Un país de segona fila

Veient l'allau de notícies, degudament engreixades per tots els mitjans públics i privats d'aquí i d'allà, fa la sensació que això de Catalunya sigui una mena de “femer” gegant on els corruptes campen al seu lliure albir. Estem envoltats de Vito Corleone's amb barretina i espardenyes de vetes.

Assistim bocabadats a un seguit de casos de corrupció i trames de noms folklòrics. Fins i tot un partit tradicionalment lliure de corrupció com ERC ja té també la seva quota corrupta-mediàtica. Els seus imputats, seguint la línia de transparència del partit, ja han deixat els seus càrrecs per allò de ser net i a més semblar-ho: Les consignes funcionen.

El president Mas, cada dia més envellit i amb menys “punch” per liderar el país, sembla un apòstol més de l'immobilisme i es dedica a fer cimeres amb tot de senyors grans amb vestits cars per assegurar que res o quasi res es mourà. Sembla que tocaria no moure massa res.

No crec pas que això sigui l'enèsim “atac al sobiranisme” com prediquen des de CiU i com molt bé ironitzaven els de “Polònia” (TV3) el dijous passat. Ja seria hora que els que l'han fet la paguin, siguin polítics locals, de regional o bé de Molt Honorable família. Triar entre “corruptes” o “patriotes” és una trampa intel·lectual que no es pot acceptar.

Sí, és cert: Tot ha esclatat quan teòricament Catalunya ha iniciat el seu “camí cap a la llibertat”, però no crec pas que tot aquest allau de casos sigui fruit d'una estratègia orquestrada des de l'Estat...

Avui en dia, tot va a una velocitat sideral. La informació vola i els canvis són constants. Ningú accepta combregar amb rodes de molí. Bé, almenys no la majoria. Tenim un país amb molta corrupció i com tantes coses estan caient pel seu propi pes:

Pensàvem que teníem una economia forta però tenia uns fonaments de fang.

Pensàvem que teníem una democràcia consolidada i la corrupció campa.

Pensàvem que la justícia ho resoldria, i almenys fins a dia d'avui, ningú ha estat condemnat.

Amb un excés d'autocomplaença, pensàvem que érem els nòrdics de la Mediterrània i resulta que cada cop més ens adonem que vivim en un país de segona fila.

Una de corruptes

Quan els efectes de la crisi més s’estan notant i tots plegats estem tips de 5 anys de patiment, salten a la palestra mediàtica dia rere dia un allau de casos (presumptes) de corrupció. No importa el partit, municipi o comunitat autònoma: No hi ha un pam de net enlloc. La Ibèria corrupta no entén de fets diferencials. El hit parade actual el lidera l’inefable cas Bàrcenas. L’antic tresorer sembla que no guardava la deguda diligència que es presumeix a tot aquell que remena diners aliens i, entre tiberis i baixades d’esquí, feia (presumptament) circular diners cap a la bucòlica Confederació Helvètica o retribuïa els bonus de final d’any als camarades del PP. El mític 7 del Barça d’handbol, previ pas per ESADE, també feia les seves pràctiques fent corrupteles com a becari avançat: Aquest dins la categoria de “corruptes amb pedigrí reial”.

No ens estarà passant a tots plegats la síndrome de Lance Armstrong? Aquest es defineix per “Ho negaré tot fins que no hi hagi més remei”. Mentir és tan humà com respirar. La corrupció existeix i existirà sempre. Sovint és proporcional al poder que s’exerceix.
En l’àmbit públic i en el privat això és així, i sinó fem tots plegats una mica d’autocrítica: Aquella factura no declarada per estalviar l’IVA, aquell preu inflat per enganyar qui sigui, aquella decisió discrecional, no fonamentada o a dit, aquella promoció d’un conegut o parent a qui es col·loca espontàniament, o aquell proveïdor que malgrat ens fa un preu més alt ens remunera amb les tradicionals paneres o “sobres”. Sempre s’ha fet i sempre es farà.

En l’àmbit polític, el problema és que aquí mai passa res. Qui la faci, que ho pagui. Tanmateix ningú dimiteix, ningú en paga cap preu, els judicis es fan eterns, són ineficaços i estan precuinats pel carnet polític de “sa senyoria” de torn. Es fan “cimeres” per netejar consciències o vendre algun diari més entre setmana. La mentida i el cinisme estan a l’ordre del dia i tot revestit per una pàtina de presumpció que fa que els simples mortals (i contribuents al capdavall) no entenguem res, cada cop ens emprenyem més i potser, tal vegada algun dia ens organitzem i els hi fem caure el “xiringuito” a tota aquesta colla de farsants.

Publicat a EL PUNT AVUI, Divendres, 15 de febrer de 2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/619782-una-de-corruptes.html