“It’s the economy, stupid”. Va ser una famosa frase utilitzada durant la campanya electoral de les Presidencials del 1992 als EUA. En aquell moment, es considerava que el President Bush (pare) era un rival imbatible, però el fet de no haver endreçat l’economia i haver centrat els seus esforços del seu mandat en la Guerra Freda i la primera Guerra del Golf el feren fracassar i al final, les eleccions foren guanyades per Bill Clinton. Era l’economia el que féu decantar l’electorat cap en Bill. Apliquem aquesta lògica al cas català. Històricament, el nacionalisme català s’ha fonamentat en el fet identitari (llengua i cultura, bàsicament com elements diferencials). Això com a únic argument per defensar una eventual separació d’Espanya, però, és un model esgotat. Les forces nacionalistes, en les darreres eleccions al Parlament català, han sumat un número similar d’escons. Aquests vots han transvasat d’unes forces cap a altres. Per obtenir una majoria social important (condició sine qua non per plantejar quelcom seriós), cal convèncer a una majoria de catalans que la Independència de Catalunya cal fonamentar-la no tant en elements identitaris i culturals solament, sinó en factors econòmics. Estic convençut que l’Economia catalana i per tant, la dels catalans (independentment del seu origen) milloraria en cas d’una eventual desvinculació política de l’Estat espanyol. El nacionalisme català té un sostre electoral. Cal buscar fórmules alternatives. El fet identitari no uneix, més aviat separa (avui dia, ser català no implica parlar català). Els sentiments són molt personals i és difícil fer sentir a algú d’una determinada manera. Cal sortir de l’atzucac. Cal buscar un element cohesionador i plantejar noves fórmules. L’economia és el llenguatge universal. I quan parlo d’economia, què vull dir? Doncs tenir un model de finançament públic adequat. Com qualsevol país normal. On els impostos del país es quedin al país (això, irònica i constitucionalment està reconegut a navarresos i bascos, no pas a catalans). Curiosament, on més PIB es genera és on menys recursos públics s’inverteixen. Un model d’infraestructures que es basi en les necessitats reals del país (per què uns gestors de Madrid, han de controlar on, com i quan podem viatjar en avió?). Quin sentit té que la connexió amb TAV de Barcelona amb Europa encara no estigui feta?. Les infraestructures han d’orbitar al voltant de Madrid? On són els criteris econòmics? I la superposició d’administracions, per què serveix? No hi ha massa sector públic? Això no és pròpiament català. Avui dia, per exportar, viatjar, cal anar a demanar permís a Madrid?. De veritat algú es creu això del teòric boicot als productes catalans per part d’Espanya?. Es que països com Finlàndia, Dinamarca o Àustria no són viables (països d’una població similar a Catalunya)? Per què Finlàndia no s’uneix amb Suècia o Rússia per vendre millor els seus Nokia? El món ens espera i els catalans sempre hem tingut un capacitat emprenedora, dinàmica i oberta. Lluny d’haver creat imperis caducs i latifundis privats, els catalans sempre hem comerciat i negociat. Ens hem entès abans que imposar. Crec que ja n’hi ha prou de subvencionar la improductivitat i perpetuar les injustícies. La Independència per si sola no ens trauria de la Crisi, però ajudaria. Espanya és un mal negoci. Quan tots els catalans (els que hi vivim i hi treballem) ens n’adonem serem molts forts i llavors, ningú ens podrà aturar. Quan el poble vol els règims cauen. (Escrivint aquestes línies, estic mirant com els règims de Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrein estant caient i en tots les causes són econòmiques). Who’s next...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per introduir comentaris al Pecagús, cal que t'identifiquis amb NOM i COGNOMS. Gràcies.