Rèquiem per les caixes d'estalvis

El setembre de 2008 tot tornant de vacances, va començar la crisi financera que ens va portar la gran crisi econòmica actual. El detonant va ser la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers. L’entitat, fundada el 1850, va entrar oficialment fallida i pocs dies després fou liquidada a preu de saldo. L’origen de la fallida va ser l’emissió de títols recolzats per hipoteques d’alt risc, o subprime.
Tot just ara ha fet tres anys de tot plegat. A Catalunya, teníem un sistema financer en aparença sòlid. Deien que era gràcies a la prudent política impulsada pel Banc d’Espanya en els darrers anys. Hi havia en aquell moment fins un total de deu caixes d’estalvis amb seu catalana. Entitats centenàries, amb un fort arrelament al país. La seva missió principal era l’obra social. Tenien una funció clarament social i de servei públic, i no només la clàssica financera, de captació de dipòsits i atorgament préstecs. El control de les caixes era molt difús sota diferents entitats públiques (diputacions, ajuntaments, cambres de comerç, etc). Les caixes estaven molt esteses pel territori gràcies a una àmplia xarxa. Formaven part del nostre escenari econòmic i financer i també del paisatge urbà perquè no dir-ho. Això fins fa pocs dies.
Com han anat evolucionant aquestes deu entitats darrerament?
Caixa Girona (1), fou absorbida de forma ràpida per La Caixa. Després d’un procés de festeig fallit amb altres entitats, va cometre la imprudència de voler anar sola. El Banc d’Espanya no ho va tolerar i contra el silenci còmplice de les entitats tutores fou liquidada pels volts de les Fires de Girona de 2010. Adéu a la primera caixa.
Caixa Catalunya (2), Tarragona (3) i Manresa (4), va iniciar l’aventura conjunta de Catalunya Caixa. Aquesta ha estat finalment estroncada ja que l’entitat no ha trobat cap inversor disposat a purgar-li els pecats. Finalment el 90% del capital està controlat pel FROB (estat espanyol). Aquest serà l’encarregat de buscar-li un propietari.
Similar final ha tingut Caixa Sabadell (5), Terrassa (6) i Manlleu (7). Totes tres van crear la marca Unnim i aquesta també ha estat intervinguda pels gestors públics. En aquest cas, el 100% del seu capital el controlarà el FROB. Això sí de forma temporal, diuen.
Caixa Laietana (8) s’ha integrat en el grup Bankia, liderat per Caja Madrid i Bancaja. Entitats molt més grans que la caixa mataronina i que a la pràctica, suposa la bancarització (conversió de caixa d’estalvis en banc) de totes elles.
Caixa Penedès (9) s’està integrant també en el grup BMN (Mare Nostrum), juntament amb altres caixes espanyoles d’una dimensió similar. El Banc d’Espanya en aquest cas els hi ha donat una pròrroga per cercar un inversor o ser intervinguts pel FROB.
La Caixa (10), el gran tòtem financer català es va cruspir Caixa Girona d’una revolada. Posteriorment va sortir a borsa en una gran operació utilitzant la seva filial holding Criteria. Sembla a hores d’ara que sigui l’única entitat amb capacitat de competir amb els grans bancs i complir els requisits de capitalització.
Diguem-ho clar. Aquest procés iniciat fa tot just 3 anys, ha suposat la mort de totes les caixes catalanes tal com les havíem entès. Entitats que prestaven a pimes, autònoms i emprenedors d’aquí. Entitats amb vocació social i pel territori. Amb fort arrelament i que complien segurament buits on la banca tradicional no arribava. Que creaven ocupació i també riquesa. Que finançaven al sector públic... Tot això ara caldrà veure com queda. Segurament, no eren entitats viables i tenien problemes per a capitalitzar-se i captar fons a l’exterior. Probablement, algunes estaven gestionades amb molt de risc. Fins i tot, alguna d’elles patia deliris de grandesa. Tot això deu ser cert, però...
Després d’aquest rèquiem per les caixes d’estalvis, veurem com evoluciona tot plegat...