Zona de Confort. Sortim?

Tots vivim en la nostra pròpia Zona de Confort. Avui en dia qui més qui menys hi sobreviu. La conjugació del verb “aguantar” es declina en totes les converses quan es toca el tema laboral. Estem cansats, exhaustos, deprimits, derrotats per una crisi de la qual alguns ens culpen. Ens inculquen que hem d’estar en la zona de confort, ja que la majoria hi habita. La mediocritat regeix l’existència. Ens domina la por, la queixa ens consola, mirem les errades de l’altre i ens encanta buscar culpables. Sempre s’ha fet així. Actuem només a la reactiva i les reflexions que fem giren a l’entorn del què passa si no es pot?

Fer el pas costa. La sortida, “exit” en anglès, és el que més costa.

Busquem la llibertat. En sortir de la zona de confort una alenada de confiança ens fa pujar l’autoestima. Som proactius. Hi ha un excitament general, un pessigolleig que regula una nova etapa, aquesta ja sense por. Creiem que els somnis poden esdevenir possibles. Hi posem passió per assolir els reptes més complicats. Busquem solucions. Ens marquem els nostres propis objectius personals, mesurables i realitzables. Hem sortit de la Zona de Confort. No hi ha límits, no hi ha por. L’èxit està al nostre abast. El canvi és el que és realment estable. Què passa si puc?

Sortim?

El PUNT AVUI, dijous, 24 de gener de 2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/612927-la-zona-de-confort.html

TGV cap a on?

Amb 20 anys de retard, grans incomoditats, múltiples incompliments i amb un cost estratosfèric, el 9 de gener s’ha inaugurat la línia de TGV (en espanyol AVE) entre Barcelona i la frontera francesa. Una infraestructura de moda fa uns anys, però que avui dia no té massa sentit. En un país, l’Estat espanyol,  que es vanta de ser el líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (trens que superen els 250 km/h), malgrat estar en fallida econòmica i política, desconec si això és motiu de celebració o per desesperar-se directament. Aquesta inauguració i posterior intent de rendibilització política per part de tothom demostra que poc clares es tenen les prioritats i les necessitats del país.

Durant anys hem estat dient que els costos eren enormes i la rendibilitat nul.la en les línies del centre, sud i nord-oest de la península. Serà aquest tren el nostre particular aeroport d’Alguaire? (ens encanta criticar els de Ciudad Real o Castelló, però ningú parla de l’aeroport de Lleida).

Són infraestructures amb un cost inaudit i una nul.la rendibilitat (llevat d’excepcions puntuals) que cap dels països seriosos i del nostre entorn està endegant actualment. El temps ho posarà tot al seu lloc. De moment els catalans hem d’estar contents (se suposa) ja que podrem anar a Madrid en 4 hores.

Per cert, per anar cap a Europa i el món hem de canviar de tren a Figueres. França (també Portugal ho féu) ha ajornat sine die la connexió d’alta velocitat amb Espanya. A partir d’unes determinades distàncies el TGV perd sentit en favor de l’avió. El pla de negoci que s’ha presentat no paga ni el manteniment anual, ni per descomptat la inversió en la xarxa, ni el cost dels trens...

Tot sembla un gran despropòsit molt allunyat de la realitat d’avui dia, les ineficiències del qual seran pagades un cop més per tots els contribuents. 

Publicat a El PUNT AVUI, dimecres 16 de gener de 2013:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/610906-tgv-cap-a-on-vas.html