Esquerra i els seus pecats

Llegia aquest cap de setmana al Twitter del gran Toni Soler, la següent reflexió: “Malgrat tot, crec que no és gens proporcionat com ERC paga els plats del tripartit, en comparació amb els seus dos socis”. Tal vegada però els pecats de ERC han estat anar contra el seu propi ADN. M’explico. En les eleccions al Parlament el patac va ser fort, però ara en les Municipals la pèrdua de vots i regidors ha estat sagnant. Sibil•linament cruel a la ciutat de Girona. Això ha fet expandir esquerdes internes que poden tenir conseqüències imprevisibles. En Carod menja a part. Estarem vivint el final d’aquest històric partit? El primer tripartit, el d’en Maragall, va ser un experiment legítim, necessari pel país (fatigat de 23 anys de pujolisme), voluntariós a voltes. L’ERC del 2003 era un partit dinàmic, fresc, modern, desinhibit, obertament independentista, i que faria posicionar l’ambigu PSC cap a tesis més catalanistes. Allò va acabar malament, però continuà pitjor. El segon tripartit, liderat per Montilla, fou l’inici del desastre. Es va seguir per mal camí, intentant fer durar un govern de coalició impossible. L’excusa era sempre defensar els valors progressistes i d’esquerres. En deien “govern d’entesa”, quin sarcasme. La voluntat de voler captar vots en els caladors socialistes va fer començar la decadència. El sorgiment d’escissions més radicals, Reagrupament, Solidaritat o CUP, així com el renaixement de CiU, li han donat un cop potser mortal. Aquests altres partits han sabut captar els valors que ERC ha oblidat i que ja no representa. ERC ha anat contra els seus valors essencials, irònicament, volent destacar-se com un partit massa d’esquerra.