicitaris solen ser uns professionals altament retribuïts.
Últimament amb la crisi i tota la reorganització del sistema financer (eufemisme, per dir quants bancs o caixes tancaran) ens estan afusellant amb tota un allau de publicitat de les diferents entitats que intenten sobreviure. Heus aquí alguns exemples:
“El valor de las ideas”, diu un dels grans bancs espanyols. Quines idees? Seran les que sempre han important a la banca, les idees dels diners. Perquè no diuen “el valor dels diners” directament? O que ho preguntin als seus més alts directius recentment imputats. Les “idees” (valors) no semblaven importar-los massa.
“Adelante”, diu l’altre gran. Per què no diuen directament “Peti qui peti, nosaltres endavant”?. L’únic que els importa és la seva rendibilitat emmascarada amb el vernís de les bones intencions. “Adelante”? No li aneu pas amb els vostres problemes a aquest honorable banc. Perquè amb un gran somriure el seu funcionari de torn, li dirà “ha sido un placer pero...”.
“114 anys treballant per Girona”. Quin eslògan! Tenia alguna cosa a veure la banca de finals del segle XIX amb l’actual?
“Parlem”. De què? De Dació en Pagament o de Desnonaments?. Abans o després de què l’absorbeixi?. “Si vol que li deixi 100 vostè me n’ha de portar 120”. Ja se sap pels d’aquí: “la pela és la pela”.
“Persones al servei de persones”. M’encanta. Les persones sempre venen. Des de quan li han importat les persones als mercats financers? (Només als polítics en campanya electoral). En alguns anuncis, solen sortir uns models tot catxes que diuen que són cuiners o mecànics i que el seu banc els coneix pel seu nom i que els hi agrada jugar a la petanca. Però senyors, si actualment els bancaris (treballadors de banca) no et veuen el pèl. La rotació a les oficines és altíssima. No els hi deixen temps per no “intimar amb l’enemic”. La banca electrònica els hi agrada més. Menys persones és més productivitat.
Parlant de “persones”. Es lògic jubilar a professionals amb 55 anys quan estan a la maduresa professional i vital? El sistema en el seu conjunt (públic-privat) s’ho pot permetre? És això la cèlebre Obra Social?
“Banca de proximitat”. Proximitat, a on? Caixes en fallida es fusionen per crear una gran caixa, també en fallida? Proximitat vol dir; “miri senyor empleat de Girona hem pensat que ara la seva carrera professional continuarà a Les Terres de l’Ebre?”. “Oportunitat”, sol ser una paraula usada també.
“La caixa que suma”. De nou, què suma problemes?
Totes les entitats estan per ajudar el “territori”. A quin territori es refereixen? A Brasil o Miami que és on obtenen la majoria dels seus beneficis.
“Junts per Girona”. Quin conya, una ciutat vallesana promocionant el provincianisme de Girona?. Ah això sí, amb bosses reciclables de les Cases de l’Onyar. Un clàssic.
La Banca ètica. Aquest és nou. Resulta que s’ha creat una nova banca que ara és ètica. Algú ha sentit a parlar de restaurants ètics o gasolineres ètiques? L’ètica dels negocis no només és desitjable sinó com a la “mili”, “el valor se le supone”.
“Fes-te un Banker”. Ara resulta que comprant accions de 1.000€ pots ésser banquer. Òndia, que bé! I et regalaran una tovallola amb el nom d’accionista. Quina bicoca! Podràs anar aplaudir a les juntes d’accionistes!
I quan pitjor estàs, busca’t algun patrocini publicitari mediàtic; tipus un campió de motos o un entrenador de futbol. Com diem a l’Empordà, per fer el merda.
Publicitat, mofa o sarcasme? Cinisme, tal vegada. Que la banca és com és ho sap tothom, però últimament se’ns riuen de tots amb unes campanyes publicitàries buides de contingut i que potser les paguem també entre tots (FROB i altres).
O no ho trobeu?

Ryanair: Viabilitat subvencionada?

Antecedents
El cas Ryanair és un cas d’èxit empresarial. De molt d’èxit. Un d’aquells casos que s’estudien a les escoles de negocis. La companyia va ser fundada el 1985 pel Sr. Tony Ryan (no sabem si en un garatge o no...) per fer vols entre les Illes britàniques i des de llavors ha tingut 27 anys de creixement continuat. En els darrers estats financers tancats el març de 2011, va presentar una xifra de negoci de 3.630 milions d’euros i uns beneficis de 401 milions. La companyia ha transportat un total de 72,1 milions de passatgers i pensa portar-ne 75, el 2012. Preveu continuar creixent. També ha repartit 846 milions de dividends pels seus accionistes en els últims 3 anys. En un context econòmic de crisi, d’encariment del combustible i amb els efectes perversos del núvol del volcà islandès, la companyia ha aconseguit augmentar passatgers (+8%), augmentar facturació (+21%) i augmentar de forma notable resultats (+26%).
És la companyia “low cost” més important d’Europa. Gaudeix dels preus més baixos. És una de les que transporta més passatgers a nivell mundial. (7ª en 2010).
Utilitza una estratègia de reducció de costos molt agressiva: Optimitza rutes (reduint els temps a terra dels avions), cobra per tots els serveis, per maletes, utilitza Internet per tota l’operativa comercial. Utilitza només un model d’avió (B-737) per tota la flota (això minimitzaria costos de manteniment). Optimitza la productivitat del seu personal, de tripulació per avió, de handling, etc. Fins i tot, obté publicitat gratuïta (publicity) amb les seves eternes polèmiques. Tota una sèrie d’estratègies empresarials que fan de Ryanair un profitós model de negoci amb sucoses rendibilitats pels seus accionistes.
Girona - Costa Brava
El 2004, ho va tenir clar. Un aeroport decrèpit, infrautilitzat i humiliat, el Girona - Costa Brava va ser la seva base de creixement a l’Estat espanyol. Des de llavors la metamorfosi ha estat evident. De 600.000 passatgers/any (1997-2002) a més de 5,5 milions (2008) i un notable impuls a tots els sectors turístics i empresarials de les nostres comarques. El 2010, van ser 4,8 milions. Actualment, Girona és una de les 44 bases europees on opera a través de 46 rutes (El Prat també n’és base amb 24 rutes).
Subvencionem?
Amb aquests antecedents, tots els aeroports creien en allò de “posi un Ryanair en la seva vida” i moltes administracions d’arreu es van llançar a una subhasta pública de subvencions per aconseguir el favor de la companyia irlandesa. Avui en dia això sembla haver canviat. La premsa n’ha anat plena recentment. Acusacions creuades. Amenaces. Xantatges. Plantades en públic. Abandonaments d’aeroports. Tot un seguit de presumptes incompliments i molt de circ mediàtic, impulsat pel seu inefable CEO, el Sr. O’Leary.
Però, la pregunta que em faig és: Cal seguir subvencionant des de Girona a Ryanair?
Tots volem seguir volant des de Girona a preus barats. Descobrir ciutats europees en un cap de setmana. Anar a prendre un cappuccino a Roma o a fer compres a París. Viure com nou rics, amb càrrec als pressupostos de la Generalitat, la Cambra de Comerç o l’Ajuntament. Ens encanta veure aterrar l’Arpa Daurada sobre fons blau, ple de “guiris” delerosos de venir a beure sangria i fer “paelas”. En tot cas que en vinguin molts...
Ryanair a Girona ha estat un gran impuls pel turisme i per l’economia en general però jo crec que actualment no es pot seguir subvencionant. No parlaré de les magres finances públiques. No parlaré de les seves praxis al límit de l’ètica empresarial o de la legalitat laboral, ni de quan et deixa tirat pels aeroports, ni dels incompliments de contractes firmats. Tampoc parlarem que Ryanair tributa pels seus beneficis al 12,5%, el tipus impositiu irlandès que és menys de la meitat de la mitjana dels tipus europeus. O que rep 660 Milions d’euros anualment de subvencions públiques de tota Europa.
Ara bé, per mi subvencionar els guanys d’una empresa privada és anar contra la lliure competència. Potser el model d’aeroport de Girona ha de ser diferent. Segur. No podem competir amb Barcelona. Barcelona ha de tenir el seu propi model, que per mi passa per ser un referent en vols intercontinentals o llargues distàncies i no pas en low cost i aquí Girona n’hauria de ser un complement del Prat. El de Girona no pot ser tampoc un aeroport “mono marca”. A més, la mateixa UE recorda que les subvencions són il•legals i que no es pot seguir emmascarant-les en “contractes de promoció o màrqueting”.
Seria lògic seguir mantenint la viabilitat d’un negoci privat amb subvencions públiques?

Big Man (Homenatge a Clarence Clemons)

El dia 18 de juny moria a Palm Beach, Florida, Clarence Big Man Clemons, el saxofonista de la E Street Band. Les complicacions d’un vessament cerebral li van causar la mort als 69 anys. Ja res tornarà a ser igual en la mítica banda. La banda que va fundar Bruce Springsteen fa vora de 40 anys. Més que una banda, un grup amics ja ganàpies a l’entorn dels quals el més gran de tots els temps, el Boss, va excel•lir els nivells més alts del Rock & Roll. I és que sobretot això és el que es percebia en les actuacions, Clarence, un homenot de raça negra de prop de 2 metres, era amic dels seus companys. El respecte era absolut. Devoció mútua. Una família, en una paraula. Un banda que va unir les dues Amèrica, la negra provinent del Sud amb la blanca d’origen obrer de la Costa Est, d’on provenia Springsteen i la majoria d’integrants de la E Street Band.
L’última vegada que va estar a Catalunya va ser el juliol del 2008, en dos apoteòsics concerts al Camp Nou, amb una afluència de més de 150.000 persones, que cloïen la gira “Magic Tour” a Europa. Us ho asseguro, van tremolar els fonaments de l’estadi i no exagero gens! Amb aquella gira, Bruce reunia després de molts anys els seus antics amics. Mesos després llançaren un nou disc, “Working on a dream”, que va reportar una nova gira per Europa i pels Estats Units tot el 2009. Aquella gira, qualificada pel mateix Clarence com a “diabòlica” (que ja patia seriosos problemes de salut) va ser lamentablement l’última.
En una banda de rock clàssic, els instruments de vent no solen ser habituals. Bruce rodejat amb uns músics excepcionals va saber trobar l’encaix perfecte a Clarence, fins al punt que era l’ànima de la E Street Band, no només pel seu domini dels instruments sinó pel seu carisma. El complement perfecte al Boss. Qui no recorda el ja clàssic “Last but not least”, quan Bruce presenta els membres de la banda? O el llarg reguitzell de sobrenoms que el Boss li recita sense fi? La Banda potser mai més serà la mateixa. El carisma de Clarence era enorme i la seva qualitat musical insubstituïble.
Ara ja és una llegenda. La grandesa dels mites musicals és que ens quedarà immortal la seva obra. Inoblidables seran els solos de “Jungleland”, “Promise Land” o la menys coneguda “Trapped”. Això ens quedarà per sempre.
Com llegia aquests dies d’homenatge al Big Man, “Do not cry because it’s over, smile because it happened”. Sempre ens quedarà la seva música i el record inesborrable de dir “jo vaig veure tocar en directe en Bruce i en Clarence estava al costat”.

Descansi en pau, Big Man.

No us perdeu la seva última col•laboració amb Lady Gaga. Link.

No hi ha massa ajuntaments?

Acabats de constituir els nous ajuntaments i ben lluentes les poltrones que presidiran els designis dels nostres municipis pels propers quatre anys, em faig la següent pregunta: Per què hi ha tants municipis/ajuntaments? Sense voler entrar les causes històriques, demogràfiques o socials, ni evidentment voler fer moure tothom del poble a la ciutat, em faig aquesta reflexió. En moments de retallades i d’un sector públic que ha d’anar reduint despeses i fent menys serveis, què es podria fer a nivell municipal? L’Ajuntament és l’administració més propera i segurament la més necessària. És la més visible als ciutadans i ha de ser la més eficient, doncs està subjecte al dia a dia més exigent. Tampoc vull entrar avui en la superposició d’administracions que tenim a Catalunya, a part del nivell municipal, tenim; comarcal (Consell comarcal), provincial (Diputació), autonòmica (Generalitat), estatal (Estat) i tal vegada, europea (UE). 6 nivells de gestió. Quanta seguretat! Només ens faltaria que la ONU també manés. Això de moment encara no és.
Però tornem als ajuntaments. A Catalunya, hi ha 947 municipis per una població total de 7,5 milions (promig 7.919 hab./municipi). A les comarques gironines, per una població de 750.000 habitants, un 10% de Catalunya, hi ha 221 municipis (promig 3.393 hab.). Lògicament a ningú se li escapa quina és la composició territorial de les comarques gironines, formada per molts municipis, petits i estesos per tot el territori. Això és una riquesa i jo reivindico les bondats de “lo de poble”.
Però, tornem al quid. Ja hi ha molts municipis propers entre ells que s’han unit fa anys per compartir serveis i interessos. L’exemple que em ve al cap és Forallac (de qual casualment jo en sóc fill), municipi que nasqué el 1977 i que engloba els termes de Fonteta, Peratallada, Vulpellac, Canapost, Sant Climent i Santa Susanna de Peralta i els nuclis de La Bordeta i el Puig de Sant Ramon. 1.749 habitants, un sol ajuntament, un polígon industrial únic i amb molts serveis, un viver d’empreses que ja voldrien molts pobles veïns, etc. En resum, racionalitat. Una comunió d’interessos d’uns pobles veïns que ja fa anys ho van tenir clar.
A l’Empordà, però tenim exemples contraris. Pobles molts més petits i més propers, cadascú amb el seu ajuntament (i espero que no pas enemistats entre ells...). Tenim els pobles propers de Rupià, La Pera i Foixà, amb 3 ajuntaments per un conjunt inferior a 1.000 habitants. Algunes ciutats al voltant de Girona fa pocs anys estaven unides. No hi ha unes problemàtiques comunes en municipis tan propers o unes necessitats globals? O és que les raons polítiques prevalen per sobre els criteris d’eficiència econòmica? (aquesta última és retòrica...)
En resum, faig una proposta concreta: menys municipis, menys ajuntaments. Això significaria menys alcaldes, menys secretaris, menys estructura, més racionalitat en la gestió, compartir serveis (potser els Consells comarcals perdrien funcions, però avui l’objecte no és parlar d’aquestes administracions). Es una mesura concreta. Potser impopular per la classe política, però penso que necessària en un país amb un nivell de superposició d’administració pública massa gran i amb un sector públic amb greus problemes de dèficit i de finançament a l’exterior.
No penso pas que els de Fonteta es sentin menys de Fonteta per pertànyer a un “artifici” com Forallac (per cert, és un acrònim que no sona gens malament).
Llavors amb menys ajuntaments no per això seria menys certa la cançó de Lluis Llach, que deia “el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. Campanars sí, ajuntaments els necessaris per treballar i donar serveis.

Esquerra i els seus pecats

Llegia aquest cap de setmana al Twitter del gran Toni Soler, la següent reflexió: “Malgrat tot, crec que no és gens proporcionat com ERC paga els plats del tripartit, en comparació amb els seus dos socis”. Tal vegada però els pecats de ERC han estat anar contra el seu propi ADN. M’explico. En les eleccions al Parlament el patac va ser fort, però ara en les Municipals la pèrdua de vots i regidors ha estat sagnant. Sibil•linament cruel a la ciutat de Girona. Això ha fet expandir esquerdes internes que poden tenir conseqüències imprevisibles. En Carod menja a part. Estarem vivint el final d’aquest històric partit? El primer tripartit, el d’en Maragall, va ser un experiment legítim, necessari pel país (fatigat de 23 anys de pujolisme), voluntariós a voltes. L’ERC del 2003 era un partit dinàmic, fresc, modern, desinhibit, obertament independentista, i que faria posicionar l’ambigu PSC cap a tesis més catalanistes. Allò va acabar malament, però continuà pitjor. El segon tripartit, liderat per Montilla, fou l’inici del desastre. Es va seguir per mal camí, intentant fer durar un govern de coalició impossible. L’excusa era sempre defensar els valors progressistes i d’esquerres. En deien “govern d’entesa”, quin sarcasme. La voluntat de voler captar vots en els caladors socialistes va fer començar la decadència. El sorgiment d’escissions més radicals, Reagrupament, Solidaritat o CUP, així com el renaixement de CiU, li han donat un cop potser mortal. Aquests altres partits han sabut captar els valors que ERC ha oblidat i que ja no representa. ERC ha anat contra els seus valors essencials, irònicament, volent destacar-se com un partit massa d’esquerra.

La locomotora alemanya (Deutsch Lokomotive)

Mentre en el nostre país, el clima industrial està estancat, tristoi i pessimista i no ens falten dades per confirmar-ho, en la vella Europa hi ha un país que està exercint el seu clàssic rol de líder econòmic del Vell Continent. Alemanya està creixent al 2,6% (previsió 2011 del Govern Federal), la taxa d’atur es situa al 7,1% (i amb tendència decreixent), les exportacions van pujar un 21% (variació interanual el febrer-2011), les vendes d’automòbils han pujat un 13,6% (primer trimestre), i fins i tot, la construcció està remuntant. Aquest clima industrial està situat a les antípodes del nostre. Vaja, si fa no fa com ha estat sempre, llevat d’algunes excepcions, quan Espanya jugava la “Champions League de la economía mundial” (ZP dixit).
Mentre alguns pregonen una crisi global del sistema econòmic i la fi del capitalisme, hi ha economies que van prou bé. Com he defensat en altres articles, el món no està en crisi i penso que és legítim veure què fan els que van bé i copiar-ho o si més no, aprendre’n. Les dades econòmiques d’Espanya i Catalunya no ens fan ser optimistes i sembla com si aquí la crisi ens colpegés amb més severitat. Va venir doncs per quedar-s’hi la crisi?
Però tornem al cas alemany. Llegia fa poc que el president dels empresaris alemanys, Sr. Dieter Hundt, parlava de dos factors claus per explicar aquest “miracle alemany”. En economia no hi ha receptes màgiques. Segurament la realitat econòmica, cultural, social a Alemanya és molt diferent a la nostra. No parlem de la Història. Centraré l’article en dos punts, concrets i pràctics, que potser podríem analitzar i veure si es poden aplicar a casa nostra: La Formació i la Cogestió.
- La Formació
Deia, el Sr. Hundt que “treballar és estudiar”. A Alemanya, s’ha creat un sistema dual Empresa-Escola. Els joves entren a les empreses amb un contracte de formació, però sense deixar d’estudiar. Alemanya té les taxes d’atur juvenil més baixes del món. Aquest model s’aplica també a Suïssa i Àustria i s’està ja aplicant no solament a la formació professional, sinó que s’està estenent a nivells universitaris i de gestió empresarial. Segons el Sr. Hundt, “el secret és no separar mai la feina de la formació, l’empresa de l’escola”. Aquest sistema que s’anomena “universitat professional”, es basa en què l’estudiant té un contracte de formació, i al mateix temps manté els estudis o una investigació en un laboratori o departament universitari. És un triangle virtuós, basat en la cooperació.
Durant els anys de crisi, el govern alemany no ha reduït les assignacions públiques a aquests programes Empresa-Escola /Universitat sinó que s’han augmentat.
La realitat és doncs tossuda, el sistema funciona. Alemanya està veient créixer les seves exportacions i està captant joves de l’Europa de l’Est i d’arreu... Vejeu el següent enllaç:
http://www.3cat24.cat/noticia/1232166/economia/Empreses-alemanyes-recluten-aquesta-setmana-joves-enginyers-a-Barcelona

- La Cogestió (Mitbestimmung)
La Cogestió té els seus orígens en la Llei de 21 de maig de 1951, mitjançant la qual es regulava la coparticipació dels treballadors en els òrgans executius de les explotacions mineres i la indústria del ferro i l’acer. Aquesta norma va establir una administració paritària d’empresaris i treballadors en les empreses. Després de successius canvis legislatius, actualment està vigent la Llei de Cogestió de 1976, que requereixen que totes les SA, que tinguin un número mínim de treballadors (actualment 500), comptin amb un òrgan de supervisió (Consell de Vigilància) que tingui una composició que representi accionistes i treballadors en una proporció de 50/50. Aquest llei fou qualificada com un “puntal bàsic de l’economia social de mercat” per la cancellera Angela Merkel.
Avantatges del sistema de cogestió:
- Facilita la participació dels treballadors i compensa la tradicional supeditació i posició d’inferioritat respecte a l’empresari
- Facilita la negociació o resolució de qüestions que els afectin
- Major control dels directius, i evitar que actuïn per compte propi
Arguments en contra:
- No sempre han de coincidir els interessos de l’empresari i els treballadors
- L’empresari té un interès més financer mentre que els dels treballadors són de caràcter social, condicions de treball, salari o estabilitat en la feina.
- La rigidesa en la negociació pot fer perdre competitivitat i flexibilitat a les empreses.
- Altres de tipus més legals, la Cogestió podria atemptar contra la llibertat d’associació o fins i tot al dret de propietat.
Sembla doncs que al capitalisme social d’origen alemany no li va gens malament. Segurament les causes són múltiples, però avui m’he volgut centrar en dos aspectes.
Afegia el Sr. Hundt en la seva entrevista, que lluny del model americà de “resultats immediats o fora (out)” o el japonès excessivament paternalista o proteccionista, es situaria un punt intermedi, lligat però a la mentalitat alemanya basat en el consens i la concertació.
Tal vegada podríem aplicar quelcom a casa nostra?

Indignats (2ª part)

Per continuar amb el meu article anterior, Indignats (i), proposava algunes mesures concretes per intentar atenuar la indignació i pensar en objectius concrets per sortir d’aquest atzucac econòmic i polític. El primer a) era un canvi en la contractació laboral, buscant un “model més flexible i més estable”. Això no és ciència-ficció, ja que alguns països com Alemanya tenen un model similar.
Altres mesures poden ser:
b. Segons l’Associació Espanyola de Fabricants de Materials de Construcció Ceràmics, Hispalyt, el 2006 es van visar a Espanya 920.199 projectes d’habitatges, mentre que el 2010 només van ser 34.518. Dos terços de la construcció d’habitatges del període 1999 a 2007 en tota la Unió Europea foren a Espanya. Hi ha un excés d’oferta enorme. Alguns fonts situen en 1,5 milions el números d’habitatges buits, cosa que cobriria la demanda de 7 anys. Tot i això els preus encara estan a nivells que fan inaccessible l’habitatge a moltes famílies, especialment als més joves. Segons la Sociedad de Tasación, el preu promig de l’habitatge a Espanya, hauria passat de 2.905 €/m2 el desembre de 2007 a 2.476 el desembre de 2010, només un 15% de reducció. Evolució semblant a Catalunya, de 4.155 €/m2 a 3.510. El mercat de lloguers tampoc funciona. La taxa de propietat a Espanya (85%) és molt alta en comparació a altres països d’Europa, on el lloguer està molt més estès. A Alemanya i França és del només del 40%. Un millor accés als lloguers afavoriria la mobilitat dels treballadors i això podria reduir l’atur. Les economies més dinàmiques de la UE tenen una taxa de lloguer més alta.
Es produeix doncs una paradoxa amb un excés d’oferta d’habitatge i un excés de demanda (joves amb contractes precaris que s’apuntarien al lloguer), però no hi ha una davallada significativa dels preus, cosa que demostra el mal funcionament actual del mercat. Tot això també afavorit com se sap per la constricció de crèdit, ja de sobres, coneguts per tots els lectors.
Mesures que es podrien impulsar: Liberalitzar els contractes de lloguer, augmentant-ne la seguretat jurídica pels propietaris i evitant les traves pels inquilins. Suprimir els incentius fiscals a la compra d’habitatge. Suprimir l’habitatge protegit en propietat i reorientar la protecció cap al mercat de lloguer. Suprimir l’Impost de Transmissions Patrimonials per dinamitzar-ne les compravendes, etc.
c. La globalització i el canvi tecnològic són imparables. Estar en aquest món globalitzat necessita d’una formació elevada i molt específica. El sistema educatiu ha fracassat i moltes vegades s’ha perdut en debats estèrils. La taxa de fracàs escolar a Espanya és una de les més altes, també, dins els països de la UE. Els famosos “Ni-Ni” (ni estudien ni treballen) sembla que són vora de 750.000 persones, segons diverses fonts. Tampoc la Formació Professional acaba d’arrancar per falta d’interès polític per a potenciar-la. Pel què fa a la Universitat, sovint hi ha una falta de correlació entre l’oferta universitària de places i els llocs de treball més demandats. No hi ha encara prou lligams entre Universitat i Empresa. Pel què fa als idiomes, aquests són essencials avui en dia. Encara hi ha poc coneixement de llengües estrangeres a Espanya, que en estudis recents ha obtingut els pitjors resultats de tota la UE.
No està en crisi el sistema capitalista, que s’ha demostrat històricament com el sistema que major progrés i riquesa ha aportat a tota la Humanitat. El món no està en crisi. Calen millores en el sistema, millores estructurals i profundes. Algunes són molts concretes: Reforma del mercat Laboral, reformes en el mercat immobiliari, potenciar l’educació: Idiomes, FP i Universitats.
Ens en sortirem.

Indignats (1ª part)

La gent n’està farta. Estan indignats. El què va començar sent una acampada anecdòtica a la madrilenya Plaça del Sol està agafant els tints d’una autèntica revolució. Una revolució silenciosa i pacífica però de final absolutament imprevisible. La gent n’està farta d’aquesta dictadura dels partits, d’aquesta pseudodemocràcia de només votar cada quatre anys, d’un sistema pretesament de mercat que només accentua les desigualtats socials i que crea injustícies. Farta de mentides i falsos dogmes com que “viurem millor que els nostres pares, i treballant menys”. A més a Espanya, com tot bon país llatí, tot es magnifica i s’amplifica per bo i per dolent. L’atur espanyol és el doble de la mitjana europea, també la meitat dels joves estan a l’atur, no hi ha perspectives que la cosa millori, tenim una inflació pels núvols, una economia en procés de desindustrialització quan ens feien creure que érem més rics que els veïns europeus, una classe bancària arrogant i prepotent que només pensa en llur enriquiment; i cap bri de recuperació a la vista. Mentrestant, estem en campanya electoral, i l’elogi a la mediocritat, la demagògia i la perpetuació d’un sistema al servei d’uns partits decrèpits liderat per gent de baix perfil arriba a l’extrem.
El panorama és desolador. Què fem? Deixem-ho tot i anar a protestar? La queixa és legítima i justa. Ara bé, mirem més enllà i veiem quins poden ser alguns objectius concrets i mesurables per tal de què avancem i les queixes de la Places serveixin per quelcom més que perquè la dreta mediàtica cavernícola s’indigni encara més per la no intervenció del Ministeri de l’Interior per desallotjar-les.
Llegia fa pocs dies un article en el Twitter de Xavier Sala i Martín, que m’ha fet reflexionar i que voldria compartir amb vosaltres. Proposa algunes solucions o demandes per tal de què les coses puguin canviar, i des del sistema fer-lo més eficient. L’adaptació de l’article és lliure:
a. Espanya té un mercat laboral dual, a dues velocitats. Per un cantó hi ha les persones amb contracte fix i per altra hi ha els temporals. Aquestes últimes van de contracte en contracte, són contractes precaris i sense opció mai a tenir una feina estable. Per altra cantó, les empreses tenen gent amb contracte fix des de fa molts anys. La legislació actual és molt rígida i no permet la flexibilització, llevat de determinats casos (Lògicament, pagant indemnització). L’altre dia, sopant amb un company nord-americà, m’explicava com funciona als Estats Units. Llevat d’una minoria que disposa de contractes blindats, qualsevol treballador pot ser acomiadat d’un dia per l’altre. Això és l’acomiadament lliure que tant agradaria a la patronal. Jo no ho defenso, ara bé el dinamisme de l’economia nord-americana permet una millor i ràpida recol•locació de les persones. Les dades són clares, Espanya 21,29% d’aturats sobre població activa; EUA 7,8%. Cal transitar cap a un model laboral més flexible i més segur. Cal equilibrar les dues qüestions. Les últimes reformes laborals no ho han aconseguit. Cal un model on la gent es senti segura i tingui feina fixa i on també l’empresa pugui flexibilitzar les seves estructures quan els temps i les necessitats així ho requereixin. Cal un “model flexiblement estable”. Ara bé, la millor estabilitat és tenir unes empreses fortes, sanejades, competitives internacionalment, amb la dimensió adequada i ben dirigides.
Continuarà...

Per què s'ha d'ajudar als bancs?

Ells en són els culpables. Ja ho havíem decidit. Abans que els gurus ens expliquessin del dret i del revés els orígens i els perquès de la Crisi, ja ho sabíem. Els bancs són els culpables de la Crisi, en majúscules. També segurament ho seran de la propera. No tenen ànima. Són cruels, despietats. Les llegendes urbanes estan plenes d’estigmes en contra d’ells. Un dels més clàssics és aquell del paraigua. Que te’l deixen quan fa sol i quan plou, bla, bla, bla... Cansa fins i tot de repetir-ho.
Jo treballo en una PIME. Una PIME que ha patit de forma clara la crisi que han creat, a priori, els bancs. Mai he treballat en una entitat financera i no estic fent pas punts per a treballar-hi. Escric per intentar mirar més enllà i aportar nous punts de vista. Segurament els bancs tenen la seva part de culpa en l’actual situació però també la tenim les empreses, els particulars i com no, el govern. Tots els governs. Sempre els governs.
Però tornem als bancs. Els bancs, caixes d’estalvi i similars són empreses; privades, semipúbliques, amb afany de lucre i sense, que tenen una funció bàsica. Així m’ho van ensenyar; la funció principal és canalitzar estalvi des d’unitats excedentàries cap a unitats deficitàries i que necessitaven finançament. Deixar diners, vaja.
Això ara s’ha trencat. Un dels principals bancs espanyols i del món diu que hi haurà com a mínim dos anys més de sequera creditícia. Moltes empreses estan patint per manca de liquiditat. Els diferencials aplicats (que són els marges dels tipus d’interès sobre l’EURIBOR) són abusius. Algunes empreses fins i tot es plantegen deslocalitzar les seves seus productives per manca de crèdit. Sense crèdit, l’economia no pot funcionar. Les excuses són mil: la taxa d’endeutament, la CIRBE, les garanties, els avals, la solvència, Basilea III, la Merkel, en Trichet, els analistes de risc, etc. No us vull cansar. El cert que és avui dia els bancs no fan de bancs. En tot cas i paradoxalment, ells segueixen aconseguint resultats positius, sense assumir risc. Bravo pels seus accionistes.
La meva tesi és clara. Cal ajudar els bancs perquè aquests tornin a fer de bancs. Que es fusionin, que s’absorbeixin, que desapareguin els dolents i ineficients, que les caixes es converteixin en bancs, que es facin més grans i poderosos (sembla que no ho eren tant com sempre havíem cregut!). L’Estat està prenent ja un paper actiu en tot això, mitjançant el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria). Sense una represa del crèdit serà molt difícil que les empreses i els projectes tirin endavant. Ara diuen que només donen crèdit als projectes solvents. I abans què feien? Donaven crèdits a “insolvents”? O és que els bancs mateixos es van abocar a una espiral clarament suïcida? Tota entitat ha de cobrir la possibilitat de no recuperar els seus diners. Si abans no ho feien, que n’assumeixin les conseqüències els que han portat una mala o arriscada gestió. I que s’exigeixin responsabilitats. Ja està bé del “aquí no passa res”. Les empreses, particulars, autònoms necessitem crèdit per mantenir l’economia, tal i com avui en dia la coneixem. Una altra cosa, seria un món sense bancs, un món sense crèdit, el retorn a una economia menys financera, menys monetària, tal vegada de una economia de bescanvi...? Això ja són figues d’un altre paner...

L'esperit Intereconomía

Al principi feia gràcia. Sortien a la TV uns senyors castissos al voltant d’unes copes de vi negre i fent tertúlia. Semblava una tertúlia política qualsevol. Els espectadors podien votar al tertulià més punyent i decidir quin d’ells s’emportava el gat a l’aigua. Una expressió castellana que tindria difícil traducció en la nostra llengua. Aquí ens agrada més: qui no té feina, el gat pentina. Amb el desenvolupament de la TDT i la proliferació de canals no semblava pas que aquest nou canal tingués res d’especial. Però ai las! Des de la “nostra” TV3 li estan donant cobertura a tota una sèrie de personatges a cadascun més sinistre. No hi ha dia a l’APM? (un excel•lent i benintencionat programa de zàping) que no surtin programes d’aquest Canal que té entre els seus hits principals emetre les pel•lícules post NO-DO de fa 50 anys. També al Polònia, els del “Gato” tenen una secció fixa. I això no és tot, personatges com la Curry (presumpta periodista ara a un altre canal però parlant també “Alto y Claro”), la Sra. Cuca García i el seu amic gai o el mític “esta señora es una guarra” s’han tornat populars a Catalunya, per no esmentar el grapat d’indocumentats que confonen ser culer amb ser català o els vídeos casolans de Telemadrid. Personatges els valors dels quals serien: l’anticatalanisme, l’homofòbia, la intolerància, l’espanyolisme més ranci, l’enaltiment de la dreta més casposa, la nostàlgia del franquisme, el més extrem i recalcitrant monolingüisme, la sense complexos parcialitat dels seus ponents, la vil manipulació, etc. I què fem nosaltres? Ens en riem i els hi donem cobertura en els programes de més èxit a Catalunya. És que no tenim més coses per emetre com a zàpings? No els hi estarem donant massa cobertura? Prou Caverna. Prou d’esperit Intereconomía.

Adéu Espanya: exportem

Alguns sectors econòmics i socials de Catalunya pensen que una eventual independència del nostre país d’Espanya tindria un efecte devastador sobre l’economia catalana. Tal com defensava unes setmanes enrere en l’article “It’s the economy, stupid”, la independència de Catalunya s’hauria de fonamentar més en factors econòmics que no pas en qüestions identitàries o culturals. Com podem resoldre doncs aquesta aparent contradicció? Les darreres previsions del FMI donen un modest 0,8% de creixement el 2011 i un 1,6% el 2012 pel conjunt de l’Estat espanyol, mentre que el conjunt de l’economia mundial creixerà el 4,5% els dos anys. Aquest creixement econòmic es centrarà en les economies emergents i en desenvolupament (Xina seguirà creixent al 9,6% i 9,5%, respectivament). En aquest context, què hem de fer les empreses d’aquí? Penso que lluny d’intentar perseverar en el mercat espanyol, hem de buscar-nos la vida; buscar nous clients, nous mercats. Com sempre els catalans hem fet. Les empreses hem de buscar els negocis allà on es troben i el món no està en crisi. Adéu Espanya, aquesta és una manera d’assolir també la independència. Però qui són els nostres clients? Gairebé el 70% de les exportacions catalanes són a Europa (UE-27), mentre que Xina només representa el 1,4% del total. Xina, en canvi és el 8% de les nostres importacions. Tenim un dèficit comercial molt important, Catalunya va exportar el 2010 48.500 Milions d’euros (Espanya; 186.000 M) mentre que va importar 67.200 Milions d’euros (Espanya: 238.000 M), això és un enorme dèficit comercial. L’equilibri en la Balança de Pagaments es compensa parcialment per les entrades del turisme. La lectura és clara, comprem més a l’exterior del què venem i el turisme ens ho compensa parcialment. Per països, només amb França i Portugal, el saldo comercial és positiu. Està bé ser un país de serveis (turístics). No es pot pas menystenir que Catalunya rebi 14 milions de turistes estrangers i el conjunt d’Espanya sigui el segon país del món en número de visitants. Ara bé, l’economia catalana sempre s’havia caracteritzat per dues coses; la seva diversificació en molts sectors (i un sector industrial molt potent) i una capacitat exportadora forta. Les dades actuals semblen desmentir això. Ens cal més potència cap a l’exterior. La indústria catalana té prou elements de competitivitat per tenir una major capacitat exportadora: la indústria química, l’automoció són els principals exportadors. Ara bé, la maquinària i la metal•lúrgia té una rellevància molt important, superior a l’alimentació i als productes agraris. Pel què a les importacions, la dependència energètica fa que sigui una de les principals rúbriques. També és curiós veure com, creuant les dades, som deficitaris en tots els sectors (importacions > exportacions), excepte en l’automoció i en l’alimentació. Exportar és complicat i fa mandra. Cal trobar els canals de distribució adequats, tenir una força de vendes motivada, cobrir bé els riscos financers i comercials, disposar d’una estructura específicament dedicada, i sobretot ganes. És el camí per sortir de la crisi. El mercat espanyol serà cap cop menys atractiu per la majoria d’empreses. La indústria catalana i la PIME gironina fa temps que ho sabem. És la nostra manera de ser també independents. Es un argument econòmic. Adéu Espanya: exportem.

Un Business Plan per a Catalunya

Els ingressos d’una empresa han de ser superiors a les despeses. Aquest és el principi bàsic de les empreses en una societat oberta i de mercat. En un espai temporal i fruit de les circumstàncies, el dogma es pot anar flexibilitzant, però hi ha d’haver una línia creixent i sostinguda de superàvit. Aquest principi és també aplicable a una família, o a un país (diguem-ne Catalunya). Quan l’equilibri es trenca cal prendre mesures. Mesures que han d’anar en dues grans línies; augmentar els ingressos o reduir les despeses. Es llavors quan entrem els economistes. Aquells professionals que tan difícil tenim predir el futur (algú pot realment predir-lo...?) llavors som cridats “a sometent” per tal de veure què es pot fer. Som l’esperança per tirar endavant. En una empresa en crisi, cal prendre mesures. Malauradament, avui això és el pa de cada dia en el teixit empresarial a casa nostra i els economistes hi estem entrenats. I què cal fer? Doncs, cal prendre decisions. a) Augmentar els ingressos. Dinamitzar les vendes, trobar nous productes, nous mercats, en funció de l’elasticitat de cada producte, baixar preus pot tenir un efecte favorable en els ingressos (veieu el cas de les Low Cost o de negocis similars, que estan avui en dia guanyant diners), diversificar, fer més promoció, augmentar la força de vendes, etc. i b) Pel cantó de les despeses, la paraula maleïda però necessària. Retallar. Retallar per aguantar, per mantenir el màxim la continuïtat. Reduir tot allò no necessari. Reestructurar, si cal. Centrar-se en el què aporta valor afegit i reduir tot allò sumptuari o innecessari. I què passa a Catalunya? La Generalitat està en una situació difícil financera. No és l’únic. Els EUA fa uns dies van estar al llindar de tancar l’Administració federal per falta de diners (d’acord, el Tea Party va pressionar molt per fer-se imprescindible, però, la retallada fou històrica i “dolorosa”, Obama dixit. Els EUA és el país més endeutat del món). Portugal, el veí ibèric, ha estat intervingut recentment. Què faria una empresa o una família? Doncs emprendre un pla, aquest l’anomenaríem Pla de Viabilitat o “Business Plan” (BP), utilitzant un l’anglicisme. Aquest BP ha de parlar dels Ingressos (ens pagarà algun dia l’Estat el què ens deu? és el millor moment de reduir l’Impost de Successions? és just l’actual model autonòmic?) i les Despeses (el copagament sanitari és un tabú encara?, és sostenible el model educatiu, universal i gratuït?, deixarem de parlar demagògicament dels sous dels polítics? calen més funcionaris? hem de deixar als nostres descendents un deute immens per fer front als nostres excessos? Objectiu, recordeu: Ingressos majors que Despeses. Com a casa, com a l’empresa. Tot això en una empresa no passaria. O la fem viable o tanquem la paradeta. L’Administració, per definició, no pot fer fallida, però això no em tranquil•litza tampoc. S’han complert 100 dies de Govern Mas. Estem en un mal moment polític. Venen eleccions municipals i tots els partits marquen perfil propi. Tothom pensa en “cadires” i compta regidors. La política donarà l’esquena a l’economia. Penso, però, que cal un enfocament econòmic, seriós i rigorós. L’oposició no facilitarà les coses. Caldrà valentia, puny ferm i peus a terra. Decisions difícils, com a l’empresa.

Un dels seus

El diumenge 3 d’abril el programa de TV3, “Trenta minuts” va presentar el reportatge “Un dels nostres”. Pretenia glosar la figura del primer ministre Silvio Berlusconi, des del punt de vista dels seus partidaris. Des de fa 15 anys, domina la política italiana. Sempre m’ha encuriosit com aquest personatge tan polèmic pot presidir un país com Itàlia. Un dels grans països d’Europa, membre del G-8, referent mundial en molts aspectes. Com Itàlia, tan propera a Catalunya, podia ser presidida per un “impresentable”, “cràpula”, “neofeixista”, “mafiós”, “patètic”, i un llarg reguitzell d’adjectius a cadascun més galdós?. Però veiem-ho des d’una altra òptica. Pels seus partidaris és un referent de bona gestió, és un “home fet a si mateix”, és “algú que ha començat des de zero” i que ha triomfat en els negocis. Certament, encara a Catalunya ser emprenedor o empresari encara està mal vist. És algú que comunica bé i que té grans dots de lideratge, amb un missatge clar i directe. L’Esquerra italiana (“la Sinistra”) es mostra dividida i només li fa atacs personals. Pels seus partidaris això desacredita la pròpia Esquerra. L’únic argument d’una oposició que vol governar ha de ser la vida privada? Berlusconi té una conducta lamentable, detestable, amb judicis oberts, sota sospita permanent, però l’oposició italiana no té més arguments per oferir? Realment calen propostes i no centrar-se només en la persona. Un dirigent ha d’actuar d’acord a la llei, ser honest i a més semblar-ho, però també cal saber gestionar i els projectes s’han de contraposar. Cal oferir alternatives. Tant de bo, Itàlia sigui capaç de trobar-les.

Del Japó i del tsunami...

11 de març. El Japó, el País del Sol Ixent, patia tres catàstrofes de forma consecutiva, cadascuna més terrible i mortífera; un terratrèmol de grau 9 (el quart més gran de la Història), un tsunami de 10 metres que va afectar 500 quilòmetres de la seva costa nord-est i una alarma nuclear en diverses centrals nuclears, la més greu de les quals encara no ha remès i amb un desenllaç incert i absolutament imprevisible. La xifra de morts és a hores d’ara prop de 10.000 persones però es podria fàcilment triplicar si hi afegim els desapareguts. Tot això en un país densament poblat, insular i muntanyós, sense massa recursos naturals, amb una economia estancada (des de fa 20 anys) i amb un deute públic immens, que ha crescut en els últims anys fins quasi arribar a duplicar el PIB del país. Amb tot aquest panorama no serà fàcil que el país se’n surti. Les imatges que hem vist són pitjors que una guerra. S’ha parlat d’”Apocalipsi”. I amb tot això, què han fet els japonesos? Doncs respondre tal com són ells. S’han posat tots a treballar per la reconstrucció. Organitzats, disciplinats, ordenats, quasi marcials, tenaços. Tots a una. Els rescatadors de Fukushima eren vistos com herois de guerra a l’avantsala d’un harakiri. Silenciosos, rigorosos, cap saqueig, cues de dies per aconseguir combustible. Impressiona la serenitat del qui ho ha perdut tot. Aprendran d’aquest desastre, tindran noves referències pels propers tsunamis, milloraran la seguretat de les centrals nuclears i de ben segur, es qüestionaran els sistemes constructius basats en la fusta. Buscaran solucions, no culpables. Se’n sortiran. La gent, el caràcter i la seva cultura és la major garantia de tirar endavant. La voluntat de fer-ho i la unitat en fer-ho. Impressiona. Són japonesos. Podem aprendre molt d’ells. Perquè demà, segur que el sol sortirà pel País del Sol Ixent.

El CV no ho és tot

Aquests dies hem viscut a Catalunya una polèmica estèril i intranscendent, una d’aquelles que tant agrada als polítics del país. La qüestió era si la Honorable consellera havia mentit o no en l’elaboració del seu Currículum Vitae (CV). Finalment la seva presumpta llicenciatura fou corregida per “formada en”. No dubto de la capacitat professional de la senyora en qüestió i si és vicepresidenta, de ben segur que tindrà les aptituds per exercir el seu càrrec, “amb l’ajuda de Déu”, és clar. Però, permeteu que no parli de la política de saló, que tant agrada als polítics del país, sinó del món real; del món de l’empresa. El currículum no ho és tot. Avui en dia i per sort, el número de llicenciats, enginyers, màsters, post-graus, doctorats és enorme (l’economia del país els pot realment absorbir?, aquest és un altre tema), però realment això és tan important? Penso que en l’empresa les aptituds (i els títols ho acrediten) són importants, però el què marca la diferència avui en dia entre un professional i un professional excel•lent és una altra cosa. Són els “intangibles”. L’actitud vers la feina i els companys, la capacitat de treball, la resiliència, l’empatia, la motivació (que sol ser més intrínseca que induïda per altri), els valors. Aquests són els que realment fan excel•lir un professional i això sí que és un bé escàs. El CV i els títols no ho són tot. Són importants i necessaris, però cal veure com la persona ho alinea al servei de l’empresa o projecte. És relativament fàcil trobar titulats, però molt difícil trobar professionals amb valors. Segurament el “govern dels millors” que tant pregona el President Mas, està en sintonia amb això. Ara bé, dir la veritat també és un valor que mai s’hauria de perdre de vista, més quan s’exerceix un càrrec públic.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/386286-el-cv-no-ho-es-tot.html

El rol del Director Financer

El sentit principal d’una empresa és que tingui clients, i proporcionar-los a aquests béns i/o serveis. Una empresa sense clients, no és una empresa. (en tot cas, un altre dia, esbrinarem què és...). En els organigrames moderns, el client es situa al nivell més alt, arrabassant a la Direcció la seva posició de privilegi. Les empreses per tant, estan dominades en essència pels departaments Comercials i de Producció (amb els seus diferents noms; de Vendes, de Marketing, d’Operacions, la fàbrica, etc.). El departament Comercial és el qui s’encarrega de buscar clients i les vendes en el mercat, i aquestes vendes s’han de traduir en béns o serveis, és llavors quan el departament de producció fa el “Què”. Històricament, ha estat així, els líders carismàtics fundadors de les empreses, solen ser visionaris del “Què” i el “Per a Qui”. Solen ser grans coneixedors d’un mercat concret o bé, saben fer millor que ningú allò que el client els paga. Podríem veure-ho tant en una típica empresa familiar gironina en qüestió, o en referents mundials del tipus Apple o Microsoft. Hi ha dos processos de generació de valor en una empresa; la Venda i la Producció de la mateixa. La resta de funcions serien suport a aquests dues. Sense perjudici del què he comentat fins ara, sí que voldria reivindicar la importància de la funció del Director Financer, com a element necessari perquè tot això tingui sentit, fins al punt que és ell qui té la clau per determinar la pròpia essència de l’empresa com a tal. El comercial i el de producció, són sense dubte necessaris, però no són suficients i a vegades poden esdevenir contradictoris, doncs poden lluitar com a forces contraposades que poden malmetre els objectius econòmics de l’empresa. Els departaments sovint tenen objectius oposats. “Comercial”, té al client com a centre de totes les coses. Valora molt la qualitat, les expectatives, la satisfacció del client, el mercat, la competència, les tendències, la innovació, el “sort de nosaltres que estirem del carro”. El comercial, amb el seu ímpetu per reeixir, sovint es separa de l’empresa (la seva) fins al punt que no sap si treballa per ella o per les empreses del client. Un Síndrome d’Estocolm, aplicat a l’empresa. El departament de producció, és l’oposat al comercial, com una mena de ying i yang. Es basa en la productivitat, en els volums, en els costos, li preocupen els rendiments, rep molta pressió dels empleats i sindicats, està immers en la cultura de la “casa”, té unes infraestructures i recursos limitats, a vegades peca d’un cert abús de la cultura del “no”, , endogàmic fins i tot. El seu rival és el comercial, sempre tan flexible i adaptable, obert a tot, dinàmic, optimista. És el seu antagònic. El Mourinho de tot Guardiola. El director financer, que a cada empresa agafa noms del tot variats (d’administració, controller, etc.) és qui vetlla pel sentit econòmic i financer en l’empresa. Separo “Econòmic” de “Financer”, doncs són clarament diferents i complementaris. Econòmic, relatiu al Compte de Resultats, que els ingressos siguin superiors a les despeses (no sempre, tothom ho té clar a les empreses! Us en faríeu creus). I financer, que aquell projecte plantegi una viabilitat financera, és a dir, que els cobraments siguin superiors als pagaments en una espai de temps raonable (no d’aquí al segle vinent...). Sé que us semblarà obvi, però no ho és. La realitat supera sempre la ficció. Això extrapoleu-ho a un projecte, a un client, a una línia de productes, a una divisió, a una àrea geogràfica. Qui no ho tingui clar, avui dia perdrà diners i l’empresa tard o d’hora acabarà tancant. Això ha funcionat així durant tota la història de les organitzacions. Però i en moments de crisi, què? Doncs que les decisions s’han de prioritzar des del punt de vista econòmic i financer i qui donarà sentit a la presa de decisions i com he dit abans, al sentit de tota l’empresa, és el Director Financer. En moments de crisi, cal que el Director Financer agafi una rellevància que en anys de bonança i segons la inèrcia de cada organització (cada una tirarà més en un sentit o altre) no ha tingut. Cal que el Director Financer agafi un rol preeminent. Cal prioritzar el control, el rigor, l’anàlisi sistemàtica i objectiva de les dades. Caldrà analitzar els marges, estudiar les rendibilitats, fer rendibles les inversions i veure com es poden finançar. Caldrà aprendre a dir “no” i els criteris que prevaldran hauran de ser els econòmics i financers. El què en anys de vaques grasses passava més o menys desapercebut, ara, caldrà reconduir-ho. En cas contrari, quan les decisions no es basin en criteris econòmics i financers i es doni rellevància a altres criteris no prou fonamentats, l’empresa tindrà els millors clients i potser farà els millors productes, però si no guanya diners, no serà més que una quimera.