Adéu Espanya: exportem

Alguns sectors econòmics i socials de Catalunya pensen que una eventual independència del nostre país d’Espanya tindria un efecte devastador sobre l’economia catalana. Tal com defensava unes setmanes enrere en l’article “It’s the economy, stupid”, la independència de Catalunya s’hauria de fonamentar més en factors econòmics que no pas en qüestions identitàries o culturals. Com podem resoldre doncs aquesta aparent contradicció? Les darreres previsions del FMI donen un modest 0,8% de creixement el 2011 i un 1,6% el 2012 pel conjunt de l’Estat espanyol, mentre que el conjunt de l’economia mundial creixerà el 4,5% els dos anys. Aquest creixement econòmic es centrarà en les economies emergents i en desenvolupament (Xina seguirà creixent al 9,6% i 9,5%, respectivament). En aquest context, què hem de fer les empreses d’aquí? Penso que lluny d’intentar perseverar en el mercat espanyol, hem de buscar-nos la vida; buscar nous clients, nous mercats. Com sempre els catalans hem fet. Les empreses hem de buscar els negocis allà on es troben i el món no està en crisi. Adéu Espanya, aquesta és una manera d’assolir també la independència. Però qui són els nostres clients? Gairebé el 70% de les exportacions catalanes són a Europa (UE-27), mentre que Xina només representa el 1,4% del total. Xina, en canvi és el 8% de les nostres importacions. Tenim un dèficit comercial molt important, Catalunya va exportar el 2010 48.500 Milions d’euros (Espanya; 186.000 M) mentre que va importar 67.200 Milions d’euros (Espanya: 238.000 M), això és un enorme dèficit comercial. L’equilibri en la Balança de Pagaments es compensa parcialment per les entrades del turisme. La lectura és clara, comprem més a l’exterior del què venem i el turisme ens ho compensa parcialment. Per països, només amb França i Portugal, el saldo comercial és positiu. Està bé ser un país de serveis (turístics). No es pot pas menystenir que Catalunya rebi 14 milions de turistes estrangers i el conjunt d’Espanya sigui el segon país del món en número de visitants. Ara bé, l’economia catalana sempre s’havia caracteritzat per dues coses; la seva diversificació en molts sectors (i un sector industrial molt potent) i una capacitat exportadora forta. Les dades actuals semblen desmentir això. Ens cal més potència cap a l’exterior. La indústria catalana té prou elements de competitivitat per tenir una major capacitat exportadora: la indústria química, l’automoció són els principals exportadors. Ara bé, la maquinària i la metal•lúrgia té una rellevància molt important, superior a l’alimentació i als productes agraris. Pel què a les importacions, la dependència energètica fa que sigui una de les principals rúbriques. També és curiós veure com, creuant les dades, som deficitaris en tots els sectors (importacions > exportacions), excepte en l’automoció i en l’alimentació. Exportar és complicat i fa mandra. Cal trobar els canals de distribució adequats, tenir una força de vendes motivada, cobrir bé els riscos financers i comercials, disposar d’una estructura específicament dedicada, i sobretot ganes. És el camí per sortir de la crisi. El mercat espanyol serà cap cop menys atractiu per la majoria d’empreses. La indústria catalana i la PIME gironina fa temps que ho sabem. És la nostra manera de ser també independents. Es un argument econòmic. Adéu Espanya: exportem.

Un Business Plan per a Catalunya

Els ingressos d’una empresa han de ser superiors a les despeses. Aquest és el principi bàsic de les empreses en una societat oberta i de mercat. En un espai temporal i fruit de les circumstàncies, el dogma es pot anar flexibilitzant, però hi ha d’haver una línia creixent i sostinguda de superàvit. Aquest principi és també aplicable a una família, o a un país (diguem-ne Catalunya). Quan l’equilibri es trenca cal prendre mesures. Mesures que han d’anar en dues grans línies; augmentar els ingressos o reduir les despeses. Es llavors quan entrem els economistes. Aquells professionals que tan difícil tenim predir el futur (algú pot realment predir-lo...?) llavors som cridats “a sometent” per tal de veure què es pot fer. Som l’esperança per tirar endavant. En una empresa en crisi, cal prendre mesures. Malauradament, avui això és el pa de cada dia en el teixit empresarial a casa nostra i els economistes hi estem entrenats. I què cal fer? Doncs, cal prendre decisions. a) Augmentar els ingressos. Dinamitzar les vendes, trobar nous productes, nous mercats, en funció de l’elasticitat de cada producte, baixar preus pot tenir un efecte favorable en els ingressos (veieu el cas de les Low Cost o de negocis similars, que estan avui en dia guanyant diners), diversificar, fer més promoció, augmentar la força de vendes, etc. i b) Pel cantó de les despeses, la paraula maleïda però necessària. Retallar. Retallar per aguantar, per mantenir el màxim la continuïtat. Reduir tot allò no necessari. Reestructurar, si cal. Centrar-se en el què aporta valor afegit i reduir tot allò sumptuari o innecessari. I què passa a Catalunya? La Generalitat està en una situació difícil financera. No és l’únic. Els EUA fa uns dies van estar al llindar de tancar l’Administració federal per falta de diners (d’acord, el Tea Party va pressionar molt per fer-se imprescindible, però, la retallada fou històrica i “dolorosa”, Obama dixit. Els EUA és el país més endeutat del món). Portugal, el veí ibèric, ha estat intervingut recentment. Què faria una empresa o una família? Doncs emprendre un pla, aquest l’anomenaríem Pla de Viabilitat o “Business Plan” (BP), utilitzant un l’anglicisme. Aquest BP ha de parlar dels Ingressos (ens pagarà algun dia l’Estat el què ens deu? és el millor moment de reduir l’Impost de Successions? és just l’actual model autonòmic?) i les Despeses (el copagament sanitari és un tabú encara?, és sostenible el model educatiu, universal i gratuït?, deixarem de parlar demagògicament dels sous dels polítics? calen més funcionaris? hem de deixar als nostres descendents un deute immens per fer front als nostres excessos? Objectiu, recordeu: Ingressos majors que Despeses. Com a casa, com a l’empresa. Tot això en una empresa no passaria. O la fem viable o tanquem la paradeta. L’Administració, per definició, no pot fer fallida, però això no em tranquil•litza tampoc. S’han complert 100 dies de Govern Mas. Estem en un mal moment polític. Venen eleccions municipals i tots els partits marquen perfil propi. Tothom pensa en “cadires” i compta regidors. La política donarà l’esquena a l’economia. Penso, però, que cal un enfocament econòmic, seriós i rigorós. L’oposició no facilitarà les coses. Caldrà valentia, puny ferm i peus a terra. Decisions difícils, com a l’empresa.

Un dels seus

El diumenge 3 d’abril el programa de TV3, “Trenta minuts” va presentar el reportatge “Un dels nostres”. Pretenia glosar la figura del primer ministre Silvio Berlusconi, des del punt de vista dels seus partidaris. Des de fa 15 anys, domina la política italiana. Sempre m’ha encuriosit com aquest personatge tan polèmic pot presidir un país com Itàlia. Un dels grans països d’Europa, membre del G-8, referent mundial en molts aspectes. Com Itàlia, tan propera a Catalunya, podia ser presidida per un “impresentable”, “cràpula”, “neofeixista”, “mafiós”, “patètic”, i un llarg reguitzell d’adjectius a cadascun més galdós?. Però veiem-ho des d’una altra òptica. Pels seus partidaris és un referent de bona gestió, és un “home fet a si mateix”, és “algú que ha començat des de zero” i que ha triomfat en els negocis. Certament, encara a Catalunya ser emprenedor o empresari encara està mal vist. És algú que comunica bé i que té grans dots de lideratge, amb un missatge clar i directe. L’Esquerra italiana (“la Sinistra”) es mostra dividida i només li fa atacs personals. Pels seus partidaris això desacredita la pròpia Esquerra. L’únic argument d’una oposició que vol governar ha de ser la vida privada? Berlusconi té una conducta lamentable, detestable, amb judicis oberts, sota sospita permanent, però l’oposició italiana no té més arguments per oferir? Realment calen propostes i no centrar-se només en la persona. Un dirigent ha d’actuar d’acord a la llei, ser honest i a més semblar-ho, però també cal saber gestionar i els projectes s’han de contraposar. Cal oferir alternatives. Tant de bo, Itàlia sigui capaç de trobar-les.