dimecres, 23 de febrer del 2011

It's the economy, stupid!



“It’s the economy, stupid”. Va ser una famosa frase utilitzada durant la campanya electoral de les Presidencials del 1992 als EUA. En aquell moment, es considerava que el President Bush (pare) era un rival imbatible, però el fet de no haver endreçat l’economia i haver centrat els seus esforços del seu mandat en la Guerra Freda i la primera Guerra del Golf el feren fracassar i al final, les eleccions foren guanyades per Bill Clinton. Era l’economia el que féu decantar l’electorat cap en Bill. Apliquem aquesta lògica al cas català. Històricament, el nacionalisme català s’ha fonamentat en el fet identitari (llengua i cultura, bàsicament com elements diferencials). Això com a únic argument per defensar una eventual separació d’Espanya, però, és un model esgotat. Les forces nacionalistes, en les darreres eleccions al Parlament català, han sumat un número similar d’escons. Aquests vots han transvasat d’unes forces cap a altres. Per obtenir una majoria social important (condició sine qua non per plantejar quelcom seriós), cal convèncer a una majoria de catalans que la Independència de Catalunya cal fonamentar-la no tant en elements identitaris i culturals solament, sinó en factors econòmics. Estic convençut que l’Economia catalana i per tant, la dels catalans (independentment del seu origen) milloraria en cas d’una eventual desvinculació política de l’Estat espanyol. El nacionalisme català té un sostre electoral. Cal buscar fórmules alternatives. El fet identitari no uneix, més aviat separa (avui dia, ser català no implica parlar català). Els sentiments són molt personals i és difícil fer sentir a algú d’una determinada manera. Cal sortir de l’atzucac. Cal buscar un element cohesionador i plantejar noves fórmules. L’economia és el llenguatge universal. I quan parlo d’economia, què vull dir? Doncs tenir un model de finançament públic adequat. Com qualsevol país normal. On els impostos del país es quedin al país (això, irònica i constitucionalment està reconegut a navarresos i bascos, no pas a catalans). Curiosament, on més PIB es genera és on menys recursos públics s’inverteixen. Un model d’infraestructures que es basi en les necessitats reals del país (per què uns gestors de Madrid, han de controlar on, com i quan podem viatjar en avió?). Quin sentit té que la connexió amb TAV de Barcelona amb Europa encara no estigui feta?. Les infraestructures han d’orbitar al voltant de Madrid? On són els criteris econòmics? I la superposició d’administracions, per què serveix? No hi ha massa sector públic? Això no és pròpiament català. Avui dia, per exportar, viatjar, cal anar a demanar permís a Madrid?. De veritat algú es creu això del teòric boicot als productes catalans per part d’Espanya?. Es que països com Finlàndia, Dinamarca o Àustria no són viables (països d’una població similar a Catalunya)? Per què Finlàndia no s’uneix amb Suècia o Rússia per vendre millor els seus Nokia? El món ens espera i els catalans sempre hem tingut un capacitat emprenedora, dinàmica i oberta. Lluny d’haver creat imperis caducs i latifundis privats, els catalans sempre hem comerciat i negociat. Ens hem entès abans que imposar. Crec que ja n’hi ha prou de subvencionar la improductivitat i perpetuar les injustícies. La Independència per si sola no ens trauria de la Crisi, però ajudaria. Espanya és un mal negoci. Quan tots els catalans (els que hi vivim i hi treballem) ens n’adonem serem molts forts i llavors, ningú ens podrà aturar. Quan el poble vol els règims cauen. (Escrivint aquestes línies, estic mirant com els règims de Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrein estant caient i en tots les causes són econòmiques). Who’s next...?





dijous, 10 de febrer del 2011

Concurs de Creditors: Fracàs o Oportunitat?





Hem passat uns anys de bonança econòmica. De molta bonança. Tanta que les paraules "Recessió" o "Crisi", foren desterrades del nostre vocabulari quotidià. Dintre d'aquestes paraules desterrades, també la sinistre "Suspensió de pagaments", després rebatejada com a "Concurs de Creditors" fou una expressió que durant molt anys va ser poc comú o simplement desconeguda per la majoria de la gent. Avui dia, però, ja tothom té assumida la crisi i els Concursos de Creditors d'empreses són el pa de cada dia en la premsa. Els jutjats mercantils col•lapsats i els administradors concursals fent hores extres, donant la extremunció a moltes empreses. Lluny, però, dels tòpics que impliquen moltes vegades les suspensions de pagaments a mala gestió, enriquiments il•legals o pràctiques sospitoses en paradisos fiscals, voldria exposar el que per mi té de positiu el Concurs de Creditors i els beneficis que això pot portar al que ha de ser l'objectiu principal d'un Concurs i és la supervivència de l'empresa. Ara bé, demanar al Jutjat Mercantil la declaració de Concurs de Creditors (la legislació estableix l'obligació que tot administrador té de demanar-la quan no es poden fer front als pagaments ordinaris durant un període determinat de temps) ha de ser l'últim recurs. Sense ànim de voler entrar en les causes de la situació d'insolvència o de falta de liquiditat que poden ser tan àmplies que s'escapen de la voluntat d'aquest article (i les qualifico d’intrínseques i extrínseques), el meu propòsit és analitzar què fer quan ja tenim el Concurs a sobre. En primer lloc, el Concurs no és la mort de l'empresa. L'empresa no està en fallida. L'empresa està en una situació temporal “d'impasse” de veure com fa front als seus deutes. Cal entendre que si l'empresa no continua, segur que no podrà fer front als seus deutes i per tant, llavors i només llavors entrarà en fallida. Amb l'entrada dels administradors concursals, que són uns notaris designats pel Jutjat per vetllar pels interessos dels creditors, l'empresa s'ha d'armar d'optimisme per fer-los veure a aquests fedataris públics que la continuïtat és possible i val la pena esmerçar-hi recursos. A partir d'aquí, cal canviar. Deia un savi que si sempre fas el mateix, mai aconseguiràs resultats diferents. A l'empresa li toca la feia de buscar solucions; reestructurar-se, retallar, canviar el model de negoci, diversificar, acomiadar, ERO's, invertir de nou, estalviar, etc. I tot això, per mi, són oportunitats. Oportunitats que els anys de bonança i el crèdit fàcil ens va fer viure a tots en un miratge de nous rics que no podia ser sostenible. En un entorn de tant de canvi, què fa el directiu? Doncs els pocs que quedin extramotivar-se. La por inicial que provocarà que moltes persones fugin de l'empresa, i la por és tan democràtica com estesa, farà que l'empresa quedi ràpidament minvada d'efectius. Progressivament la gent (legítimament) anirà desmarcant-se (tothom té dret a guanyar-se la vida!). Els que quedin, doncs s'hauran de multiplicar. Hauran d'explicar de nou el "projecte". Lògicament aquest ha de ser diferent; diferent doncs ni l'empresa és la mateixa ni l'entorn la veu igual. Caldrà canviar tot el que s'ha fet malament, o sigui feixuc i penalitzant i en canvi, s'haurà de magnificar el valors dels "actius" (els que siguin realment rendibles) al servei de la nova causa comú. Caldrà comunicar, molt i bé! L'entorn, tampoc és el mateix. Estem en una societat de cultura llatina. Tenim molt aferrat el fracàs i el sentiment de culpa. L'entorn no ajudarà. Al Telenotícies surten les empreses que tanquen, no les que s’obren o neixen cada dia. Les institucions (financeres o públiques, per exemple) no saben com tractar una empresa en Concurs. La veuen com una empresa fracassada. Però per què? Si quan les causes que poden provocar un concurs a una empresa són perfectament alienes a la gestió de la mateixa? Esperem que amb la Crisi això canviï. Està clar que un Concurs de Creditors els principals perjudicats són aquests, els Creditors. La gent a qui se li deu diners. Tot i això, el procés és molt més complex i l’empresa i els seus gestors s’han d’armar de valor i trobar forces d’on no hi són, per garantir, que al final d’una tempesta (també, les “tempestes perfectes”), sempre surti el sol.