dissabte, 26 de març del 2011

Del Japó i del tsunami...

11 de març. El Japó, el País del Sol Ixent, patia tres catàstrofes de forma consecutiva, cadascuna més terrible i mortífera; un terratrèmol de grau 9 (el quart més gran de la Història), un tsunami de 10 metres que va afectar 500 quilòmetres de la seva costa nord-est i una alarma nuclear en diverses centrals nuclears, la més greu de les quals encara no ha remès i amb un desenllaç incert i absolutament imprevisible. La xifra de morts és a hores d’ara prop de 10.000 persones però es podria fàcilment triplicar si hi afegim els desapareguts. Tot això en un país densament poblat, insular i muntanyós, sense massa recursos naturals, amb una economia estancada (des de fa 20 anys) i amb un deute públic immens, que ha crescut en els últims anys fins quasi arribar a duplicar el PIB del país. Amb tot aquest panorama no serà fàcil que el país se’n surti. Les imatges que hem vist són pitjors que una guerra. S’ha parlat d’”Apocalipsi”. I amb tot això, què han fet els japonesos? Doncs respondre tal com són ells. S’han posat tots a treballar per la reconstrucció. Organitzats, disciplinats, ordenats, quasi marcials, tenaços. Tots a una. Els rescatadors de Fukushima eren vistos com herois de guerra a l’avantsala d’un harakiri. Silenciosos, rigorosos, cap saqueig, cues de dies per aconseguir combustible. Impressiona la serenitat del qui ho ha perdut tot. Aprendran d’aquest desastre, tindran noves referències pels propers tsunamis, milloraran la seguretat de les centrals nuclears i de ben segur, es qüestionaran els sistemes constructius basats en la fusta. Buscaran solucions, no culpables. Se’n sortiran. La gent, el caràcter i la seva cultura és la major garantia de tirar endavant. La voluntat de fer-ho i la unitat en fer-ho. Impressiona. Són japonesos. Podem aprendre molt d’ells. Perquè demà, segur que el sol sortirà pel País del Sol Ixent.

dissabte, 19 de març del 2011

El CV no ho és tot



Aquests dies hem viscut a Catalunya una polèmica estèril i intranscendent, una d’aquelles que tant agrada als polítics del país. La qüestió era si la Honorable consellera havia mentit o no en l’elaboració del seu Currículum Vitae (CV). Finalment la seva presumpta llicenciatura fou corregida per “formada en”. No dubto de la capacitat professional de la senyora en qüestió i si és vicepresidenta, de ben segur que tindrà les aptituds per exercir el seu càrrec, “amb l’ajuda de Déu”, és clar. Però, permeteu que no parli de la política de saló, que tant agrada als polítics del país, sinó del món real; del món de l’empresa. El currículum no ho és tot. Avui en dia i per sort, el número de llicenciats, enginyers, màsters, post-graus, doctorats és enorme (l’economia del país els pot realment absorbir?, aquest és un altre tema), però realment això és tan important? Penso que en l’empresa les aptituds (i els títols ho acrediten) són importants, però el què marca la diferència avui en dia entre un professional i un professional excel•lent és una altra cosa. Són els “intangibles”. L’actitud vers la feina i els companys, la capacitat de treball, la resiliència, l’empatia, la motivació (que sol ser més intrínseca que induïda per altri), els valors. Aquests són els que realment fan excel•lir un professional i això sí que és un bé escàs. El CV i els títols no ho són tot. Són importants i necessaris, però cal veure com la persona ho alinea al servei de l’empresa o projecte. És relativament fàcil trobar titulats, però molt difícil trobar professionals amb valors. Segurament el “govern dels millors” que tant pregona el President Mas, està en sintonia amb això. Ara bé, dir la veritat també és un valor que mai s’hauria de perdre de vista, més quan s’exerceix un càrrec públic.



dijous, 10 de març del 2011

El rol del Director Financer




El sentit principal d’una empresa és que tingui clients, i proporcionar-los a aquests béns i/o serveis. Una empresa sense clients, no és una empresa. (en tot cas, un altre dia, esbrinarem què és...). En els organigrames moderns, el client es situa al nivell més alt, arrabassant a la Direcció la seva posició de privilegi. Les empreses per tant, estan dominades en essència pels departaments Comercials i de Producció (amb els seus diferents noms; de Vendes, de Marketing, d’Operacions, la fàbrica, etc.). El departament Comercial és el qui s’encarrega de buscar clients i les vendes en el mercat, i aquestes vendes s’han de traduir en béns o serveis, és llavors quan el departament de producció fa el “Què”. Històricament, ha estat així, els líders carismàtics fundadors de les empreses, solen ser visionaris del “Què” i el “Per a Qui”. Solen ser grans coneixedors d’un mercat concret o bé, saben fer millor que ningú allò que el client els paga. Podríem veure-ho tant en una típica empresa familiar gironina en qüestió, o en referents mundials del tipus Apple o Microsoft. Hi ha dos processos de generació de valor en una empresa; la Venda i la Producció de la mateixa. La resta de funcions serien suport a aquests dues. Sense perjudici del què he comentat fins ara, sí que voldria reivindicar la importància de la funció del Director Financer, com a element necessari perquè tot això tingui sentit, fins al punt que és ell qui té la clau per determinar la pròpia essència de l’empresa com a tal. El comercial i el de producció, són sense dubte necessaris, però no són suficients i a vegades poden esdevenir contradictoris, doncs poden lluitar com a forces contraposades que poden malmetre els objectius econòmics de l’empresa. Els departaments sovint tenen objectius oposats. “Comercial”, té al client com a centre de totes les coses. Valora molt la qualitat, les expectatives, la satisfacció del client, el mercat, la competència, les tendències, la innovació, el “sort de nosaltres que estirem del carro”. El comercial, amb el seu ímpetu per reeixir, sovint es separa de l’empresa (la seva) fins al punt que no sap si treballa per ella o per les empreses del client. Un Síndrome d’Estocolm, aplicat a l’empresa. El departament de producció, és l’oposat al comercial, com una mena de ying i yang. Es basa en la productivitat, en els volums, en els costos, li preocupen els rendiments, rep molta pressió dels empleats i sindicats, està immers en la cultura de la “casa”, té unes infraestructures i recursos limitats, a vegades peca d’un cert abús de la cultura del “no”, , endogàmic fins i tot. El seu rival és el comercial, sempre tan flexible i adaptable, obert a tot, dinàmic, optimista. És el seu antagònic. El Mourinho de tot Guardiola. El director financer, que a cada empresa agafa noms del tot variats (d’administració, controller, etc.) és qui vetlla pel sentit econòmic i financer en l’empresa. Separo “Econòmic” de “Financer”, doncs són clarament diferents i complementaris. Econòmic, relatiu al Compte de Resultats, que els ingressos siguin superiors a les despeses (no sempre, tothom ho té clar a les empreses! Us en faríeu creus). I financer, que aquell projecte plantegi una viabilitat financera, és a dir, que els cobraments siguin superiors als pagaments en una espai de temps raonable (no d’aquí al segle vinent...). Sé que us semblarà obvi, però no ho és. La realitat supera sempre la ficció. Això extrapoleu-ho a un projecte, a un client, a una línia de productes, a una divisió, a una àrea geogràfica. Qui no ho tingui clar, avui dia perdrà diners i l’empresa tard o d’hora acabarà tancant. Això ha funcionat així durant tota la història de les organitzacions. Però i en moments de crisi, què? Doncs que les decisions s’han de prioritzar des del punt de vista econòmic i financer i qui donarà sentit a la presa de decisions i com he dit abans, al sentit de tota l’empresa, és el Director Financer. En moments de crisi, cal que el Director Financer agafi una rellevància que en anys de bonança i segons la inèrcia de cada organització (cada una tirarà més en un sentit o altre) no ha tingut. Cal que el Director Financer agafi un rol preeminent. Cal prioritzar el control, el rigor, l’anàlisi sistemàtica i objectiva de les dades. Caldrà analitzar els marges, estudiar les rendibilitats, fer rendibles les inversions i veure com es poden finançar. Caldrà aprendre a dir “no” i els criteris que prevaldran hauran de ser els econòmics i financers. El què en anys de vaques grasses passava més o menys desapercebut, ara, caldrà reconduir-ho. En cas contrari, quan les decisions no es basin en criteris econòmics i financers i es doni rellevància a altres criteris no prou fonamentats, l’empresa tindrà els millors clients i potser farà els millors productes, però si no guanya diners, no serà més que una quimera.