El sentit principal d’una empresa és que tingui clients, i proporcionar-los a aquests béns i/o serveis. Una empresa sense clients, no és una empresa. (en tot cas, un altre dia, esbrinarem què és...). En els organigrames moderns, el client es situa al nivell més alt, arrabassant a la Direcció la seva posició de privilegi. Les empreses per tant, estan dominades en essència pels departaments Comercials i de Producció (amb els seus diferents noms; de Vendes, de Marketing, d’Operacions, la fàbrica, etc.). El departament Comercial és el qui s’encarrega de buscar clients i les vendes en el mercat, i aquestes vendes s’han de traduir en béns o serveis, és llavors quan el departament de producció fa el “Què”. Històricament, ha estat així, els líders carismàtics fundadors de les empreses, solen ser visionaris del “Què” i el “Per a Qui”. Solen ser grans coneixedors d’un mercat concret o bé, saben fer millor que ningú allò que el client els paga. Podríem veure-ho tant en una típica empresa familiar gironina en qüestió, o en referents mundials del tipus Apple o Microsoft. Hi ha dos processos de generació de valor en una empresa; la Venda i la Producció de la mateixa. La resta de funcions serien suport a aquests dues. Sense perjudici del què he comentat fins ara, sí que voldria reivindicar la importància de la funció del Director Financer, com a element necessari perquè tot això tingui sentit, fins al punt que és ell qui té la clau per determinar la pròpia essència de l’empresa com a tal. El comercial i el de producció, són sense dubte necessaris, però no són suficients i a vegades poden esdevenir contradictoris, doncs poden lluitar com a forces contraposades que poden malmetre els objectius econòmics de l’empresa. Els departaments sovint tenen objectius oposats. “Comercial”, té al client com a centre de totes les coses. Valora molt la qualitat, les expectatives, la satisfacció del client, el mercat, la competència, les tendències, la innovació, el “sort de nosaltres que estirem del carro”. El comercial, amb el seu ímpetu per reeixir, sovint es separa de l’empresa (la seva) fins al punt que no sap si treballa per ella o per les empreses del client. Un Síndrome d’Estocolm, aplicat a l’empresa. El departament de producció, és l’oposat al comercial, com una mena de ying i yang. Es basa en la productivitat, en els volums, en els costos, li preocupen els rendiments, rep molta pressió dels empleats i sindicats, està immers en la cultura de la “casa”, té unes infraestructures i recursos limitats, a vegades peca d’un cert abús de la cultura del “no”, , endogàmic fins i tot. El seu rival és el comercial, sempre tan flexible i adaptable, obert a tot, dinàmic, optimista. És el seu antagònic. El Mourinho de tot Guardiola. El director financer, que a cada empresa agafa noms del tot variats (d’administració, controller, etc.) és qui vetlla pel sentit econòmic i financer en l’empresa. Separo “Econòmic” de “Financer”, doncs són clarament diferents i complementaris. Econòmic, relatiu al Compte de Resultats, que els ingressos siguin superiors a les despeses (no sempre, tothom ho té clar a les empreses! Us en faríeu creus). I financer, que aquell projecte plantegi una viabilitat financera, és a dir, que els cobraments siguin superiors als pagaments en una espai de temps raonable (no d’aquí al segle vinent...). Sé que us semblarà obvi, però no ho és. La realitat supera sempre la ficció. Això extrapoleu-ho a un projecte, a un client, a una línia de productes, a una divisió, a una àrea geogràfica. Qui no ho tingui clar, avui dia perdrà diners i l’empresa tard o d’hora acabarà tancant. Això ha funcionat així durant tota la història de les organitzacions. Però i en moments de crisi, què? Doncs que les decisions s’han de prioritzar des del punt de vista econòmic i financer i qui donarà sentit a la presa de decisions i com he dit abans, al sentit de tota l’empresa, és el Director Financer. En moments de crisi, cal que el Director Financer agafi una rellevància que en anys de bonança i segons la inèrcia de cada organització (cada una tirarà més en un sentit o altre) no ha tingut. Cal que el Director Financer agafi un rol preeminent. Cal prioritzar el control, el rigor, l’anàlisi sistemàtica i objectiva de les dades. Caldrà analitzar els marges, estudiar les rendibilitats, fer rendibles les inversions i veure com es poden finançar. Caldrà aprendre a dir “no” i els criteris que prevaldran hauran de ser els econòmics i financers. El què en anys de vaques grasses passava més o menys desapercebut, ara, caldrà reconduir-ho. En cas contrari, quan les decisions no es basin en criteris econòmics i financers i es doni rellevància a altres criteris no prou fonamentats, l’empresa tindrà els millors clients i potser farà els millors productes, però si no guanya diners, no serà més que una quimera.
