Peix al cove 2.0

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa. Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul•lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació. De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.
Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel•lícula ja l’hem vist.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/439412-peix-al-cove-20.html

Més Tour

El Tour de França és el fenomen esportiu del juliol. En els anys que coincideix competeix amb els Jocs Olímpics o amb el Mundial de Futbol. Només cal veure una etapa per veure el seguiment que té per les carreteres de França. Ja no hi ha els carismàtics Indurain o Perico, però Contador ja té tres títols. També hi ha corredors catalans que sempre hi tenen quelcom a dir. Hi ha milers de seguidors que ho seguim per televisió i centenars d'aficionats s'organitzen les vacances d'estiu per seguir les etapes in situ als Alps o als Pirineus. Xoca veure tantes estelades en territori francès... Els aficionats al ciclisme, és una cita que ens esperem anualment. Veure passar una etapa en directe, la sortida o l'arribada, i t'adones del que mou i representa la ronda francesa. Doncs bé, demanaria que el tractament a El 9 fos més extens i proporcionat a aquesta rellevància social. Som molts els lectors d'El Punt que busquem cada dia en les pàgines esportives més informació sobre ciclisme i sobre el Tour en general. Els aficionats i el ciclisme s'ho mereixen.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/437053-mes-tour.html

Anuncis de bancs: Publicitat o mofa?

La publicitat és una eina bàsica i imprescindible en qualsevol empresa. Permet donar a conèixer una marca, un producte o una empresa. Tot s’ha de promocionar avui en dia. És un factor clau en tota estratègia de màrqueting. Normalment una bona campanya de publicitat busca incidir en les emocions dels potencials clients i dirigir-los cap al consum. Els creatius publicitaris solen ser uns professionals altament retribuïts.
Últimament amb la crisi i tota la reorganització del sistema financer (eufemisme, per dir quants bancs o caixes tancaran) ens estan afusellant amb tota un allau de publicitat de les diferents entitats que intenten sobreviure. Heus aquí alguns exemples:
“El valor de las ideas”, diu un dels grans bancs espanyols. Quines idees? Seran les que sempre han important a la banca, les idees dels diners. Perquè no diuen “el valor dels diners” directament? O que ho preguntin als seus més alts directius recentment imputats. Les “idees” (valors) no semblaven importar-los massa.
“Adelante”, diu l’altre gran. Per què no diuen directament “Peti qui peti, nosaltres endavant”?. L’únic que els importa és la seva rendibilitat emmascarada amb el vernís de les bones intencions. “Adelante”? No li aneu pas amb els vostres problemes a aquest honorable banc. Perquè amb un gran somriure el seu funcionari de torn, li dirà “ha sido un placer pero...”.
“114 anys treballant per Girona”. Quin eslògan! Tenia alguna cosa a veure la banca de finals del segle XIX amb l’actual?
“Parlem”. De què? De Dació en Pagament o de Desnonaments?. Abans o després de què l’absorbeixi?. “Si vol que li deixi 100 vostè me n’ha de portar 120”. Ja se sap pels d’aquí: “la pela és la pela”.
“Persones al servei de persones”. M’encanta. Les persones sempre venen. Des de quan li han importat les persones als mercats financers? (Només als polítics en campanya electoral). En alguns anuncis, solen sortir uns models tot catxes que diuen que són cuiners o mecànics i que el seu banc els coneix pel seu nom i que els hi agrada jugar a la petanca. Però senyors, si actualment els bancaris (treballadors de banca) no et veuen el pèl. La rotació a les oficines és altíssima. No els hi deixen temps per no “intimar amb l’enemic”. La banca electrònica els hi agrada més. Menys persones és més productivitat.
Parlant de “persones”. Es lògic jubilar a professionals amb 55 anys quan estan a la maduresa professional i vital? El sistema en el seu conjunt (públic-privat) s’ho pot permetre? És això la cèlebre Obra Social?
“Banca de proximitat”. Proximitat, a on? Caixes en fallida es fusionen per crear una gran caixa, també en fallida? Proximitat vol dir; “miri senyor empleat de Girona hem pensat que ara la seva carrera professional continuarà a Les Terres de l’Ebre?”. “Oportunitat”, sol ser una paraula usada també.
“La caixa que suma”. De nou, què suma problemes?
Totes les entitats estan per ajudar el “territori”. A quin territori es refereixen? A Brasil o Miami que és on obtenen la majoria dels seus beneficis.
“Junts per Girona”. Quin conya, una ciutat vallesana promocionant el provincianisme de Girona?. Ah això sí, amb bosses reciclables de les Cases de l’Onyar. Un clàssic.
La Banca ètica. Aquest és nou. Resulta que s’ha creat una nova banca que ara és ètica. Algú ha sentit a parlar de restaurants ètics o gasolineres ètiques? L’ètica dels negocis no només és desitjable sinó com a la “mili”, “el valor se le supone”.
“Fes-te un Banker”. Ara resulta que comprant accions de 1.000€ pots ésser banquer. Òndia, que bé! I et regalaran una tovallola amb el nom d’accionista. Quina bicoca! Podràs anar aplaudir a les juntes d’accionistes!
I quan pitjor estàs, busca’t algun patrocini publicitari mediàtic; tipus un campió de motos o un entrenador de futbol. Com diem a l’Empordà, per fer el merda.
Publicitat, mofa o sarcasme? Cinisme, tal vegada. Que la banca és com és ho sap tothom, però últimament se’ns riuen de tots amb unes campanyes publicitàries buides de contingut i que potser les paguem també entre tots (FROB i altres).
O no ho trobeu?

Ryanair: Viabilitat subvencionada?

Antecedents
El cas Ryanair és un cas d’èxit empresarial. De molt d’èxit. Un d’aquells casos que s’estudien a les escoles de negocis. La companyia va ser fundada el 1985 pel Sr. Tony Ryan (no sabem si en un garatge o no...) per fer vols entre les Illes britàniques i des de llavors ha tingut 27 anys de creixement continuat. En els darrers estats financers tancats el març de 2011, va presentar una xifra de negoci de 3.630 milions d’euros i uns beneficis de 401 milions. La companyia ha transportat un total de 72,1 milions de passatgers i pensa portar-ne 75, el 2012. Preveu continuar creixent. També ha repartit 846 milions de dividends pels seus accionistes en els últims 3 anys. En un context econòmic de crisi, d’encariment del combustible i amb els efectes perversos del núvol del volcà islandès, la companyia ha aconseguit augmentar passatgers (+8%), augmentar facturació (+21%) i augmentar de forma notable resultats (+26%).
És la companyia “low cost” més important d’Europa. Gaudeix dels preus més baixos. És una de les que transporta més passatgers a nivell mundial. (7ª en 2010).
Utilitza una estratègia de reducció de costos molt agressiva: Optimitza rutes (reduint els temps a terra dels avions), cobra per tots els serveis, per maletes, utilitza Internet per tota l’operativa comercial. Utilitza només un model d’avió (B-737) per tota la flota (això minimitzaria costos de manteniment). Optimitza la productivitat del seu personal, de tripulació per avió, de handling, etc. Fins i tot, obté publicitat gratuïta (publicity) amb les seves eternes polèmiques. Tota una sèrie d’estratègies empresarials que fan de Ryanair un profitós model de negoci amb sucoses rendibilitats pels seus accionistes.
Girona - Costa Brava
El 2004, ho va tenir clar. Un aeroport decrèpit, infrautilitzat i humiliat, el Girona - Costa Brava va ser la seva base de creixement a l’Estat espanyol. Des de llavors la metamorfosi ha estat evident. De 600.000 passatgers/any (1997-2002) a més de 5,5 milions (2008) i un notable impuls a tots els sectors turístics i empresarials de les nostres comarques. El 2010, van ser 4,8 milions. Actualment, Girona és una de les 44 bases europees on opera a través de 46 rutes (El Prat també n’és base amb 24 rutes).
Subvencionem?
Amb aquests antecedents, tots els aeroports creien en allò de “posi un Ryanair en la seva vida” i moltes administracions d’arreu es van llançar a una subhasta pública de subvencions per aconseguir el favor de la companyia irlandesa. Avui en dia això sembla haver canviat. La premsa n’ha anat plena recentment. Acusacions creuades. Amenaces. Xantatges. Plantades en públic. Abandonaments d’aeroports. Tot un seguit de presumptes incompliments i molt de circ mediàtic, impulsat pel seu inefable CEO, el Sr. O’Leary.
Però, la pregunta que em faig és: Cal seguir subvencionant des de Girona a Ryanair?
Tots volem seguir volant des de Girona a preus barats. Descobrir ciutats europees en un cap de setmana. Anar a prendre un cappuccino a Roma o a fer compres a París. Viure com nou rics, amb càrrec als pressupostos de la Generalitat, la Cambra de Comerç o l’Ajuntament. Ens encanta veure aterrar l’Arpa Daurada sobre fons blau, ple de “guiris” delerosos de venir a beure sangria i fer “paelas”. En tot cas que en vinguin molts...
Ryanair a Girona ha estat un gran impuls pel turisme i per l’economia en general però jo crec que actualment no es pot seguir subvencionant. No parlaré de les magres finances públiques. No parlaré de les seves praxis al límit de l’ètica empresarial o de la legalitat laboral, ni de quan et deixa tirat pels aeroports, ni dels incompliments de contractes firmats. Tampoc parlarem que Ryanair tributa pels seus beneficis al 12,5%, el tipus impositiu irlandès que és menys de la meitat de la mitjana dels tipus europeus. O que rep 660 Milions d’euros anualment de subvencions públiques de tota Europa.
Ara bé, per mi subvencionar els guanys d’una empresa privada és anar contra la lliure competència. Potser el model d’aeroport de Girona ha de ser diferent. Segur. No podem competir amb Barcelona. Barcelona ha de tenir el seu propi model, que per mi passa per ser un referent en vols intercontinentals o llargues distàncies i no pas en low cost i aquí Girona n’hauria de ser un complement del Prat. El de Girona no pot ser tampoc un aeroport “mono marca”. A més, la mateixa UE recorda que les subvencions són il•legals i que no es pot seguir emmascarant-les en “contractes de promoció o màrqueting”.
Seria lògic seguir mantenint la viabilitat d’un negoci privat amb subvencions públiques?