Apple. El poder de la poma

Per primera vegada en 15 anys, Apple Inc., la companyia de la poma, ha anunciat un dividend pels seus accionistes de 34.500 milions d’euros. Un “megadividend” (la xifra és superior al pressupost de la Generalitat pel 2012).  Un fet habitual en les companyies tecnològiques i que l’Steve Jobs sempre havia anat demorant. Una forma de premiar els seus accionistes i de repartir els seus immensos excedents de caixa. En els últims cinc anys, la companyia ha tingut una evolució borsària impressionant. L’acció ha passat de 90$ a prop de 600$ actualment, una revalorització de +545% (amb el crac borsari del 2008 al mig).  

Segons el rànquing anual d’Interbrand, el valor de la marca Apple ha passat de valdre 21.100 M$  (#17 del món) a 33.400 M$ (#8), en tant sols un any. Els llançaments de nous productes són esperats per milions de clients arreu del món (s’han venut 3 milions d’Ipad-3 en tan sols 3 dies). La gent fa cues i espera l’obertura de les botigues per ser els primers en adquirir els nous gadgets. Rècord de vendes, rècord de guanys, etc...

Quines són les claus de l’èxit d’Apple? Una companyia que té el que tota empresa voldria: més que clients té seguidors... i cada cop més fanàtics.

És una companyia que innova constantment, la innovació no és exclusiva del seu cofundador i líder visionari sinó que implica a tothom. La innovació entesa no com un cop de geni, sinó un procés perfectament organitzat. Una innovació metòdica, eficient i orientada a resultats.

Fugir de la lluita en retallar costos. L’alternativa és diferenciar-se.

Els productes Apple són molt fàcils d’utilitzar. Res és complicat. Simplicitat. Es treballa molt l’estètica i el disseny però pensats per a l’usuari final. No es demana l’opinió als clients sinó que se’ls observa i es detecten les seves necessitats. Millor disseny, més senzill, millor producte.

Són productes “equilibrats”, involucren a molts interessats, és a dir, tota la xarxa de persones al voltant del producte (p.ex. en el cas de l’Ipod: companyies discogràfiques, fabricants d’accessoris, desenvolupadors d’aplicacions, i fins i tot, estudis cinematogràfics i de TV). Integrar software i hardware.

Steve Jobs era un gran especialista en motivar la seva gent. Els exigia molt. Feia que ells també s’exigissin a si mateixos i al propi Steve.

Els llançaments dels productes són duts a termes sense errors. Els nous models són llançats a temps, es domina la cadena de subministrament, es manté el secret i es crea una expectació digne d’una estrella de rock o d’un esport. Logística impecable.

Apple no va inventar res. És un aglutinador de tecnologies existents. Milloren el que existeix, moltes vegades donant-li un embolcall diferent per fer excel·lir el producte i generar noves necessitats.

Altres valors que també transmet la persona d’Steve Jobs i la seva marca; la tenacitat, les ganes de triomfar (la fam), el no rendir-se mai, l’exigència màxima, aprendre dels fracassos, enamorar-se del què fas, saber dir “no”.

El repte i la pregunta que tothom es fa, serà Apple capaç de mantenir del nivell sense Jobs?. Apple, exemple suprem d’empresa intel·ligent (“smart”), sobreviurà al seu fundador? De moment seguirem aprenent i gaudint de la seva obra. Aire fresc per la vida i els negocis.  

I ara una vaga...?

El proper dia 29 de març d’enguany diuen que hi haurà vaga general. Tal com el Sr. Rajoy va vaticinar als seus col·legues europeus ja tindrà també la seva vaga. La convoquen els principals sindicats en teoria per protestar contra la Reforma Laboral.

A continuació, un petit decàleg amb algunes raons per no fer vaga:

1. Si la reforma laboral no servirà per reduir l’atur, convocar una vaga general serà contraproduent. Les últimes vagues a Espanya han estat sempre un fracàs.
2. Una reforma laboral ha estat àmpliament reclamada dins i fora d’Espanya. La legislació laboral s’ha d’harmonitzar i modernitzar respecte Europa. Si d’alguna cosa hem de protestar és d’haver tingut unes lleis poc adaptades als temps actuals.
3. Una de les tradicions és donar 100 dies de gràcia als nous governs. Ningú ha dit que els del PP no se’ls mereixin? La vaga semblava ja preparada a priori.
4. Durant mesos la negociació no ha portat a res. Hi ha hagut molt temps per parlar, però ara cal prendre decisions.
5. El món ens vigila. Una vaga general farà veure un país de ganduls, de baixa productivitat i inestable; on no val la pena invertir. Qui invertiria avui dia a Grècia o Mali?
6. Els sindicats estan poc legitimats. L ‘afiliació sindical a Espanya és una de les més baixes d’Europa (menys d’un 15%). La incidència dels sindicats i el seu prestigi social estan en franca regressió. Socialment són vistos com uns privilegiats.
7. Els sindicats són organitzacions poc transparents, generosament subvencionades, dubtosament democràtiques, massa jerarquitzades i la seva utilitat és qüestionable avui en dia.
8. La llibertat individual sempre ha de prevaldre per sobre l’autoritarisme d’organitzacions, siguin sindicals o patronals. Les organitzacions defensen més els seus interessos de casta que no pas els del col·lectiu representat.
9. Les noves relacions laborals en el segle XXI fan que es dilueixin conceptes com “treballadors”, “empresari/amo”, “conflicte”, “lluita de classes”, “treball fix”. Avui en dia tot és molt més complex. Nous paradigmes. Parlem de “emprenedors”, “autònoms”, “cooperació”, “interrelacions”, “competitivitat”, etc.
10.  Al final tot és una farsa mediàtica i publicitària. La realitat va per un cantó i els mitjans de comunicació per un altre. Les empreses tenim problemes que ni sindicats ni patronal ni govern solucionaran.

Viva Las Vegas

Curiós aquest nostre país, el que tenim. Tenim un rècord mundial d’atur, un espoli fiscal asfixiant i endèmic. Una política econòmica que portarà més depressió. Uns polítics en permanent crisi jugant al pim-pam-pum, pensant més en la seva pensió que en l’estratègia. Un constant tancament d’empreses, deslocalitzacions, ERO’s i concursos. Els empresaris parlant més amb advocats i jutges que amb clients o inversors. Bancs fallits i etcètera, etcètera. Això és el “què tenim”, que dirien els Amics.

Doncs bé, aquest país (cada dia més assimilat com a regió espanyola, per cert) té una oportunitat de fer quelcom diferent. Una oportunitat que té visos de pacte amb el diable, no us negaré pas d’entrada: “illa legal” per fumadors, centre de meuques de luxe, barra lliure per blanqueig de capitals i immigració il•legal, que no s’hi parlarà català i una llarga llista de presumptes atrocitats.

En aquest país som el campió mundial d’agafar-nos-la amb paper de fumar. No m’estranya que el principal productor d’aquest producte sigui una empresa catalana...

Recordo fa uns anys que es veia malament que Eurodisney s’instal•lés a Catalunya. Els francesos encara deuen riure. Ídem per fer un IKEA a Girona. Tampoc la instal•lació de Port Aventura va ser un camí de roses. Estem instal•lats en un permanent “No a tot”: siguin infraestructures turístiques, energètiques, de comunicació, religioses, etc.

Jo ho veig més com una oportunitat. Una inversió que pot crear un nou atractiu turístic i comercial. Per alguna cosa som una potència en turisme. Penso que seria un bon complement a l’oferta actual i un gran motor econòmic. La gent podrà seguir anant a Montserrat i a Taüll si ho desitja i podrà seguir pensant que les platges de Palafrugell són les millors del món. Hem d’escoltar, veure de què es tracta i valorar-ho objectivament. Tampoc serà la fi de la crisi, per descomptat.

El govern el què ha de fer és escoltar i negociar bé. Es lògic que l’americà vulgui pagar menys o nuls impostos (com tothom, no?). No fa el mateix el Sr. Ryanair, a qui sempre se li acaben pagant les seves gràcies? El projecte té molts pretendents.

Ara bé, tan poc segurs de nosaltres mateixos en sentim com per pensar que un milionari ianqui pot convertir el nostre país mil•lenari en un Las Vegas del Baix Llobregat?