Els impostos dels rics

La setmana passada va aparèixer publicat a la premsa francesa un comunicat titulat “Taxez-nous!” (Apugeu-nos els impostos). En aquesta carta, els dirigents de les principals empreses i les fortunes de França demanaven una contribució especial amb l’objectiu de pal•liar el dèficit públic, en forma de pujada d’impostos. En moments difícils, constataven els danys que l’evasió fiscal podia provocar al model social francès i també convidaven al govern a emprendre les mesures de reducció de la despesa pública necessàries. Els signants eren membres d’empreses tan conegudes com L’Oréal, Accor, Danone, Total, Peugeot-Citroën o Air-France-KLM, entre altres. Aquesta demanda posava fil a l’agulla a comentaris fets en aquest mateix sentit per Warren Buffet, inversor nord-americà i una de les persones més riques del món (tercer en el rànquing Forbes). Potser aquest estiu he estat desconnectat de la premsa, però no he vist una iniciativa similar a l’Estat espanyol... No he vist cap passa endavant dels Zara, Mango, Mercadona, ACS o Santander... No faré la demagògia de dir que no es mereixen les fortunes que tenen. Evidentment si les tenen és perquè se les han guanyat. Aquí, se sent a parlar molt de drets, estat del benestar i polítiques socials. Però poc de deures, compromís o de contribució. Per descomptat, ningú vol pagar més. És la de França una mesura concreta, que permetria incrementar els ingressos tributaris de l’Estat. No és la panacea, com tampoc ho és rebaixar els sous als polítics. Aquí encara pensem que als poderosos no se’ls pot tocar i en canvi a França són ells mateixos els que reclamen un augment en la seva pròpia pressió fiscal. Quina diferent mentalitat. Penso que encara n’hem d’aprendre molt tots plegats. Finalment això s’ha traduït en una contribució especial i temporal d’un 3% vinculada als objectius de dèficit públic dels 2 propers anys a França.

Anem a l'hora! (*)

Les necessàries retallades per equilibrar els comptes públics han arribat al Departament d’Ensenyament. Aquest ha decidit suprimir la sisena hora per estalviar costos. Això ha implicat un canvi d’horaris en alguns centres públics. Anys enrere, quan encara no s’havia implantat la sisena hora, l’horari dels centres públics era de 9 a 12h i de 15 a 17h. Durant els anys de la sisena hora, aquesta es feia de 12h a 13h, no modificant l’horari de sortida: les 17h. Amb la supressió de la sisena hora s’han debatut de nous els horaris. En els centres de Girona on no hi ha hagut acord dins els Consells Escolars, la Conselleria ha imposat a un horari comú que és de 9 a 12.30 i de 15 a 16.30. No cal dir que aquest horari ha estat imposat contra la voluntat dels pares, com ha quedat palès abastament. Finalment la Conselleria, amb l’argument d’allargar més el matí (perquè els nens rendeixen més), ha imposat aquest horari que implica la recollida dels nostres fills mitja hora abans amb els pertinents canvis a nivells logístics i d’organització familiar.
No voldria pensar que cap lobbie de professionals dels centres escolars o de les direccions respectives fes quelcom que no fos en el benefici dels infants. Tampoc vull pensar que això és el pas previ cap a una jornada intensiva que permetria consolidar més drets d’una minoria o que pogués ser moneda de canvi contra les retallades salarials. Tampoc als pares no ens han agradat algunes declaracions de responsables d’Ensenyament a Girona, on suggeria la reducció del temps necessari per dinar (atenció aquí en la disponibilitat d’alguns centres especialment massificats com el CEIP MARTA MATA) o la limitació a les AMPA del nombre d’inscrits als menjadors. Intolerable.
El tema dels horaris escolars és un tema certament complicat. Ara bé, el que alguns pares no entenem és per què amb la supressió de la sisena hora no s’ha tornat a l’horari històric? Sortir a les 16.30 implica uns canvis importants que ja veurem com es resolen en el proper curs. Les escoles estan integrades en l’engranatge social. No són departaments estancs. En la polèmica dels horaris, sembla que les escoles (o qui les volen dirigir) vagin en un sentit contrari a la societat.
Del tema dels horaris d’aquest país en poden parlar llargament. La majoria d’empreses fan el tan hispà horari partit. Normalment es comença a les feines entre 8 i 9h, fent 2 hores (mínim) per dinar, cosa que ens implica uns horaris de finalització entre 18 i 19h en el millor dels casos. No cal dir que amb aquests horaris és impossible la recollida de nens, feina que cal que recaigui als avis, cangurs, cònjuges, omplir-les amb activitats extraescolars “omple-temps” o fórmules creatives diverses.
Els horaris d’aquest país (gens europeus, ho sento) són un autèntic caos. Ens caracteritzem per: llargues jornades (es prima la presència més que l’eficàcia), baixa productivitat, minsa conciliació familiar, desigualtats dona-home, decreixent motivació del personal, falta de puntualitat. Per acabar amb el clàssic: “és que no tinc temps”.
Afortunadament, hi ha consciència del problema i ha sorgit una iniciativa que té com objectiu la racionalització dels horaris espanyols i la normalització amb els altres països de la UE. Molt necessari. Promou entre altres coses, un ús més racional del temps i les activitats personals i professionals, amb l’objectiu final de donar més valor al temps. Moltes personalitats hi estant donant suport i en les properes eleccions generals volen que el tema entri en el debat polític. (link)
Cal que els horaris escolars estiguin coordinats amb els horaris de les empreses, també amb els horaris de la resta d’activitats socials. S’ha d’evitar una societat dual. No es bo crear una dualitat escola-fora de l’escola, o entre funcionaris i resta de treballadors, o entre aturats i persones amb feina, etc. No poden ser uns horaris de “campi-qui-pugui” i on només es primin interessos parcials o sectaris. Tampoc defenso que els nens surtin de l’escola a les 7 de la tarda!
Totes les peces de l’engranatge social han d’estar perfectament coordinades perquè s’assoleixin els objectius de l’escola i de la societat en el seu conjunt.

(*) Pere Casé i Susana Roca