Born in the USA

Moltes vegades la nostra òptica europea, espanyola o catalana, ens fa pensar que som el centre del món. Res més lluny de la realitat. A aquestes alçades ja molta gent té clar que el món es va polaritzant cap l’Est, cap a l’Extrem Orient concretament. Voldria, però fer quatre reflexions sobre els Estats Units i la seva capacitat, encara, d’influència i per desmentir, aquest a vegades, anti-americanisme que encara detecto en la nostra societat. Dels americans sabem que son obesos, poc cosmopolites, gens viatjats, imperialistes tal vegada, que col•loquen Espanya al costat de Guatemala; alguns (molts, lamentablement) inclús van armats i altres voten a partits, que aquí serien titllats fàcilment de conservadors, carques o directament feixistes. Son de dretes (demòcrates) o molt de dretes (republicans). Aquí som més “progres”. Sense ànim de voler fer una defensa aferrissada general dels EUA, que no és el propòsit d’aquest article, sí que voldria fer constar alguns aspectes del món de l’empresa i dels negocis, que és al que em dedico i que crec que seria bo importar a les nostres petites empreses i atrotinada economia. Què tenen en comú Coca-Cola, IBM, Google, Microsoft, General Electric, McDonald’s, Intel o Disney?. Totes elles, a part de ser ianquis (i algunes començar en un garatge...), estan totes elles entre el Top-10 de les marques més valorades, segons la llista anual que publica una prestigiosa consultora de Marketing. No parlaré avui del cinema, on el poder de Hollywood és quasi monopolístic, ni de la música (començant per Springsteen i acabant per Lady Gaga, si em permeteu), o del món de l’esport, qui no s’ha emocionat amb les esmaixades de Michael Jordan o segueix a les matinades els Lakers d’en Pau Gasol?. Alguns fins i tot hem anat a un partit de beisbol (per cert, no ho feu!!). I si son tant burros com pensem (o algú ens diu...), perquè la majoria de premis Nobel son nord-americans i tots frisem perquè els nostres fills algun dia pugui estudiar a les universitats de Harvard, Standford o al MIT? Si fos només per l’anglès, no agafaríem una estada familiar a Irlanda, posem pel cas? Tota la moda/febrada de les noves tecnologies prové dels EUA, Facebook, Twitter, Iphone, Ipad, etc, etc. Qui no s’ha girat mai a gaudir del so tronador d’una Harley Davidson, mentre bevia una Bud tot escoltant música d’Elvis o anant a comprar uns Levi’s o unes Nike? Tornant al món de l’empresa. Estem en crisi. No hi ha dubte. El món està canviant, els països emergents, ja son emergits. Diuen que Xina serà la primera economia del món en els pròxims anys. Estem rebent dia rere dia un allau de productes “Made in China”. Molt bé (algun dia trobarem algun joguet no-Made in China i que duri més d’un any?). El model del low cost és el que s’imposa. El model d’economia de mercat dins un règim comunista, poc amant dels Drets Humans i poc transparent?. El model de regular el tipus de canvi sempre que et sigui favorable per exportar? O el de treballar molt per sobre dels horaris permesos, com les cada cop més habituals “botigues-dels-xinos”? Molt bé. Com a occidentals però el nostre referent (cultural i econòmic) ha estat durant molts anys del Estats Units i penso que ho pot seguir sent encara. La capacitat d’emprenedoria, la iniciativa privada, la capacitat de treball i la llibertat d’empresa, els gurus del management, la capacitat d’innovar i el tirar endavant, basat en la meritocràcia i en l’individualisme ben entès. Les empreses més internacionalitzades, més innovadores i més reconegudes (per les seves marques; és un indicador) son americanes. Està clar que tot té clars i ombres, però no ens quedem en aquestes segones sinó en els primers. Aprofitem les aportacions del model americà. Si m’accepteu que les empreses el Top-10 son referents no creieu que tenim molt que aprendre’n o bé ens estimem més un món dominat pel Made in China, un món de baix perfil, per l’economia planificada i pels Comitès, de productes d’un sol ús, de productes de fireta, et? Està clar que des d’Europa poc tenim a pelar en aquesta lluita de models de les dues superpotències, però està clar que quan tot falli sempre ens quedarà un Coca-Cola per animar-nos. Enjoy.

Segur que Girona, rai...?

Fa uns anys, Girona i tota la seva província eren envejades a nivell estatal. Girona gaudia d’un model econòmic molt diversificat (format per una mosaic de petites empreses molt dinàmiques), la Renda per Càpita més alta de l’Estat, l’atur sota mínims, una riquesa natural envejable (el famós mar i muntanya, al matí esquiant i a la tarda, banyant-se a la Mediterrània), una elevada qualitat de vida. La ciutat de Girona és endreçada, neta i polida, de “grisa” va passar a ser “fiorentina”, ni molt grossa ni molt petita, amb serveis suficients, un turisme creixent, etc. El millor lloc del món, semblaria? Molta gent ho pensa. Jo, en sóc un mica més escèptic i no serà que ens hem mirat massa el melic? Això era fa uns anys, quan jo estudiava després d’uns anys de formació i treball a Barcelona, vaig voler tornar a la suposada terra promesa. Lluny de la massificació de la Gran ciutat. El model econòmic basat en la construcció, com el de tot l’Estat, va aguantar uns anys més. Les pimes van anar creixent i tothom va anar endeutant-se tot el que van poder i més. Plena ocupació, i els concessionaris de cotxes de marques alemanyes et donaven cartilles de racionament. Però a partir del 2008 començà la crisi... Encara és vàlid allò del Girona, rai? Lluny d’estadístiques i dades macroeconòmiques voldria fer una reflexió d’alguns elements, tal com jo els veig:

Infraestructures. Després d’uns anys eufòrics per l’aeroport Girona-Costa Brava, sembla que ara el model mono-companyia aèria (ultra-subvencionat per les Administracions Públiques, per cert) comença trontollar. Us estranya que Ryanair, ara prefereixi el Prat? Perquè cap altre companyia no s’hi ha instal•lat? Serà mai viable el vol a Madrid?

El Tren? Sembla que anar a Barcelona en ple segle XXI encara és com fa 15 o 20 vint anys (no tinc més memòria històrica...). Sí! És cert, d’aquí poc tindrem TAV, però arribarà tard i en serem els últims!!. Ningú s’ha plantejat mai un tren de rodalies per anar a Palamós?. Fa uns cinquanta anys existia, el llegendari Carrilet. Ara ens podem consolar, fent-ne el recorregut en bicicleta. “Progrés” en dirien alguns...

Anar en cotxe a Barcelona, peatges i anar fent. Ja sigui amb convergents o amb tripartits, el model és el mateix pagar com a catalans ben aplicats.

Persones. Molts professionals agafen a diari el tren (lent, no se si ho havia dit) per anar a Barcelona, altres han de fer les maletes i sortir lluny de Catalunya. Aquí no hi ha feina per segons quins professionals, diuen. Els millors marxen, però quins perfils han arribat? Es que ho tenim tot fet??

Empreses. El model és innovar i exportar, diuen tots els gurus. Es cert. Però les empreses han de tenir un volum, uns professionals i una capacitat de gestió, que la tradicional PIME gironina no pot afrontar. El model de la “botigueta” i quan exportar era vendre a Sevilla, ha passat definitivament a la història. Hem d’anar a vendre on calgui, a Xina, a Nigèria o a Brasil!!

Polítics. No n’espereu res. Penseu en Kennedy, què podeu fer vosaltres pel país? Mai al revés.

Finances. Em sembla que l’espectacle esperpèntic que hem vist amb Caixa de Girona passarà a la història del vodevil. En tot cas, una empresa amb seu gironina menys i tots (els afortunats) al Catalunya Exprés...

Tot i això ens en sortirem. Només queda tirar endavant, ara bé, potser dimensionant-nos, ser conscients del que realment som i del que no som. Potenciar les comunicacions ràpides i efectives amb Barcelona, que és el veritable centre econòmic i el nostre referent. No hem de competir-hi, hem de ser-ne col•laboradors. Les empreses s’han de fer “grans”, assolir major volum, major professionalització, major col•laboració entre elles i sortir a l’exterior, amb convicció i força. No creieu, que podem exportar moltes coses al món des de Girona? Potser algun dia podrem tornar a dir, Girona rai! i llavors potser serà veritat i tot.