Messi no és català

Messi no és català. És argentí. Va néixer a Rosario, tercera ciutat d’Argentina ubicada a la província de Santa Fe, al nord-oest de Buenos Aires. Va arribar a Catalunya amb 13 anys, ja que el Barça es va comprometre a pagar-li el tractament mèdic que necessitava pel seu creixement. A partir de llavors, la història ja la sabeu. Malgrat cert papanatisme recent i que l’associa amb un suposat origen català, està clar, que la seva cultura, manera de pensar i fer el manté molt vinculat a la seva terra natal. Deu anys a casa nostra i encara manté el seu deix característic. Cap mot en català. Cap retret.
Si veiem la seva qualitat futbolística, aquesta està fora de qualsevol dubte, com ha demostrat en el Barça i..., només en el Barça. Quan el “petitó” (*) es vesteix amb la samarreta del seu país sembla que la cosa no acaba de rutllar. Potser això li està creant certa angoixa, doncs l’afició sud-americana no li’n perdona cap i d’aquest suposat baix rendiment en fan un tema d’estat, amb molta crispació, per cert. No entenen, i amb certa raó, com sent el mateix jugador que enlluerna aquí, no acaba d’esclatar allà.
Potser no entenen que Messi és un jugador de futbol i que el futbol és un esport d’equip. Es la dinàmica col•lectiva el què cal gestionar. Desconec si Argentina té un entrenador amb una idea de joc clara, amb un estil propi. Que treballa fins l’extenuació per entendre i conèixer els rivals. Desconec qui són els companys de selecció. De ben segur són bons, doncs la majoria juguen a primer nivell en lligues europees. Però són un “equip”? La selecció argentina juga amb un estil de joc conegut, clar, dinàmic, amb infinites variants tàctiques, i amb una exigència absoluta i sacrifici generós per part de tots els membres de l’equip? Desconec si Argentina disposa dels millors jugadors del món, nominats com a segon i tercer en la Bota d’Or? Desconec si té cracs que treballen com posseïts. Desconec si Argentina ataca i defensa en bloc, com un sol home. Desconec si es tracta el planter. Desconec...
El futbol és un esport d’equip i un jugador sol, per bo que sigui, no pot fer-ho tot. Si Messi és un dels millors de la Història és perquè està en aquest Barça que és un dels millors de la Història. No s’entendria un sense l’altre. La interacció es retro-alimenta mútuament. Els valors de l’equip estan per sobre les individualitats. Aquestes individualitats han de jugar al servei de l’equip, que és qui guanya o perd.
Com veieu hi ha un munt de coses que desconec de la selecció d’Argentina. Se però que el Barça les té i per això Messi brilla aquí.
Ànims, Leo!


(*)- Joan M. Pou, locutor de “El Barça juga a RAC1”, l’anomena carinyosament el “Petitó”.

20N: Més PP i més indignats

20 de novembre. Solen ser dies curts, els més curts de l’any. A Girona, solen ser dies poc assolellats, tristois i freds, encara que amb això del canvi climàtic ja ho veurem. Els arbres perden les fulles i el temps convida al recolliment. Són les deu de la nit, les televisions i ràdios s’aboquen a donar els primers resultats de les Eleccions Generals, amb vot escrutat.
Tot sembla indicar, almenys tots els sondejos ho pronostiquen, que el PP assolirà una victòria aclaparadora. Majoria absoluta inclosa. Això reforçarà Rajoy i el seu projecte qualsevol que sigui ja que no té necessitat ni tant sols de presentar-lo. La fi de Zapatero, president frívol, poc competent i gens encertat en la gestió de la crisi, li ha facilitat una victòria inapel•lable. Ni tant sols el vell apagafocs Rubalcaba sembla que podrà aturar l’embranzida popular.
A Catalunya, ja fa mesos que un govern responsable i endreçat està gestionant la penúria de les finances públiques. No sense contradiccions, oscil•lacions i a vegades amb pèssima comunicació, el govern català està fent el què toca. Això li ha suposat moltes protestes. Penso que el sector públic s’ha de dimensionar a la conjuntura actual, condicionada per: la limitació i l’encariment del crèdit, la caiguda en picat de la confiança internacional amb l’Estat i el dèficit galopant marcat pel poc dinamisme de l’economia espanyola.
Tornem a l’enigmàtic Rajoy. El seu programa el desconeixem. Sembla clar que haurà d’optar per polítiques restrictives de control del pressupost públic. Retallades, privatitzacions, reducció de l’Estat del Benestar, etc. El que en podríem dir, polítiques clàssiques de “dretes”. És el que toca a tota l’Europa occidental i als EUA. A més ho dicten els organismes internacionals i els mercats.
Doncs bé, faig les següents reflexions: com reaccionarà el moviment dels Indignats a totes aquestes polítiques? El sistema democràtic, generalment acceptat, dicta que és a les urnes on la gent s’haurà d’expressar. Una previsible majoria absoluta del PP no significarà un aval a les polítiques de les “retallades”? No és això contradictori amb les tesis dels Indignats? La gent està molt cremada i la situació econòmica és dolenta, pèssima. Són totalment justificades les queixes. Ara bé, alguns dels seus plantejaments són certament demagògics, poc estructurats i certament inquietants. La situació és com a mínim paradoxal.
El nou govern central que surti del 20N no tindrà tota la legitimitat democràtica per a fer el què toca fer? A Catalunya, comencem-nos a calçar ja tot serà culpa de les "autonomies" (eufemisme, per dir de “Catalunya”). Diran que la descentralització autonòmica és cara, que tenim ambaixades, que TV3 és un luxe asiàtic, que els catalans no som solidaris, diran que ha de tornar l’idea d’España, etc, etc.
La situació és paradoxal. Polítics per un cantó, Indignats per un altre. Majoria absoluta del PP i més malestar i crispació social. I la resta de gent què farem? Farem el què podrem, ja que ningú ho farà per nosaltres. Ja arribarà l’estiu.

Rèquiem per les caixes d'estalvis

El setembre de 2008 tot tornant de vacances, va començar la crisi financera que ens va portar la gran crisi econòmica actual. El detonant va ser la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. L’entitat, fundada el 1850, va entrar oficialment fallida i pocs dies després fou liquidada a preu de saldo. L’origen de la fallida va ser l’emissió de títols recolzats per hipoteques d’alt risc, o subprime.
Tot just ara ha fet tres anys de tot plegat. A Catalunya, teníem un sistema financer en aparença sòlid. Deien que era gràcies a la prudent política impulsada pel Banc d’Espanya en els darrers anys. Hi havia en aquell moment fins un total de deu caixes d’estalvis amb seu catalana. Entitats centenàries, amb un fort arrelament al país. La seva missió principal era l’obra social. Tenien una funció clarament social i de servei públic, i no només la clàssica financera, de captació de dipòsits i atorgament préstecs. El control de les caixes era molt difús sota diferents entitats públiques (diputacions, ajuntaments, cambres de comerç, etc). Les caixes estaven molt esteses pel territori gràcies a una àmplia xarxa. Formaven part del nostre escenari econòmic i financer i també del paisatge urbà perquè no dir-ho. Això fins fa pocs dies.
Com han anat evolucionant aquestes deu entitats darrerament?
Caixa Girona (1), fou absorbida de forma ràpida per La Caixa. Després d’un procés de festeig fallit amb altres entitats, va cometre la imprudència de voler anar sola. El Banc d’Espanya no ho va tolerar i contra el silenci còmplice de les entitats tutores fou liquidada pels volts de les Fires de Girona de 2010. Adéu a la primera caixa.
Caixa Catalunya (2), Tarragona (3) i Manresa (4), va iniciar l’aventura conjunta de Catalunya Caixa. Aquesta ha estat finalment estroncada ja que l’entitat no ha trobat cap inversor disposat a purgar-li els pecats. Finalment el 90% del capital està controlat pel FROB (estat espanyol). Aquest serà l’encarregat de buscar-li un propietari.
Similar final ha tingut Caixa Sabadell (5), Terrassa (6) i Manlleu (7). Totes tres van crear la marca Unnim i aquesta també ha estat intervinguda pels gestors públics. En aquest cas, el 100% del seu capital el controlarà el FROB. Això sí de forma temporal, diuen.
Caixa Laietana (8) s’ha integrat en el grup Bankia, liderat per Caja Madrid i Bancaja. Entitats molt més grans que la caixa mataronina i que a la pràctica, suposa la bancarització (conversió de caixa d’estalvis en banc) de totes elles.
Caixa Penedès (9) s’està integrant també en el grup BMN (Mare Nostrum), juntament amb altres caixes espanyoles d’una dimensió similar. El Banc d’Espanya en aquest cas els hi ha donat una pròrroga per cercar un inversor o ser intervinguts pel FROB.
La Caixa (10), el gran tòtem financer català es va cruspir Caixa Girona d’una revolada. Posteriorment va sortir a borsa en una gran operació utilitzant la seva filial holding Criteria. Sembla a hores d’ara que sigui l’única entitat amb capacitat de competir amb els grans bancs i complir els requisits de capitalització.
Diguem-ho clar. Aquest procés iniciat fa tot just 3 anys, ha suposat la mort de totes les caixes catalanes tal com les havíem entès. Entitats que prestaven a pimes, autònoms i emprenedors d’aquí. Entitats amb vocació social i pel territori. Amb fort arrelament i que complien segurament buits on la banca tradicional no arribava. Que creaven ocupació i també riquesa. Que finançaven al sector públic... Tot això ara caldrà veure com queda. Segurament, no eren entitats viables i tenien problemes per a capitalitzar-se i captar fons a l’exterior. Probablement, algunes estaven gestionades amb molt de risc. Fins i tot, alguna d’elles patia deliris de grandesa. Tot això deu ser cert, però...
Després d’aquest rèquiem per les caixes d’estalvis, veurem com evoluciona tot plegat...