Debats estèrils

Suposo que és normal en un país (Catalunya) on hi ha coses que altres països ja tenen resoltes des de fa dècades o segles com és la identitat nacional, aquí encara hi perdem tant de temps. Aquí encara trobem cursi quan un americà s’emociona amb el seu himne. En aquesta explosió d’eufòria que ha provocat la selecció vermella, alguns encara s’han de justificar i reconèixer amb aire desmenjat que també varen seguir l’Eurocopa. Ara bé com aquell que no vol la cosa, quasi per accident...

Perquè és clar, com a les Illes Balears on ningú reconeix públicament que vota al PP o com a Itàlia on ningú votava Berlusconi, hi ha uns clixés molt presents. Ens encanta etiquetar i fer servir estereotips.  Alguns exemples:

• Un país turístic i de serveis com és Catalunya, el corrent de pensament dominant fa anar contra el mal anomenat “Eurovegas”. Alguns diuen que no és el model, però quin coi de model hi ha doncs? El projecte no es vol aquí, però el pitjor seria que fos a Madrid...
• En un país on el comerç s’ha d’estimular i és la base de l’economia (economia de serveis), ens escandalitzem amb una mesura que permet liberalitzar lleugerament els horaris comercials.
• El paternalisme imperant fa que tota coresponsabilitat dels ciutadans amb el cost de les coses (públiques) sigui vist com abusiu o indignant.

En aquesta línia de pensament dominant (sovint únic) i tornant al futbol, s’ha de negar tota simpatia per la selecció espanyola. S’ha d’emmascarar amb excuses com “que són els nostres”, “que són bons tios”, “que és el model Barça”, etc. Quantes energies gastades per autojustificar-nos. Ens encanten els debats estèrils.

Des d’un punt de vista català i independentista, era legítim voler que Itàlia guanyés la Final. No obstant el futbol italià és l’inventor del catenaccio i líder mundial de les males arts i la picaresca; i l’estat italià mai ha estat un exemple de comprensió per les nacionalitats ni les minories, ni precisament ha ajudat ni a la causa catalana ni a res del nostre país...