Segur que Girona, rai...?

Fa uns anys, Girona i tota la seva província eren envejades a nivell estatal. Girona gaudia d’un model econòmic molt diversificat (format per una mosaic de petites empreses molt dinàmiques), la Renda per Càpita més alta de l’Estat, l’atur sota mínims, una riquesa natural envejable (el famós mar i muntanya, al matí esquiant i a la tarda, banyant-se a la Mediterrània), una elevada qualitat de vida. La ciutat de Girona és endreçada, neta i polida, de “grisa” va passar a ser “fiorentina”, ni molt grossa ni molt petita, amb serveis suficients, un turisme creixent, etc. El millor lloc del món, semblaria? Molta gent ho pensa. Jo, en sóc un mica més escèptic i no serà que ens hem mirat massa el melic? Això era fa uns anys, quan jo estudiava després d’uns anys de formació i treball a Barcelona, vaig voler tornar a la suposada terra promesa. Lluny de la massificació de la Gran ciutat. El model econòmic basat en la construcció, com el de tot l’Estat, va aguantar uns anys més. Les pimes van anar creixent i tothom va anar endeutant-se tot el que van poder i més. Plena ocupació, i els concessionaris de cotxes de marques alemanyes et donaven cartilles de racionament. Però a partir del 2008 començà la crisi... Encara és vàlid allò del Girona, rai? Lluny d’estadístiques i dades macroeconòmiques voldria fer una reflexió d’alguns elements, tal com jo els veig:

Infraestructures. Després d’uns anys eufòrics per l’aeroport Girona-Costa Brava, sembla que ara el model mono-companyia aèria (ultra-subvencionat per les Administracions Públiques, per cert) comença trontollar. Us estranya que Ryanair, ara prefereixi el Prat? Perquè cap altre companyia no s’hi ha instal•lat? Serà mai viable el vol a Madrid?

El Tren? Sembla que anar a Barcelona en ple segle XXI encara és com fa 15 o 20 vint anys (no tinc més memòria històrica...). Sí! És cert, d’aquí poc tindrem TAV, però arribarà tard i en serem els últims!!. Ningú s’ha plantejat mai un tren de rodalies per anar a Palamós?. Fa uns cinquanta anys existia, el llegendari Carrilet. Ara ens podem consolar, fent-ne el recorregut en bicicleta. “Progrés” en dirien alguns...

Anar en cotxe a Barcelona, peatges i anar fent. Ja sigui amb convergents o amb tripartits, el model és el mateix pagar com a catalans ben aplicats.

Persones. Molts professionals agafen a diari el tren (lent, no se si ho havia dit) per anar a Barcelona, altres han de fer les maletes i sortir lluny de Catalunya. Aquí no hi ha feina per segons quins professionals, diuen. Els millors marxen, però quins perfils han arribat? Es que ho tenim tot fet??

Empreses. El model és innovar i exportar, diuen tots els gurus. Es cert. Però les empreses han de tenir un volum, uns professionals i una capacitat de gestió, que la tradicional PIME gironina no pot afrontar. El model de la “botigueta” i quan exportar era vendre a Sevilla, ha passat definitivament a la història. Hem d’anar a vendre on calgui, a Xina, a Nigèria o a Brasil!!

Polítics. No n’espereu res. Penseu en Kennedy, què podeu fer vosaltres pel país? Mai al revés.

Finances. Em sembla que l’espectacle esperpèntic que hem vist amb Caixa de Girona passarà a la història del vodevil. En tot cas, una empresa amb seu gironina menys i tots (els afortunats) al Catalunya Exprés...

Tot i això ens en sortirem. Només queda tirar endavant, ara bé, potser dimensionant-nos, ser conscients del que realment som i del que no som. Potenciar les comunicacions ràpides i efectives amb Barcelona, que és el veritable centre econòmic i el nostre referent. No hem de competir-hi, hem de ser-ne col•laboradors. Les empreses s’han de fer “grans”, assolir major volum, major professionalització, major col•laboració entre elles i sortir a l’exterior, amb convicció i força. No creieu, que podem exportar moltes coses al món des de Girona? Potser algun dia podrem tornar a dir, Girona rai! i llavors potser serà veritat i tot.