Una reserva inesgotable

Fins i tot anant en contra de la seva ideologia i en contra del que va prometre en la campanya electoral de novembre de 2011, el govern espanyol ha impulsat durant el seu mandat un gran increment d’impostos. Amb l’objectiu de rebaixar el dèficit fiscal de l’Estat, seguint els dictats europeus o empès per les “circumstàncies”, ha optat per una política de pujada dels ingressos fiscals juntament amb retallades en la despesa pública. De tothom és coneguda la pujada l’IVA a partir de l’1 de setembre, un fet que sempre n’havien estat en contra els principals ideòlegs del PP i que havien negat repetidament no fa pas tant de temps.

Tot just abans de la manifestació del 11-S s’acabava d’imprimir la primera edició del llibre “DELENDA EST HISPANIA”, escrit per Albert Pont, especialista en Dret Internacional i membre del Centre Català de Negocis (CCN). El llibre està encapçalant els rànquings de vendes de llibres de no-ficció en català les últimes setmanes.

Recomano la seva lectura, ja que amb una gran base històrica i molt ben documentat jurídicament, l’autor fa un retrat d’un procés d’independència del nostre país i tot allò que des d’Espanya es vol amagar. “Delenda est Hispania”, que es podria traduir com “Destruint Espanya”, defensa la restitució dels drets nacionals de Catalunya previs als Decrets de Nova Planta (1715) i la plena incorporació a l’escena internacional. És colpidor com l’autor descriu el procés d’assimilació castellana que han engegat “els pobles de l’altiplà peninsular” en els darrers 300 anys sota el pretext de construcció d’una nació “inventada” com és Espanya. Conclou que la restitució de la sobirania plena de Catalunya significaria la fi de l’Estat espanyol.

En el capítol on parla dels antagonismes entre Castella i Catalunya des del punt de vista socio-econòmic, descriu la imposició al segle XVIII d’un sistema fiscal “exasperant, heretat de la concepció borbònica introduïda per Felip V, nét de Lluís XIV”. Hi ha un xoc de dos models no tant sols diferents sinó que clarament antagònics i contradictoris.

A continuació reproduiré un fragment del llibre (© Albert Pont, pàg.56-57, Viena Edicions, 2012), perquè vegem com funciona aquest sistema fiscal espanyol i quina és la seva base ideològica. L’aportació de Catalunya al sistema fiscal espanyol és àmpliament coneguda i documentada de forma objectiva. No cal dir que les conclusions que en podeu extreure són plenament vigents:

“L’obra de teatre ´Le Diable Rouge´, del dramaturg francès Antoine Rault, narra les intrigues del cardenal Mazzarino a la Cort de Lluís XIV. En ella es descriu una suposada escena entre el propi cardenal i el seu secretari Colbert, el qual posteriorment esdevindria ministre de Finances (1665-1683) de Lluís XIV. Aquesta escena és interessant, perquè evidencia la perversió conceptual del sistema fiscal de l’Estat absolutista que Espanya va heretar de la dinastia dels borbons, una vegada Felip V va ocupar la Corona Espanyola:

COLBERT:                Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar (al contribuent) ja no és possible. M’agradaria, senyor superintendent, que m’expliqués com és possible continuar gastant quan ja s’està endeutat fins al coll...

MAZZARINO:          Si s’és un simple mortal, és clar: quan s’està cobert de deutes es va a parar al presó. Però l’Estat...! Quan es parla de l’Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l’Estat a la presó... Per tant, l’Estat pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!

COLBERT:                Ah sí? És això el que pensa? Amb tot, precisem diners. I com hem d’obtenir-los si ja hem creat tots els impostos imaginables.

MAZZARINO:         Se’n creen d’altres.

COLBERT:               Però ja no podem crear mes impostos sobre els pobres.

MAZZARINO:         És cert, això ja no és possible.

COLBERT:               Aleshores, sobre els rics?

MAZZARINO:          Sobre els rics tampoc. Ells deixarien de gastar, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.

COLBERT:               Aleshores, com hem de fer-ho?

MAZZARINO:          Colbert, vós penseu com un formatge de Gruyère o com l’orinal d’un malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant que arribarà un dia en què s’enriquiran, tement arribar a ser pobres. És a ells a qui hem de gravar amb més impostos... cada vegada més... i sempre més! Com més els prenguem, més treballaran per compensar allò que els prenem. Són una reserva inesgotable!”