La bombolla Michelin

Sempre que en economia es produeix un increment sobtat dels preus d’un producte o servei en un període de temps i normalment fruit de l’especulació ho anomenem “bombolla”. Al llarg de la història n’hi ha hagut moltes i de sonades. Des de la bombolla de les tulipes a Holanda al s. XVII (les tulipes van arribar a valdre més que les cases!), la bombolla immobiliària del Japó dels anys 90’s o la de les puntcom al principis dels 2000’s. Solen ser conegudes per un desajustament important entre el preu de mercat i el seu valor intrínsec. Les conseqüències solen ser devastadores i quan s’acaben punxant (la bombolla per definició sempre punxa), sol haver-hi una forta caiguda del preu i un conseqüent període de crisi (proporcional a la bombolla).
Espanya, fruit d’una bombolla immobiliària de 15 anys, alimentada per una bombolla de crèdit (dues bombolles al mateix temps), està passant una terrible crisi econòmica. D’això avui no en parlaré.
S’olora una nova bombolla que pot arribar i que ens ha fet creure a tots plegats (els catalans, en ser llatins, ens ho crèiem més que els nòrdics o els centreeuropeus) que érem rics. I què fan els rics? Doncs donar-se plaers de la vida. El plaer gastronòmic. Diuen que tenim un país privilegiat pel seu clima, paisatge, manera de ser i manera de viure. Hi estic bastant d’acord, però tampoc conec tant la resta del món, com per creure’ns el melic terrenal...
Tornant a la gastronomia. En els últims anys, una famosa guia impulsada per una fàbrica de pneumàtics dóna i treu (amb certa discrecionalitat) les medalles del pòdium mundial de la gastronomia. Aquesta atorga, no sense controvèrsia i amb gran dosi de subjectivitat i poca transparència, les seves apreciades estrelles. A partir de llavors, ja ho sabeu, glòria o fracàs i en tot cas, preus cap amunt pels esforçats clients ansiosos de fer un bon àpat.
Penso que la gastronomia està sobrevalorada. A part de cobrir les necessitats alimentàries, també ofereix moltes altres coses; relacions socials, estatus, grans contractes es tanquen al voltant d’una taula, grans amors han sorgit sopant, etc. No vull negar la importància del menjar com a acte lúdic, social, cultural, personal, familiar. El què no em sembla gaire bé és la gran proliferació de restaurants que no mereixen la qualificació que pretenen tenir i sobretot, els preus que pretenen cobrar. La gastronomia és important, alguns cuiners catalans són genis i referents mundials. Ara bé, han proliferat al rebuf seu tot de locals a preus inflats, mediocre qualitat, quantitats de menjar insuficients i servei deficient envoltats per l’aureola de l’alta cuina i les estrelles pneumàtiques. I com que hem estat nou-rics vestia molt anar a certs llocs, prejutjant que com més car, millor. Error. Jo defenso la cuina bona i honesta a un preu just. Tot en la seva justa mesura. Al final només parlem de menjar.
I acabo, quin país volem? Un país de restaurants? Un país només de cambrers? És la indústria de restaurants, bars i hotels l’única que sobreviurà en aquests país? Hi ha molts altres sectors econòmics importants i que exporten productes i serveis i porten la marca Catalunya o Girona arreu del món i que ningú els ajuda ni surten als mitjans. Aquests no són tan glamurosos, ho sé però potser creen tanta o més ocupació i riquesa que aquests restaurants de pedigrí. Uns restaurants, per cert, cada vegada més orientats a un públic estranger d’alt poder adquisitiu en un país d’aturats, endeutat i empobrit.