Doncs votem...

En primer lloc, tot el meu respecte per la “gran” manifestació del 12-O a favor de la unitat d’Espanya, una manera de pensar que no comparteixo gens ni mica però que respecto. La salut democràtica a Catalunya no és dolenta ja que el país és plural i cívic i totes les idees són legítimes i defensables.

Dit això i sense entrar en cap guerra intranscendent de xifres, sí que sembla doncs que hi ha gent que no està per la independència (novetat?). La famosa “majoria silenciosa” ha deixat de ser “silenciosa” però en cap cas aquestes persones representen una “majoria”. Els manifestants, bàsicament militants de PP i Ciutadans, semblen que no van ser capaços ni d’omplir la Plaça de Catalunya un dissabte (mig) festiu. Sobre els feixistes i nostàlgics de l’àliga obvio cap més comentari ja que cada d’any ja tenen la seva quota al TN.

Per mi és trist que el 12 d’octubre es celebri el genocidi més gran de la Història, que a més sigui el Dia de les Forces Armades (sempre tan democràtiques!) i que tot plegat s’amaneixi amb notes d’hispanitat i un malentès concepte d’unitat (Espanya només sap unir per la força?). Tot plegat fa una mica d'angúnia, deixeu-m’ho dir.

Avui en dia sembla que estem dins un bucle i l’atzucac polític només es pot trencar votant. Una pregunta clara i diàfana i on tothom s’expressi lliurement. El problema no és a Catalunya: Respectarà l’Estat espanyol una derrota (que s’anticipa clara) dels defensors de la seva unitat?

EL PUNT AVUI: 15 d'octubre de 2013.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/685396-doncs-votem.html

Ai Europa!

Llevat de les declaracions espontànies dels primers ministres de Lituània i Letònia, països simpàtics però amb escàs poder a Europa, a favor del procés de transició nacional català i que ràpidament el cos diplomàtic espanyol es va afanyar a fer corregir, penso que el suport europeu al nostre procés és més aviat minso.

El procés que dins de Catalunya és vist com pacífic i cívic, profundament democràtic, empès des de baix per la societat civil, integrador i amb una vocació constructiva, és vist per les potències europees entre la sorpresa, quan no menysteniment en intentar minimitzar-lo i la ignorància, tal volta un xic interessada.

La UE és un club de 28 països molt diversos, units per una proximitat geogràfica i llaços econòmics, polítics i culturals que només a partir dels darrers 70 anys han deixat de fer la guerra entre ells. Després de segles han vist que la cooperació era millor que la confrontació. Els que tallarien el bacallà allà dins serien:

França, de tradició molt centralista, per raons òbvies d'interessos territorials i amb minories nacionals també en stand-by, mai reconeixeria una Catalunya independent. Si ho acaba fent, serà dels últims i sempre que hi tingui clars beneficis o compensacions pròpies.

Itàlia (segurament amb qui culturalment més ens assemblem els catalans...) està massa preocupada en el seu particular vodevil per veure interès en quelcom català. Un Estat, sovint grotesc, de campi qui pugui i amb nul pes a nivell de política internacional.

Amb el Regne Unit sempre interessat en fer la guitza a Espanya, hi podem comptar? Històricament (Guerra de Successió, Guerra Civil, ...) s'ha demostrat que més aviat no. A més a més té el "problema" intern amb Escòcia. No obstant sembla que l'unionisme britànic guanyarà el referèndum de l'any vinent i encara en sortirà reforçat. Els pares de la democràcia moderna són uns mestres de l'ambigüitat i mai han estat constants en ajudar les reivindicacions catalanes. Interessos propis per sobre de tot.

I Alemanya? La líder econòmica i política de la UE està massa interessada en la seva butxaca (bàsicament això explica el fenomen Merkel: Europa al seu servei), i evitarà cap mena d'impacte econòmic. Està clar que una eventual secessió de Catalunya podria fer trontollar el Regne d'Espanya, la prima de risc i la seva capacitat de devolució del deute (immens, per cert) i això genera incertesa als racionals germànics.

Europa abans paradigma de pau i llibertat s'ha convertit ara en el més voraç "cobrador del frac"?

Què preval: la democràcia o els interessos propis? Ai Europa!

Serem bons veïns?

Aprofitant la baixa intensitat de les notícies de l’estiu o potser, per allò d’utilitzar-ho com una cortina de fum per amagar problemes o escàndols majors, ha rebrotat enguany el famós tema de Gibraltar i la seva sobirania. Un “tema” que per la majoria de la gent no és “tema”, doncs tothom té molt clar què vol ser i d’això se’n diu Autodeterminació. Com que aquesta paraula per alguns polítics espanyols no sembla tenir valor, és una tema que periòdicament aflora com aquells clàssics de l’estiu ibèric com són el “Tinto de Verano”, el “Trofeo Teresa Herrera” o les reposicions de “Verano Azul”.

Doncs vinga tornem-hi amb Gibraltar: aquella famosa pedra, de 6,5 km2, i habitada per menys de 30.000 persones, estratègicament situada i que serveix, entre altres, com a gran bugaderia financera pels orgullosos súbdits de Her Majesty The Queen.

El 1713, en el Tractat d’Utrecht, la Roca va ser cedida al Regne Unit i en repetides ocasions Espanya n’ha reclamat la sobirania per tots els mitjans. Ara bé en totes elles ja sigui per incapacitat militar o ja sigui per manca d’arguments legals o democràtics, aquesta continua i em penso, que per molts anys, considerada com un Territori Britànic d’Ultramar.

Ara bé, el que no se’n podrà desempallegar Gibraltar és del seu veí, pesat i mesell. Un veí que no els deixa viure i que els assetja continuadament, sense tenir cap legitimació democràtica i amb escàs recolzament internacional.

Penso però que la mini-crisi s’acabarà quan el Regne Unit (tipus “cosí de Zumosol”) enviï quatre navilis a Gibraltar i llavors la fatxenderia hispànica s’acabarà aviat (Espanya es podria reposar vídeos de les Malvines per no fer el ridícul a tocar de la Costa del Sol...).

Però tornant a casa nostra i enllaçant-ho amb el camí cap a la independència, Espanya serà capaç de ser un bon veí o Catalunya serà com una Gibraltar eternament reclamada? El problema és que nosaltres no podem trucar al nostre “cosí”...

I si empatem?

Sembla clar que l’eix central per on es juga el partit de la política catalana és el tema de la Consulta. Eufemisme per determinar si volem ser un estat independent o continuar amb la dependència d’Espanya. Tot i les anades i vingudes tan pròpies del caràcter català (i dels partits catalans) suposo que al final algun tipus de format de consulta s’acabarà fent. L’Estat espanyol s’hi està oposant. Això no és nou i mourà tota la seva maquinària per impedir que aquí ens expressem en llibertat. Ara bé de fet ja ens hem expressat. Encara que no ho sembli tenim una democràcia, de perfil baix no us ho negaré pas, però democràcia al capdavall. Votem cada quatre per escollir els nostres alcaldes, el nostre Parlament de Catalunya i per “l’important” i on es prenen (o prenien) les decisions que és el Congrés de Madrid. Fins i tot escollim uns senyors i senyores per anar i venir a l’encara més important Parlament europeu... Suposem per un moment que la consulta es faci, en format costellada o en format oficial reconegut per Espanya i/o per la UE. Suposem que la pregunta sigui més o menys concreta al voltant de si Catalunya s’ha de constituir en un Estat independent. Suposem que les opcions de resposta siguin més o menys concretes. Moltes suposicions per arribar a una conclusió: El país està dividit, m’atreviria a dir en dos blocs de similars dimensions, antagònics i potser irreconciliables. Hi haurà doncs un empat? Tindria legitimitat un vot favorable per la independència d’un 55%? I per menys? Si a Girona o Osona arrasés el vot independentista i en canvi al Baix Llobregat fos clarament derrotat es trencaria el país? S’hauria acabat el procés si els unionistes guanyessin per un 51%? Què passaria llavors? Potser és prematur fer-se aquestes qüestions, però hi ha quelcom pitjor que perdre, és empatar i tenir la sensació que el partit s’ha acabat.

EL PUNTAVUI, dimecres, de 26 de juny de 2013:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/657739-i-si-empatem.html

Serem galàctics?

L’arribada al Barça d’aquest noiet brasiler anomenat Neymar em fa recordar allò dels galàctics. Recordeu aquell projecte orquestrat amb la supèrbia de Florentino Pérez i els calers manllevats a les caixes d’estalvis, que es caracteritzà més per la venda de samarretes que no pas pels títols guanyats.

El Barça d’aquesta darrera temporada té clarobscurs; per un cantó, excepcional a la Lliga, amb record històric de punts (100); per altra banda a la Champions, va caure fulminat a semifinals (7-0) contra el campió i millor equip d’Europa, el Bayern de Munic. I és que precisament això caracteritza els bavaresos, són un autèntic equip. L’equip alemany és un conjunt solvent i eficaç, farcit de grans jugadors on no n’hi ha cap que prevalgui sobre els altres.

Al Barça d’enguany li ha fallat això: l’equip. Vivint de les genialitats de Messi hem aguantat molt i guanyat molts partits. Malauradament a la Lliga espanyola així es pot viure.  Ara bé quan l’argentí s’ha lesionat, a Europa l’equip s’ha dissolt com un terrós de sucre.

Però mirem endavant: tot celebrant encara la Lliga ens fitxen el crack mediàtic de cada estiu. Ja fa estius que tibem de talonari (i no només el Madrid ho fa) per fitxar: Ibrahimovic, Villa, Cesc i Alexis (aquests van arribar juntets l’estiu de 2011) i l’any passat, ja amb la tresoreria esgotada, l’irrellevant Song, que després s’ha demostrat que no té nivell Barça. Els altres 4 comprats a preu de crack. Penso que estareu d’acord amb mi que només Villa ha triomfat i certament no amb la continuïtat que es mereixia un golejador com ell. Trencar-se la cama per la meitat, sens dubte no hi va ajudar. Serà un dels propers en marxar ben aviat.

Tornant a la idea d’equip, ha arribat Neymar, gran dominador de la pilota i excel.lent xutador, però desconec com juga per l’equip. S’ha de veure com reforça l’equip: un jugador d’atac de les seves característiques és el que segurament era menys necessari. Enguany hem tingut greus desequilibris del mig del camp cap enrere i quan han fallat les “vaques sagrades” l’equip se n’ha ressentit. I molt. No s’ha confiat en el planter i a les joves figures se les està convidant a marxar. (Escàs pes de Thiago, Bartra, Montoya, Tello, Sergi Roberto,...) La mítica masia del Barça sembla haver-se aturat en l’arribada de jugadors titulars amb Pedro i Busquets. O és que el planter del Barça ara ha de servir per nodrir altres equips de la Lliga espanyola o de la Premier?

El Barça dels Valors, o almenys això venen, s’estan convertint en una suma de cracks mediàtics i líder en venda de samarretes. Em pregunto qui pressionarà i qui defensarà. Tornarem a ser un equip sòlid i guanyador o serem galàctics?

ZARA. L'èxit és moda

Amb una fortuna estimada de 57.000 milions de dòlars segons la revista Forbes, la tercera persona més rica del món és el misteriós empresari gallec, Amancio Ortega.  En el darrer any (des de març 2012), la seva fortuna ha augmentat 19.500 milions de dòlars i se situa en el pòdium dels més rics del planeta només per darrera de Carlos Slim (73.000 M€) i Bill Gates (67.000 M€). Ortega, fill d’un ferroviari, és propietari del 60% de les acciones d’Inditex, titular entre altres de la marca ZARA. Curiosament, la segona persona més rica de l’Estat espanyol, és la seva ex-dona i co-fundadora d’Inditex, Rosalia Mera, amb una fortuna estimada de 6.100 Milions de dòlars (195ª del món) i propietària del 5% de les accions d’Inditex. Ara dedicada a la filantropia.

INDUSTRIA DE DISEÑO TEXTIL, SA (Inditex) gestiona les marques ZARA,  Massimo Dutti, Pull and Bear, Oysho, Bershka, Stradivarius, Uterqüe, Zara Kids. Un ampli ventall de productes per a tota mena de públics i a més una línia d’articles per a la llar, Zara Home.

Els darrers resultats publicats són aquests:

Exercici (*)	2012	2011	Var.
Import Xifra de Negocis (M€)	15.946	13.793	+16%
Benefici Net (M€)	2.361	1.932	+22%
Nº de botigues	6.009	5.527	+9%
Empleats	120.314	109.512	+10%
Valor de l’acció (€)	105,50	63,28	+67%

(*) Exercici fiscal d’1 de febrer a 31 de gener

Resultats molt destacats en un any de plena crisi i on destaca la gran re-valorització borsària de la companyia.

Alguns titulars destacats:

·         De les 6.009 botigues; a  Espanya en té 1.930 i a Europa 4.466.

·         El Grup va crear 10.802 nous llocs de treball en el darrer any.

·         La inversió va pujar a 1.400 milions d’euros, on destaca especialment la inversió en plataformes logístiques.

·          A tancament de l’exercici 2012, Inditex tenia 6.009 botigues, 482 més que  l’any anterior.  Es van obrir noves botigues en 64 mercats, entre ells en cinc nous països: Armènia, Bòsnia-Hercegovina, Equador, Geòrgia i l’Antigua República Iugoslava de Macedònia.

·         La plataforma de venda per internet ha continuat la seva expansió, que s’estén en 23 mercats i el 2012 es va obrir la botiga online de ZARA a Xina i el 2013 s’obrirà la del Canadà. Durant la temporada Tardor-Hivern 2013 està previst el llançament de la botiga online a Rússia.

Etcètera, etcètera...

ZARA va obrir la primera botiga a La Coruña, lloc on va iniciar el grup la seva activitat i on s’ubiquen els seus serveis centrals. Les seves botigues, ubicades sempre en emplaçaments privilegiats, estan presents en més de 400 ciutats en els cinc continents...

Quins són els secrets de ZARA?

ZARA ofereix roba de moda de qualitat mitjana a un públic femení, adolescent, masculí i infantil (Zara Kids). D'aquesta mateixa marca deriva una línia d'articles per a la llar, Zara Home. Les seves filials ofereixen roba per a totes les edats sota les marques: Massimo Dutti, Pull and Bear, Oysho, Bershka, Stradivarius i Uterqüe.

ZARA ha estat descrita per Daniel Piette, director de moda de LVMH,  “com a possiblement el minorista més innovador i devastador al món". ZARA integra verticalment el disseny, fabricació i distribució de peces de vestir. Això és molt diferent a la majoria de botigues de roba del món. El model tradicional subcontracta gran part de la seva producció dels països en desenvolupament. ZARA ha aconseguit escurçar considerablement el temps necessari per desenvolupar nous productes i aconseguir que les botigues puguin reaccionar ràpidament a les tendències canviants del mercat.

Amb més de 200 dissenyadors, les últimes tendències es segueixen a les botigues, a peu de carrer i en els constants viatges a fires internacionals. Així, ZARA dissenya, produeix dos cops per setmana, i la distribueix a cada botiga. Les seves col·leccions són petites i s'esgoten ràpidament, creant la sensació d'exclusivitat. Això evita rebaixes de preus i insta als seus clients a visitar les seves botigues de forma periòdica. La distribució es realitza en botigues pròpies, on es té cura al màxim el aparadorisme, el disseny interior, la música d'ambient i l'atenció.

Desenvolupem una mica més les claus d’aquest model:

PRODUCTE. Producte molt encertat: ZARA ofereix l’última moda. Això suposa interpretar  i detectar les tendències del mercat i els gustos dels clients. Compta amb moltes persones repartides per tot el món (discoteques, zones comercials, bars, llocs de moda, etc.). Fan un rastreig de tendències. Són experts en olorar i saber què demana la gent. Les idees poden sorgir per tot arreu.

A més els caps de les botigues informen a diari als dissenyadors sobre el què es ven i no es ven, la informació s’utilitza per decidir quines línies de producte i colors es mantenen o es canvien o si noves línies han de ser creades.

Quan la majoria de minoristes treballen per “estacions”, ZARA no manté un disseny en la botiga durant més de 4 setmanes, animant als clients a fer visites repetides. Articles populars apareixen i desapareixen al cap d’una setmana, així creen una imatge d’escassetat. Alguns clients saben exactament quan arriben a la botiga noves entregues i estan esperant per recollir l’última moda.

GAMMA. Renovació constant de l’estoc: Es renova un 40% totes les setmanes i cada 3 dies arriben noves remeses de roba. Això implica que ZARA modifica constantment les seves col·leccions conforme el mercat va demandant i no com la resta de competidors, que fan una col·lecció un cop per a tota la temporada.

Es famosa la frase, “si li agrada quelcom, compri-ho perquè quan torni probablement ja no ho trobi”. La reducció del temps per col·locar els articles en la botiga i els lots de roba en petites quantitats mantenen baixos els costos de les existències. Si el disseny no es ven bé en una setmana, es retira de les botigues i les ordres de reposició es cancel·len. El grup té 12 centres logístics a Espanya que li permet distribuir en 24 hores a Europa i en menys de 48 per tot el món.

PREU. Bona relació qualitat-preu . És un dels aspectes en què ZARA més ha destacat sempre. S’ha democratitzat i posat a l’abast la moda, tant a Espanya com als altres 70 països. ZARA té uns productes que semblen de major qualitat a altres competidors seus amb el mateix preu.

PROCÉS. Integració vertical del procés: Fins la revolució de ZARA, el procés tèxtil constava de 3 etapes: Les col·leccions es dissenyaven amb més d’1 any d’antelació; després es fabricaven amb 3 mesos de termini i per últim, s’entregaven als distribuïdors, que ho enviaven a les botigues un o dos cops per temporada. Això suposava tres riscos majors: Forta acumulació d’estocs, una aposta per col·leccions que no podien tenir èxit en el mercat (obsolescència) i uns preus poc competitius, ja que els marges es carregaven a cada pas de la cadena.

Ortega va veure aquests tres passos com un procés massa llarg i va voler reduir la distància amb el consumidor. Ell va integrar, primer el disseny i la fabricació, per després completar-ho amb la cadena de distribució i venda en botigues pròpies, convertint al client en un punt d’informació privilegiada i no en un simple receptor de la mercaderia. Des del disseny inicial fins l’acabat dels productes poden passar 4 o 5 setmanes. Les modificacions dels dissenys existents es poden fer en només dues setmanes.

BOTIGA. La botiga com a factor estratègic.  La botiga o punt de venda és un factor clau en tota la seva estratègica. Com diu Ortega “Somos una red de tiendas con una compañía adosada. Vivimos para que la tienda esté enfocada en vender. Todos los demás estamos a su servicio”.  

Cal invertir en les botigues que és on va el client i es pot estar a prop d’ell, saber què compra, què demana, què mira. Totes les botigues estan en enclavaments estratègics, en les millors zones, i on el responsable de la botiga funciona com un gerent de la companyia. Hi ha 6 punts bàsics:

1. Sempre una mirada amable

2. A la caixa, un somriure

3. El bolígraf a la mà

4. L’encarregat és la persona que més ha d’atendre

 5. Los emprovadors són un punt de venda important

6. En tota la botiga, paciència.

La botiga i el seu aparador és el centre publicitari. El 50% dels productes es fabriquen a Espanya, 26% a la resta d’Europa i el 24% en països d’Àsia, Àfrica i la resta del món.

Respecte al futur de la companyia, segons el vicepresident i conseller delegat, Pablo Isla, "un aspecte bàsic és no perdre els senyals d'identitat que defineixen aquesta empresa: la frescor, l'esperit emprenedor, la flexibilitat i l'autocrítica. Per esdevenir referent cal treballar dia a dia com si fos el primer. És veritat que tenim una base molt sòlida, però hem desenvolupat, a més, un important pla d'inversions logístiques que permeten anticipar el creixement de la companyia en el pròxim lustre, i seguim actualitzant dia a dia el pla ".

ZARA, l’èxit és moda.

Tancaments. 2ª part: Busqui financer

Malgrat el to lleugerament romàntic de la primera part de l’article “Tancaments” publicat el 21 d’abril no hem d’oblidar tampoc un aspecte clau:

Una empresa, almenys en l’entorn privat que és el que conec, ha de guanyar diners. Ho podem matisar amb un embolcall de paraules tècniques, anglicismes buits de contingut, dir que som els més innovadors del món o orientar-nos a clients (sempre tan capriciosos i egoistes, tot sigui dit!), però al final o ens orientem a resultats (guanyar diners) o com deia el Sr. Bachs “tanquem la paradeta”.

Els financers no solem muntar empreses. Diuen que som de números. No solem entendre de res: Ni sabem produir, ni sabem vendre. Ens solen faltar els collons que tenen els emprenedors per llançar-nos a la piscina o no tenim la capacitat de fer coses que solen tenir els enginyers, per exemple.

Vaja que som una nosa!

No us ho penseu pas! Som més necessaris que mai.

La situació econòmica ja la coneixeu tots: No m’hi allargaré pas.

“Qui més qui menys està fotut”. “Està tot malament!”, va reblar l’empresari fatalista.

Llavors busquen un financer (o el que tenien en un armari tancat comptabilitzant factures). A vegades, massa tard. Sovint, quan ja no hi ha res a fer. Una diagnosi a temps i actuar ràpid és, en molts aspectes de la vida, crucial. Quan les empreses estan tocades la primera reacció és de negació. El missatger sol ser-ne el culpable. Ja se sap, la sinceritat a les empreses no és un valor a l’alça i sovint és millor fer la tàctica de mirar cap un altre cantó. Al final, ens han educat per obeir. El catolicisme ha fet molt de mal.

Una altra reacció típica és la fugida cap endavant. No vols caldo? Dues tasses. Perpetuar els errors i no fer res per corregir-los. Està clar que en aquests moments, la mort està anunciada i només és qüestió de temps. El financer ho sap, però qui realment farà reaccionar l’empresa o l’empresari cabut serà l’exterior. El “no-pagar”, l’acumulació de deutes, en definitiva “la caixa”. A la caixa no se la pot enganyar eternament. Mala pècora! Els creditors tenen el mal costum de voler cobrar.

En situacions de crisi, llavors els financers esdevenen claus. Com aquell cirurgià d’urgències quan al malalt li queden dies, hores tal vegada. Hi ha poc a fer quan l’empresa entra a l’UCI. Avui en dia no hi ha ajudes, escàs crèdit, nul.la voluntat política, i mínimes opcions d’ajudar les empreses quan estan tocades o molt tocades. El sistema legal és lent, ineficient i endogàmic: Honoraris per endavant, si us plau.

La conclusió d’aquests primers anys de crisi  és que no prendre les decisions a temps, sovint doloroses però necessàries, només allarga l’agonia. A vegades, augmentant el dolor i fent el problema major.

Posi un financer (un enfocament econòmic-financer en la seva activitat) a la seva empresa i farà que aquesta sobrevisqui. Analitzi els marges, optimitzi estructures, prioritzi i rendibilitzi les inversions, busqui el millor finançament (hi ha vida sense bancs, p. ex.). El financer ha de ser qui més mani (malgrat que no sol ser l’amo). Les fugides endavant basades en els clients o en la producció no solen ser bones solucions. Perpetuar-se en els errors i orientar-se només a clients o a producte no té sentit. Avui en dia cauen les hòsties per tots cantons i els trets que ja no són de fogueig, no veure-ho és ser el pitjor dels cretins.

Tancaments

Un tancament empresarial sempre és un fet traumàtic, sovint polèmic i certament trist. En poques ocasions, el tancament és un procés senzill i on queda tot pagat. Als impagaments i promeses incomplertes s’hi pot afegir les inevitables “faltes de comunicació” o “malentesos” que tendeixen a enterbolir el procés de tancament.

Pensàvem que érem rics i la crisi ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema econòmic. Talment com si marea hagués baixat, hem descobert que la quilla del nostre vaixell econòmic estava ben corcada i amb unes profundes vies d’aigua. Segurament algú dirà que hem estirat més el braç que la màniga i possiblement no li faltarà part de raó. El més liberals, diuen que la “mà invisible” del mercat posa a tothom al seu lloc i que és el destí. Els més intervencionistes ho nacionalitzarien tot amb els diners del altres, és clar. Què voleu que us digui? No ho veig del tot clar.

A les comarques de Girona, teníem una economia rica i diversificada, basada en tot un mosaic de pimes escampades per una varietat de sectors, amb un equilibri entre indústria, serveis i sector primari. Cada dia, però més empreses tanquen i el degoteig és constant. Durant aquests anys de crisi, hem vist com es va esmicolant indústries i comerços. Els carrers són un ventall de persianes abaixades i rètols empolsats buscant compradors o alguna cosa que s’hi assembli. Els polígons industrials foten pena.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/633735-els-processos-concursals-superaran-enguany-la-xifra-dels-10000-a-tot-lestat.html

Tornant a l’inici, estic segur que en tota aquesta crisi s’endurà moltes empreses viables que en altres circumstàncies menys traumàtiques de ben segur haguessin pogut resistir i ser viables. Empreses industrials, exportadores, amb productes innovadors, que creàvem ocupació, en altre temps visitades per polítics s’hi feien fotografies, que tributaven i cotitzaven, que tenien una responsabilitat social envers el territori, etc. Una empresa de 20-30 treballadors que tanca és molt difícil que pugui renéixer. L’emprenedoria és una solució només parcial i sovint té el caràcter de subsistència individual. Muntar un bar o una casa de turisme rural, tot i que noble i necessari, no és pas la solució a l’economia catalana. No obstant millor un emprenedor (o molts) que un aturat, ara bé el teixit destruït costarà reconstruir-lo de nou. S’haguessin pogut evitar tants tancaments d’empreses? Potser no, altres potser sí. Es injust, però, és la cruel llei del mercat. Només podem assistir com a espectadors o actors convidats a aquesta tragèdia?

Confiscats

Sembla que finalment es consumarà la confiscació dels dipòsits superiors a 100.000€ a Xipre. Tenir grans dipòsits és haver pecat i ara caldrà pagar pels excessos que s’hagin pogut haver comès i que han originat un rescat per part de la troica en aquella illa mediterrània. El rescat, encara pendent de ser tancat definitivament, sembla que oscil·larà al voltant d’uns 23.000 Milions d’euros, un “simple” 135% del PIB. La troica només n’aportarà 10.000 i la resta amb càrrec als xipriotes. En conclusió la mala gestió d’uns governants, inclosos alguns dirigents bancaris, farà recaure tot el pes del rescat en els ciutadans, sigui amb retallades brutals, pujades d’impostos i ara, i això és la novetat, en la quitança als grans dipòsits. Sense estalvi, no hi ha inversió. Sense inversió, no hi ha recuperació possible: més atur i més pobresa.

Aquesta vella Europa, decadent i poc il·lusionant, dirigida per uns pocs, ara s’encaparra en confiscar els dipòsits de l’estalvi. Fins avui una de les garanties del model capitalista, com és la preservació de l’estalvi, també se’n va a en orris.

Desconec si Xipre era una base pel blanqueig de diners de les oligarquies russes, però ningú es fa la mateixa qüestió quan això serveix per a dinamitzar el mercat immobiliari a tota la costa catalana o bé quan els compatriotes de Putin són els principals consumidors de productes de luxe Passeig de Gràcia enllà...

Com diu el refrany, quan “vegis les barbes del teu veí afaitar...”, anem-nos preparant. Això no s’ha acabat ni de bon tros. Aquest model determinat d’Europa ja no ens convenç, ni engresca, ni motiva. Es poc transparent i escassament democràtic, però ara a més confisca. Una unió a Europa és la solució, és irreversible i és el camí, però fer pagar tothom pels excessos d’una minoria, penso honestament que no és la solució.

Mercadona. Model de gestió

En el país campió europeu de l'atur, mig intervingut per la troica europea i amb tancaments constants d’empreses, una empresa destaca per la seva bona marxa. Mercadona va presentar uns resultats el 2012 amb un creixement de vendes d'un 7% (19.000 Milions d'euros de facturació). Els resultats nets van créixer un 7% (500 Milions), compta amb 74.000 treballadors (tots ells fixos i 4.000 de nous, creats el 2012) i va invertir 650 Milions d'euros en 60 noves botigues per tot l'Estat espanyol. Tot un exemple d'èxit empresarial en plena tempesta econòmica.

Tot i això el seu president, el carismàtic Juan Roig, tercera persona més rica d’Espanya, ha anunciat un 2013 dur, amb caigudes de beneficis. L’empresa ajorna la seva expansió internacional (prevista inicialment cap Itàlia), ja que literalment “no podem anar a conquerir un castell, quan el nostre no està prou bé”.El creixement meteòric dels últims anys de moment sembla que es moderarà o almenys es dóna un temps per a pair-lo.

Quins són els secrets d'aquesta empresa familiar valenciana que començà el 1981 amb un supermercat al poble de Tavernes Blanques i ha acabat sent tot un referent i una de les empreses més reputades d'Espanya i del món (9ª l’any 2009, segons la llista Forbes-Reputation Institute). Mercadona ja és l’empresa familiar més gran d’Espanya per davant del totpoderós i tòtem del capitalisme hispànic, El Corte Inglés.

Les claus d’aquest model d’èxit empresarial són diverses i estan basades en un model de Gestió de Qualitat Total (MCT) que té l’enfocament en crear valor per als diferents grups que intervenen en el negoci:

El Client. Oferir al CLIENT (a qui s'anomena "el jefe") preus baixos i estables. Es prescindeix de les ofertes. L'empresa ofereix el lema “Sempre Preus Baixos” (SPB). Mercadona és el més econòmic i els clients ho saben.

El Proveïdor. En relació al punt anterior, cal compensar al PROVEÏDOR per les implicacions que els preus baixos li suposa mitjançant una relació allarg termini, escurçant terminis de pagament, la transformació de la Marca Pròpia en una Marca Blanca i en ajudes per a millores productives.  Es creà la figura de l'inter-proveïdor,productor que produeix en exclusiva per a Mercadona i comercialitza a través de les marques d'aquesta. El proveïdor està vinculat i creix al ritme de Mercadona.

El Personal. Basar les relacions laborals amb els EMPLEATS en un enfocament de conciliació de la vida personal i laboral, contractació indefinida, no obertura en festius, planificació d’horaris a llarg termini,formació continuada i primes sobre objectius. El personal està altament formaten el producte que ven (dóna instruccions de prescripció al client).

Altres consideracions atenir en compte: Gestió continuada per la disminució dels costos (optimització dels costos logístics, gestió automobilística d’inventaris, transport multimodal), la supressió de la publicitat, desaparició d'ofertes, augment de la productivitat(de les més altes per empleat en el sector) i constància en la persecució delbenefici. En conclusió, una obsessió per l’excel·lència i oferir la millor qualitat al preu més baix possible.

Mercadona, un model d’èxit en l’ultra competitiu món de la gran distribució, que lluita amb les multinacionals i les guanya. Un model no exempt de polèmiques i escàndols (la xarxa n’està farcida) i molt pròxim al poder i, fins i tot, embolicat en trames fosques de finançament il·legal a partits. Veurem si és un model sostenible o és la darrera bombolla en el país de les bombolles...

Un país de segona fila

Veient l'allau de notícies, degudament engreixades per tots els mitjans públics i privats d'aquí i d'allà, fa la sensació que això de Catalunya sigui una mena de “femer” gegant on els corruptes campen al seu lliure albir. Estem envoltats de Vito Corleone's amb barretina i espardenyes de vetes.

Assistim bocabadats a un seguit de casos de corrupció i trames de noms folklòrics. Fins i tot un partit tradicionalment lliure de corrupció com ERC ja té també la seva quota corrupta-mediàtica. Els seus imputats, seguint la línia de transparència del partit, ja han deixat els seus càrrecs per allò de ser net i a més semblar-ho: Les consignes funcionen.

El president Mas, cada dia més envellit i amb menys “punch” per liderar el país, sembla un apòstol més de l'immobilisme i es dedica a fer cimeres amb tot de senyors grans amb vestits cars per assegurar que res o quasi res es mourà. Sembla que tocaria no moure massa res.

No crec pas que això sigui l'enèsim “atac al sobiranisme” com prediquen des de CiU i com molt bé ironitzaven els de “Polònia” (TV3) el dijous passat. Ja seria hora que els que l'han fet la paguin, siguin polítics locals, de regional o bé de Molt Honorable família. Triar entre “corruptes” o “patriotes” és una trampa intel·lectual que no es pot acceptar.

Sí, és cert: Tot ha esclatat quan teòricament Catalunya ha iniciat el seu “camí cap a la llibertat”, però no crec pas que tot aquest allau de casos sigui fruit d'una estratègia orquestrada des de l'Estat...

Avui en dia, tot va a una velocitat sideral. La informació vola i els canvis són constants. Ningú accepta combregar amb rodes de molí. Bé, almenys no la majoria. Tenim un país amb molta corrupció i com tantes coses estan caient pel seu propi pes:

Pensàvem que teníem una economia forta però tenia uns fonaments de fang.

Pensàvem que teníem una democràcia consolidada i la corrupció campa.

Pensàvem que la justícia ho resoldria, i almenys fins a dia d'avui, ningú ha estat condemnat.

Amb un excés d'autocomplaença, pensàvem que érem els nòrdics de la Mediterrània i resulta que cada cop més ens adonem que vivim en un país de segona fila.

Una de corruptes

Quan els efectes de la crisi més s’estan notant i tots plegats estem tips de 5 anys de patiment, salten a la palestra mediàtica dia rere dia un allau de casos (presumptes) de corrupció. No importa el partit, municipi o comunitat autònoma: No hi ha un pam de net enlloc. La Ibèria corrupta no entén de fets diferencials. El hit parade actual el lidera l’inefable cas Bàrcenas. L’antic tresorer sembla que no guardava la deguda diligència que es presumeix a tot aquell que remena diners aliens i, entre tiberis i baixades d’esquí, feia (presumptament) circular diners cap a la bucòlica Confederació Helvètica o retribuïa els bonus de final d’any als camarades del PP. El mític 7 del Barça d’handbol, previ pas per ESADE, també feia les seves pràctiques fent corrupteles com a becari avançat: Aquest dins la categoria de “corruptes amb pedigrí reial”.

No ens estarà passant a tots plegats la síndrome de Lance Armstrong? Aquest es defineix per “Ho negaré tot fins que no hi hagi més remei”. Mentir és tan humà com respirar. La corrupció existeix i existirà sempre. Sovint és proporcional al poder que s’exerceix.
En l’àmbit públic i en el privat això és així, i sinó fem tots plegats una mica d’autocrítica: Aquella factura no declarada per estalviar l’IVA, aquell preu inflat per enganyar qui sigui, aquella decisió discrecional, no fonamentada o a dit, aquella promoció d’un conegut o parent a qui es col·loca espontàniament, o aquell proveïdor que malgrat ens fa un preu més alt ens remunera amb les tradicionals paneres o “sobres”. Sempre s’ha fet i sempre es farà.

En l’àmbit polític, el problema és que aquí mai passa res. Qui la faci, que ho pagui. Tanmateix ningú dimiteix, ningú en paga cap preu, els judicis es fan eterns, són ineficaços i estan precuinats pel carnet polític de “sa senyoria” de torn. Es fan “cimeres” per netejar consciències o vendre algun diari més entre setmana. La mentida i el cinisme estan a l’ordre del dia i tot revestit per una pàtina de presumpció que fa que els simples mortals (i contribuents al capdavall) no entenguem res, cada cop ens emprenyem més i potser, tal vegada algun dia ens organitzem i els hi fem caure el “xiringuito” a tota aquesta colla de farsants.

Publicat a EL PUNT AVUI, Divendres, 15 de febrer de 2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/619782-una-de-corruptes.html

Zona de Confort. Sortim?

Tots vivim en la nostra pròpia Zona de Confort. Avui en dia qui més qui menys hi sobreviu. La conjugació del verb “aguantar” es declina en totes les converses quan es toca el tema laboral. Estem cansats, exhaustos, deprimits, derrotats per una crisi de la qual alguns ens culpen. Ens inculquen que hem d’estar en la zona de confort, ja que la majoria hi habita. La mediocritat regeix l’existència. Ens domina la por, la queixa ens consola, mirem les errades de l’altre i ens encanta buscar culpables. Sempre s’ha fet així. Actuem només a la reactiva i les reflexions que fem giren a l’entorn del què passa si no es pot?

Fer el pas costa. La sortida, “exit” en anglès, és el que més costa.

Busquem la llibertat. En sortir de la zona de confort una alenada de confiança ens fa pujar l’autoestima. Som proactius. Hi ha un excitament general, un pessigolleig que regula una nova etapa, aquesta ja sense por. Creiem que els somnis poden esdevenir possibles. Hi posem passió per assolir els reptes més complicats. Busquem solucions. Ens marquem els nostres propis objectius personals, mesurables i realitzables. Hem sortit de la Zona de Confort. No hi ha límits, no hi ha por. L’èxit està al nostre abast. El canvi és el que és realment estable. Què passa si puc?

Sortim?

El PUNT AVUI, dijous, 24 de gener de 2013:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/612927-la-zona-de-confort.html

TGV cap a on?

Amb 20 anys de retard, grans incomoditats, múltiples incompliments i amb un cost estratosfèric, el 9 de gener s’ha inaugurat la línia de TGV (en espanyol AVE) entre Barcelona i la frontera francesa. Una infraestructura de moda fa uns anys, però que avui dia no té massa sentit. En un país, l’Estat espanyol,  que es vanta de ser el líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (trens que superen els 250 km/h), malgrat estar en fallida econòmica i política, desconec si això és motiu de celebració o per desesperar-se directament. Aquesta inauguració i posterior intent de rendibilització política per part de tothom demostra que poc clares es tenen les prioritats i les necessitats del país.

Durant anys hem estat dient que els costos eren enormes i la rendibilitat nul.la en les línies del centre, sud i nord-oest de la península. Serà aquest tren el nostre particular aeroport d’Alguaire? (ens encanta criticar els de Ciudad Real o Castelló, però ningú parla de l’aeroport de Lleida).

Són infraestructures amb un cost inaudit i una nul.la rendibilitat (llevat d’excepcions puntuals) que cap dels països seriosos i del nostre entorn està endegant actualment. El temps ho posarà tot al seu lloc. De moment els catalans hem d’estar contents (se suposa) ja que podrem anar a Madrid en 4 hores.

Per cert, per anar cap a Europa i el món hem de canviar de tren a Figueres. França (també Portugal ho féu) ha ajornat sine die la connexió d’alta velocitat amb Espanya. A partir d’unes determinades distàncies el TGV perd sentit en favor de l’avió. El pla de negoci que s’ha presentat no paga ni el manteniment anual, ni per descomptat la inversió en la xarxa, ni el cost dels trens...

Tot sembla un gran despropòsit molt allunyat de la realitat d’avui dia, les ineficiències del qual seran pagades un cop més per tots els contribuents. 

Publicat a El PUNT AVUI, dimecres 16 de gener de 2013:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/610906-tgv-cap-a-on-vas.html