Una reserva inesgotable

Fins i tot anant en contra de la seva ideologia i en contra del que va prometre en la campanya electoral de novembre de 2011, el govern espanyol ha impulsat durant el seu mandat un gran increment d’impostos. Amb l’objectiu de rebaixar el dèficit fiscal de l’Estat, seguint els dictats europeus o empès per les “circumstàncies”, ha optat per una política de pujada dels ingressos fiscals juntament amb retallades en la despesa pública. De tothom és coneguda la pujada l’IVA a partir de l’1 de setembre, un fet que sempre n’havien estat en contra els principals ideòlegs del PP i que havien negat repetidament no fa pas tant de temps.

Tot just abans de la manifestació del 11-S s’acabava d’imprimir la primera edició del llibre “DELENDA EST HISPANIA”, escrit per Albert Pont, especialista en Dret Internacional i membre del Centre Català de Negocis (CCN). El llibre està encapçalant els rànquings de vendes de llibres de no-ficció en català les últimes setmanes.

Recomano la seva lectura, ja que amb una gran base històrica i molt ben documentat jurídicament, l’autor fa un retrat d’un procés d’independència del nostre país i tot allò que des d’Espanya es vol amagar. “Delenda est Hispania”, que es podria traduir com “Destruint Espanya”, defensa la restitució dels drets nacionals de Catalunya previs als Decrets de Nova Planta (1715) i la plena incorporació a l’escena internacional. És colpidor com l’autor descriu el procés d’assimilació castellana que han engegat “els pobles de l’altiplà peninsular” en els darrers 300 anys sota el pretext de construcció d’una nació “inventada” com és Espanya. Conclou que la restitució de la sobirania plena de Catalunya significaria la fi de l’Estat espanyol.

En el capítol on parla dels antagonismes entre Castella i Catalunya des del punt de vista socio-econòmic, descriu la imposició al segle XVIII d’un sistema fiscal “exasperant, heretat de la concepció borbònica introduïda per Felip V, nét de Lluís XIV”. Hi ha un xoc de dos models no tant sols diferents sinó que clarament antagònics i contradictoris.

A continuació reproduiré un fragment del llibre (© Albert Pont, pàg.56-57, Viena Edicions, 2012), perquè vegem com funciona aquest sistema fiscal espanyol i quina és la seva base ideològica. L’aportació de Catalunya al sistema fiscal espanyol és àmpliament coneguda i documentada de forma objectiva. No cal dir que les conclusions que en podeu extreure són plenament vigents:

“L’obra de teatre ´Le Diable Rouge´, del dramaturg francès Antoine Rault, narra les intrigues del cardenal Mazzarino a la Cort de Lluís XIV. En ella es descriu una suposada escena entre el propi cardenal i el seu secretari Colbert, el qual posteriorment esdevindria ministre de Finances (1665-1683) de Lluís XIV. Aquesta escena és interessant, perquè evidencia la perversió conceptual del sistema fiscal de l’Estat absolutista que Espanya va heretar de la dinastia dels borbons, una vegada Felip V va ocupar la Corona Espanyola:

COLBERT:                Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar (al contribuent) ja no és possible. M’agradaria, senyor superintendent, que m’expliqués com és possible continuar gastant quan ja s’està endeutat fins al coll...

MAZZARINO:          Si s’és un simple mortal, és clar: quan s’està cobert de deutes es va a parar al presó. Però l’Estat...! Quan es parla de l’Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l’Estat a la presó... Per tant, l’Estat pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!

COLBERT:                Ah sí? És això el que pensa? Amb tot, precisem diners. I com hem d’obtenir-los si ja hem creat tots els impostos imaginables.

MAZZARINO:         Se’n creen d’altres.

COLBERT:               Però ja no podem crear mes impostos sobre els pobres.

MAZZARINO:         És cert, això ja no és possible.

COLBERT:               Aleshores, sobre els rics?

MAZZARINO:          Sobre els rics tampoc. Ells deixarien de gastar, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.

COLBERT:               Aleshores, com hem de fer-ho?

MAZZARINO:          Colbert, vós penseu com un formatge de Gruyère o com l’orinal d’un malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant que arribarà un dia en què s’enriquiran, tement arribar a ser pobres. És a ells a qui hem de gravar amb més impostos... cada vegada més... i sempre més! Com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els prenem. Són una reserva inesgotable!”

Fal·làcies unionistes

Un cop engegat el procés cap a l’Estat propi, la maquinària espanyolista ha engegat també les seves contramesures en el què podríem qualificar d’onada unionista. Utilitzaré la terminologia “unionista” doncs per alguns cal preservar la sagrada unitat d’Espanya. Vet aquí però algunes fal·làcies unionistes que he sentit darrerament: El ministre d’afers exteriors García-Margallo, que no destacaria precisament per una política que hagi fet augmentar el prestigi i la influència de l’Estat en el món (però aquest és un altre tema), ha dit que els càntics independentistes en el darrer Barça-Madrid de diumenge passat donen “mala imatge” i que fomenten una imatge de “divisió interna en moment de convulsió”. Certament, quina cultura democràtica és aquesta que qualifica conciutadans seus (fins que no marxem, ho som) de donar “mala imatge”? Que no llegeix la premsa internacional l’insigne ministre d’afers exteriors? Un procés, transversal i intergeneracional que està sent seguit i admirat arreu del món pel grau de civisme, pacífic i radicalment democràtic. Fins i tot la pròpia Comissió Europea ho ha destacat. Que potser no fomenta Espanya la divisió quan permet que uns ciutadans paguin i altres visquin de la moma? Espanya té por de la mala imatge? Si és precisament ella que no fa el què li encomana la pròpia UE (tema “rescat”) o manipula les dades de dèficit. No és un problema d’imatge, estimat senyor. Es un problema de fets: Vostès no estan fent la feina i els mercats així ho reconeixen. Avui en dia la marca “Spain” cotitza a la baixa per demèrits propis com un líder destacat dels anomenats PIGS. Faci, senyor, la seva feina i deixi’ns a nosaltres expressar lliurement.

Publicació a El Punt Avui (Dissabte, 27 d'octubre de 2012): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/587958-falmlacies-unionistes.html

Junqueras a Girona

Girona, 5 d’Octubre, Auditori Josep Irla. En el que havia estat l’antiga capella de l’hospital de Santa Caterina, la gent d’Esquerra va organitzar l’acte “I ara què? Ara República Catalana”. L’expectació era màxima per escoltar sobre el tema, de molta actualitat i amb la presència de 3 interessants ponents. L’auditori era ple a vessar, moltes persones dretes als laterals de la sala i fins i tot gent seguint-ho des del carrer.

Els 3 ponents eren Ramon Carner, empresari i president del CCN @ramoncarner; Gemma Calvet, advocada i analista política @gcalvetbarot; i el flamant nou president d’ERC, Oriol Junqueras @junqueras.

En Ramon Carner representa una nova generació d’empresaris que sí estan per l’Estat propi. Ahir però va deixar la seva faceta d’empresari i no va tractar tant la part econòmica, sinó que va ser el més apassionat dels 3 ponents. Va destacar que cal ser valent i evitar la por. Dels espanyols va fer notar la seva manca de cultura de pacte, va parlar de l’espoli que dura 300 anys i que l’Estat autonòmic va ser l’enèsim intent d’apaivagar el dinamisme català. Espanya ja no és negoci, va reblar. Va recordar que abans de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ja es parlava de la necessitat d’un Estat propi que vetllés pels nostres interessos i no fos bel·ligerant contra Catalunya: Han passat 100 anys i estem allà mateix. De Catalunya en va reclamar que sigui un motor  econòmic del Sud d’Europa en un moment de profunda crisi com l’actual. Va reclamar la fi d’aquest conflicte permanent amb Espanya i va reclamar deixar de ser “catalanistes” per ser “simplement catalans”.

Com a pragmàtic que és va fer recomanacions pel nou govern sortint del 25-N: Crear una conselleria per a l’Estat propi i fer que els ajuntaments de l' AMI no només s’hi adhereixen sinó que assignin partides pressupostàries per fer-ne pedagogia.

La Gemma Calvet, que es mou molt millor en el format ponència que no pas debat-tertúlia, va fer una exposició més sòbria, acadèmica, rigorosa. No va estar exempta de mostrar-se favorable a la independència. Va anar contestant les preguntes de la moderadora, de forma precisa i ordenada, punt a punt. Va destacar els perills de la polarització, de la crispació i el conflicte i també, va destacar els perills del federalisme. No només provinent del PSC sinó també d’altres partits que es poguessin conformar en possibles escenaris intermedis. Com a fortaleses de la nova Catalunya, en va destacar el trànsit que s’està fent des de l’ancestral victimisme cap a una mena de revolució cívica, pacífica i democràtica (“això és possible”), que ja està sent objecte d’interès des d’àmbits acadèmics, polítics i mediàtics d’Europa i del món. Va destacar també els aspectes de cohesió social a Catalunya, que no s’han de descuidar en cap cas en la construcció d’aquest nou Estat.

Després d’aquestes dues intervencions va venir el moment culminant de la tarda. No era un acte pròpiament electoral ja que estava organitzat molt abans de la convocatòria d’eleccions. L’Oriol Junqueras, personatge molt conegut per les seves col·laboracions en diferents mitjans de comunicació, historiador, professor universitari i molt bon orador, fa tot just un any que és president d’ERC. De peu dret, amb americana i sense corbata, amb micròfon inalàmbric encastat a la cara, el va precedir una calorosa rebuda. Es notava que l’auditori li era afí. Es va situar davant del faristol, no es va moure gaire i en un discurs proper a l'hora de durada i sense l’ajuda de cap suport, va desgranar el seu parlament. Ens va avisar que faria una mena de “catecisme”, un joc de preguntes i respostes. El lloc era idoni per la seva condició d’antiga capella. Això va aixecar els primers somriures a la sala.

Va destacar que (els independentistes) “tenim la raó”, però que aquesta s’ha d’ensenyar i ha de “bullir” per tot arreu. Apel·lant a una antiga dita jesuïta, cal que siguem suaus amb les formes però ferms en el fons. El procés cap a la independència serà complex i tots notarem el pes de la responsabilitat, ara bé, va destacar que els que estan dubtosos els hem de fer decantar cap al “sí”. Cal donar-los arguments positius, ens hem carregat de raons i cal que les sabem explicar bé, de forma suau, amable i les vegades que calgui. No va dubtar en qualificar aquest procés “d’extremadament urgent”.

Més que davant un polític que em reclama el vot, em va semblar que estava davant una classe universitària. La imatge d’antiheroi que sempre he percebut d’en Junqueras també hi té a veure.

Va exposar preguntes concretes tals com “qui pagarà les pensions?” o “si el nou Estat català formarà part de la UE?”. Les respostes van ser desenvolupades de forma amable, molt pedagògiques, amb referències històriques (no s’hi va poder estar...), amb tocs de fina ironia i algun moment d’humor. Amb línia al President Mas, va demanar una majoria molt àmplia pel “sí”, rotunda i que no doni llocs a dubtes. Ens va advertir que la maquinària espanyolista ja ha començat a treballar i que ens superen àmpliament en recursos, coneixedor com és ell de les institucions europees.

Va destacar el superàvit de Catalunya front la Seguretat Social de 8.000 milions d’euros (2006-2011), així com la condició de contribuent net a la UE (durant els darrers 26 anys: 1986-2012). Més dades: Catalunya en relació a Espanya; és el 10% en inversió, 16% en població, 20% del PIB i 24% dels impostos. Tenim raó.

L’acte es va cloure amb una ovació final, precedida d’una apel·lació a no dividir la societat. Cal que expliquem el projecte del nou Estat als nostres conciutadans perquè son els nostres amics, veïns, familiars. Hi volem a tothom perquè els estimem. Llarga ovació final.