Vacances per a no fer res

Portem una vida estressada: Feina, família, hobbies, més feina, més hobbies, estrès per la no-feina, més activitats, una voràgine,... Els nens petits ja tenen les seves agendes ben farcides abans de començar P3. Tot són obligacions i hi ha poc temps per aturar-se.

Aquests dies bona part de la gent que treballa agafa les merescudes vacances. Sol ser una pregunta recurrent des de ja fa uns dies: Quan agafes vacances? S’entra en una petita competència, on qui més qui menys ha d’explicar els seus plans a coneguts, delerosos d’explicar-te els seus. Fa temps qui no anava a Groenlàndia o a Mongòlia Interior no feia vacances. La crisi ha fet descartar aquests destins exòtics per altres més propers però sempre funcionals, Balears  o Sud de França solen donar un bon to. La vida frenètica que portem es trasllada a les vacances, hem de fer moltes coses, tot allò que no fem durant l’any concentrat en pocs dies.  Sovint la síndrome post-vacacional té efectes d’esgotament i cal tornar a la feina per descansar-ne.

Les vacances són necessàries. Ara bé, vacances per no fer res. El gaudir del temps, sensació de temps amb absència d’activitats. Temps per la contemplació i la reflexió. El dormir, menjar i tornar a dormir. Llegir, però sense abusar. Lleugera activitat, però sense que pertorbi la “dolce far niente”. Vida de gos. Vida primària.

Vivim assetjats per la pressió del “fer coses”. Fer és Tenir, Tenir és Èxit. La crisi, l’estratègia de la por a la que ens tenen sotmesos els poders fàctics (econòmics, mediàtics i polítics) ja ens la trobarem. Ens hem de prendre un respir. Reivindicar allò que és simple. El poc a poc. El no fer res. Vivim en un món que es mou a velocitat de vertigen i com deia Groucho Marx “aturin el món que jo baixo aquí”... almenys per uns dies.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/564585-vacances-per-no-fer-res.html

Posi un tertulià a la seva vida

Avui s’acomiada per vacances el programa 8 al dia de Josep Cuní. Amb un notable èxit d’audiència, el veterà periodista tanca la seva primera temporada en la cadena del Grup Godó, 8TV. Els resultats d’audiència han estat creixents, sobretot a partir del gener d’enguany, situant-se el programa amb una mitjana de share d’un 5%, però destaquen les dades de juliol amb un 8,8%. L’arribada d’en Cuní ha fet pujar els resultats globals de la decrèpita cadena privada.

El programa és un magazín informatiu i d’opinió, que s’emet de les 19h a les 22h. Reconec que a casa el seguim bastant. En Cuní és un gran professional, sobradament conegut a Catalunya pels seus anys d’experiència a TV3 i a diverses ràdios. Té una gran capacitat de comunicació, honest i carismàtic. Jo en destacaria la seva capacitat de treball, l’alt grau de documentació i d’informació de què disposa i un gran sentit comú, bastant insòlit en els temps que corren. També destaca per l’aposta per joves talents, tot i que queda molt clar qui és el Boss.

El programa 8 al dia es desenvolupa al voltant de temes d’actualitat,  socials, de moda, notícies del cor, etc. durant la primera hora, per passar a un tertúlia esportiva diària. Barça i més Barça bàsicament, on solen participar gent de l’entorn del Grup Godó (RAC1, Mundo Deportivo i La Vanguardia). Cap a tres quarts de nou, hi ha un tête-à-tête dialèctic amb la Rahola. Ambdós personatges assumeixen sovint rols contraposats i prèviament pactats, tot fent una exhibició de coneixements, cultura general i dots comunicatives.

Minuts abans de les 21h, l’editorial i les notícies, per passar cap a les 21h35 a la tertúlia, moment àlgid del programa. Hi ha uns convidats fixos que solen tenir dia assignat i altres que són rotatoris. El format és el típic de tertúlia radiofònica. Tres experts pinzellant sobre tota l’actualitat sotmesos a les provocacions d’en Cuní perquè es mullin. Sovint el programa s’allarga més enllà de les 22h (aquí es nota el pes específic d’en Cuní a la cadena privada) i quan ell considera el dóna per acabat.

Els tertulians solen ser professionals de diversos àmbits, abunden periodistes i opinadors nats, també hi ha banquers redimits, exparlamentaris que reneguen del seu partit, professors d’economia exaltats o exaspirants a polítics rebotats. En Cuní els selecciona meticulosament dins d’un ampli planter. A vegades, estressen i comencen a divagar i cridar, indicador de canvi de canal. En honor a l’estètica, en aquesta tertúlia televisiva no apareixen copes de vi, almenys no es veuen en pantalla...

Posi un tertulià a la seva vida (o en el seu show televisiu). Aquell professional (o no) d’un àmbit entès en tot. Desconec si en nòmina d’un partit polític (?), li explicarà el què vostè ha de fer, però quan ell tenia responsabilitats feia el contrari. El tertulià mai enganya: Ell ja ho havia dit el 1999... Té un amic important que de “bona font” li ha dit el què passarà. El tertulià amb pedigrí fa la ronda de ràdios al matí i al vespre a can Cuní. Sempre buscarà el seu àlter ego per fer-la grossa i si té ressò la polèmica creada, aquesta s’escamparà xarxes socials avall: L’era de les noves tecnologies ho té això. Li dóna lliçons d’economia al ministre o conseller del ram, i mai dels mai, assumirà responsabilitats. El tertulià té la solució a tot (que l’apliqui, sisplau!!). Volem un govern de tertulians!!

Cuní, gran professional de la comunicació: La televisió, pur espectacle, pur negoci.

El Tour és el Tour

Escrivia fa gairebé un any al respecte de la poca repercussió que se li donava en el diari al fenomen esportiu del mes de juliol: El Tour de França. Un suggeriment que fou atès i la carta fou publicada el dia 22 de juliol de 2011 en l’espai de Cartes al Director. Tot i que aquest any no hi ha gaires corredors coneguts, sí que el tractament que se li dóna en quantitat, qualitat i imatges és el que equival a la rellevància esportiva i social d’aquest autèntic espectacle al voltant de les bicicletes per les carreteres franceses. Potser és que no fem gaire cas a allò que es produeix a França, més quan no hi ha estatals en competició. Catalunya tanmateix és un país molt afeccionat al ciclisme. Tal vegada el problema és que el futbol i la seva bombolla (quan explotarà?) ho eclipsen gairebé tot. Tots sabem en el país que vivim; qualsevol mitja notícia (certa o inventada), incidència en els entrenaments o trapelleria de futbolista té un protagonisme fora de mida en aquestes setmanes sense competició pròpia. Sabem tots els ets i uts al voltant del Barça i l’Espanyol (i fins i tot de la “Roja”). L’escassa repercussió del Tour en altres mitjans (televisió, per exemple) sorprèn una mica. 

Felicito a EL PUNT AVUI pel tractament d’enguany. Que aquest espai de Cartes al Director no només serveixi per queixes i reivindicacions sinó també per reconèixer quan la feina es fa bé.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/559463-el-tour-es-el-tour.html

Estimat Sr. Rato

Avui s'ha produït una notícia llargament esperada:

http://www.ara.cat/economia/LAudiencia-Nacional-querella-Bankia-Rato_0_730727020.html

Aquest vídeo està "dedicat" a tots aquests personatges, a tots aquests que només han portat la misèria a la nostra terra:

Debats estèrils

Suposo que és normal en un país (Catalunya) on hi ha coses que altres països ja tenen resoltes des de fa dècades o segles com és la identitat nacional, aquí encara hi perdem tant de temps. Aquí encara trobem cursi quan un americà s’emociona amb el seu himne. En aquesta explosió d’eufòria que ha provocat la selecció vermella, alguns encara s’han de justificar i reconèixer amb aire desmenjat que també varen seguir l’Eurocopa. Ara bé com aquell que no vol la cosa, quasi per accident...

Perquè és clar, com a les Illes Balears on ningú reconeix públicament que vota al PP o com a Itàlia on ningú votava Berlusconi, hi ha uns clixés molt presents. Ens encanta etiquetar i fer servir estereotips.  Alguns exemples:

• Un país turístic i de serveis com és Catalunya, el corrent de pensament dominant fa anar contra el mal anomenat “Eurovegas”. Alguns diuen que no és el model, però quin coi de model hi ha doncs? El projecte no es vol aquí, però el pitjor seria que fos a Madrid...
• En un país on el comerç s’ha d’estimular i és la base de l’economia (economia de serveis), ens escandalitzem amb una mesura que permet liberalitzar lleugerament els horaris comercials.
• El paternalisme imperant fa que tota coresponsabilitat dels ciutadans amb el cost de les coses (públiques) sigui vist com abusiu o indignant.

En aquesta línia de pensament dominant (sovint únic) i tornant al futbol, s’ha de negar tota simpatia per la selecció espanyola. S’ha d’emmascarar amb excuses com “que són els nostres”, “que són bons tios”, “que és el model Barça”, etc. Quantes energies gastades per autojustificar-nos. Ens encanten els debats estèrils.

Des d’un punt de vista català i independentista, era legítim voler que Itàlia guanyés la Final. No obstant el futbol italià és l’inventor del catenaccio i líder mundial de les males arts i la picaresca; i l’estat italià mai ha estat un exemple de comprensió per les nacionalitats ni les minories, ni precisament ha ajudat ni a la causa catalana ni a res del nostre país...