Malgrat el to lleugerament romàntic de la primera part de l’article “Tancaments”
publicat el 21 d’abril no hem d’oblidar tampoc un aspecte clau:
Una empresa, almenys en l’entorn privat que és el que conec, ha de
guanyar diners. Ho podem matisar amb un embolcall de paraules tècniques, anglicismes
buits de contingut, dir que som els més innovadors del món o orientar-nos a
clients (sempre tan capriciosos i egoistes, tot sigui dit!), però al final o
ens orientem a resultats (guanyar diners) o com deia el Sr. Bachs “tanquem la
paradeta”.
Els financers no solem muntar empreses. Diuen que som de números. No
solem entendre de res: Ni sabem produir, ni sabem vendre. Ens solen faltar els
collons que tenen els emprenedors per llançar-nos a la piscina o no tenim la
capacitat de fer coses que solen tenir els enginyers, per exemple.
Vaja que som una nosa!
No us ho penseu pas! Som més necessaris que mai.
La situació econòmica ja la coneixeu tots: No m’hi allargaré pas.
“Qui més qui menys està fotut”. “Està tot malament!”, va reblar l’empresari
fatalista.
Llavors busquen un financer (o el que tenien en un armari tancat
comptabilitzant factures). A vegades, massa tard. Sovint, quan ja no hi ha res
a fer. Una diagnosi a temps i actuar ràpid és, en molts aspectes de la vida,
crucial. Quan les empreses estan tocades la primera reacció és de negació.
El missatger sol ser-ne el culpable. Ja se sap, la sinceritat a les empreses no
és un valor a l’alça i sovint és millor fer la tàctica de mirar cap un altre
cantó. Al final, ens han educat per obeir. El catolicisme ha fet molt de mal.
Una altra reacció típica és la fugida cap endavant. No vols caldo?
Dues tasses. Perpetuar els errors i no fer res per corregir-los. Està clar que
en aquests moments, la mort està anunciada i només és qüestió de temps. El
financer ho sap, però qui realment farà reaccionar l’empresa o l’empresari
cabut serà l’exterior. El “no-pagar”, l’acumulació de deutes, en definitiva “la
caixa”. A la caixa no se la pot enganyar eternament. Mala pècora! Els
creditors tenen el mal costum de voler cobrar.
En situacions de crisi, llavors els financers esdevenen claus. Com aquell
cirurgià d’urgències quan al malalt li queden dies, hores tal vegada. Hi ha poc
a fer quan l’empresa entra a l’UCI. Avui en dia no hi ha ajudes, escàs crèdit, nul.la
voluntat política, i mínimes opcions d’ajudar les empreses quan estan tocades o
molt tocades. El sistema legal és lent, ineficient i endogàmic: Honoraris per
endavant, si us plau.
La conclusió d’aquests primers anys de crisi és que no prendre les decisions a temps,
sovint doloroses però necessàries, només allarga l’agonia. A vegades,
augmentant el dolor i fent el problema major.
Posi un financer (un enfocament econòmic-financer en la seva activitat) a la
seva empresa i farà que aquesta sobrevisqui. Analitzi els marges,
optimitzi estructures, prioritzi i rendibilitzi les inversions,
busqui el millor finançament (hi ha vida sense bancs, p. ex.). El
financer ha de ser qui més mani (malgrat que no sol ser l’amo). Les fugides
endavant basades en els clients o en la producció no solen ser bones solucions.
Perpetuar-se en els errors i orientar-se només a clients o a producte no té
sentit. Avui en dia cauen les hòsties per tots cantons i els trets que ja no
són de fogueig, no veure-ho és ser el pitjor dels cretins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per introduir comentaris al Pecagús, cal que t'identifiquis amb NOM i COGNOMS. Gràcies.