Democràcia "low cost"

Quan jo era petit, posem fa uns 25 anys, volar en avió era sinònim d’elitisme i de distinció social. Volar era car i només a l’abast de pocs privilegiats. Amb el naixement de les companyies “low cost” això va canviar. Vam descobrir que es podia volar a capitals europees a preus inferiors al què costava anar en tren de Girona a Barcelona o el menú del polígon. Aeroports secundaris i infrautilitzats van tenir un important renaixement. Moltes vegades això amb càrrec als pressupostos d’administracions locals i regionals àvides de turistes. El fenomen “low cost” ens va fer descobrir també els “breaks” europeus de cap de setmana. A preus irrisoris (en comparació a anys enrere) potenciaven destinacions menys concorregudes, permetien aplanar l’estacionalitat del sector turístic i perquè no dir-ho, potenciaven un incipient sentiment europeista. El fenomen però també tenia contrapartides: l’eliminació de serveis (o fer-los de pagament), l’estrès que es sotmet a tots els que intervenen en la cadena de valor (inclòs el propi client!), la degradació de condicions laborals fa que sovint les companyies “low cost” no siguin sempre la millor opció. En tot cas, és una estratègia empresarial coneguda i acceptada per ambdues parts (comprador-venedor). Malgrat recordi que té una probabilitat superior de quedar abandonat a terra. Mentre la seguretat es respecti, sovint estem disposats a renunciar a certa qualitat en favor del “low cost” o “low price”, millor dit. En conclusió, el model “low cost” s’ha imposat massivament i és una opció de viatjar prou digna i democràtica.

Ara bé reprenent l’actualitat política aquesta nostra democràcia també és de “low cost”? Ens diuen que els catalans no tenim dret a decidir. Seguint la lògica espanyola només la suma de PP i PSOE podrà canviar la Constitució? Legalment el raonament és impecable, tenen raó. Ara bé, legalitat i legitimitat xoquen claríssimament.

El “dret a decidir” es limita a votar cada 4 anys? En un món canviant com l’actual, dinàmic, global, on tenim tones d’informació a l’instant i tot circula a gran velocitat, resulta que nosaltres (catalans) ens hem de conformar amb una democràcia de baixa volada. Els nostres interessos es decideixen lluny d’aquí i hem d’acceptar-ho com un dogma. Sovint altres interessos prevalen i són contraris a la nostra realitat social i al sentit comú (p. ex. corredor mediterrani, AVE a Galícia, “espanyolització” o més retallades aquí que enlloc més).

És inadmissible el què està passant. Que la manifestació del 11 de setembre o bé els moviments 15-M siguin poc escoltats, minimitzats o fins i tot escarnits, demostra la baixa qualitat de la dita “democràcia espanyola”. Que la democràcia sigui votar cada 4 anys, votar llistes tancades sotmeses a la discrecionalitat dels partits, on no compta la meritocràcia sinó simplement obeir ordres. Es premia el seguidisme i no pas el talent. Si vostè comet l’error de crear un nou partit polític, no pateixi: tindrà “zero” repercussió mediàtica als mitjans públics i potser, tampoc ni als privats. Els polítics (professionals) estan més interessats en el seu lloc de treball que en els interessos de la seva comunitat. A Suïssa per exemple, s’organitzen referèndums d’abast local, cantonal (regió) o federal (estat) de forma periòdica i molt sovint: D’això jo en dic cultura democràtica. A Espanya, això incomoda, espanta o directament es considera hostil.

A més els catalans en tenim doble ració de “low cost”. Aviat ens tocarà votar. Tots sabem el motiu d’anticipar les eleccions 2 anys a mitja legislatura. El leitmotiv n’és un i no cap altre. Aquestes eleccions s’han plantejat amb dues rondes i exigirem que n’hi hagi una segona. No volem anar mai més en una democràcia de “low cost”. Volem arribar a la nostra destinació.