L'escàndol de les Preferents

El banc era el nostre amic. Algú a qui confiàvem els nostres diners i sovint els nostres problemes. A vegades ens regalava un calendari o un llibre, i tot. Ens oferia el seu assessorament sempre vetllant per la nostra economia i cuidant per la nostra felicitat. El banquer, a qui coneixíem de feia anys, era el seu representant a la Terra que a més ens donava un plus respecte altres clients, perquè ell “havia pensat primer en nosaltres”.

L’últim dels invents de les entitats bancàries per captar diners van ser les Participacions Preferents (PPR). Aquest producte està provocant darrerament un gran rebombori. Molta gent, en la seva majoria gent gran i amb escassa cultura financera, ha descobert que té els seus estalvis immobilitzats o ha patit importants pèrdues quan ha intentat recuperar els seus diners.

És un dels darrers despropòsits que els bancs i caixes han perpetrat últimament, com:

• Els polèmics SWAPS, venuts com assegurances es van convertir més tard en productes especulatius,
• Els escandalosos salaris i indemnitzacions a les cúpules directives,
• El finançament barat del BCE per cobrir-se les vergonyes, 
• La seva insensata política de riscos,
• La poc dissimulada connivència amb el poder o,
• El manteniment artificial dels preus immobiliaris per no aflorar més pèrdues són una tediosa tirallonga d’escàndols.

Centrem-nos en les Participacions Preferents (PPR). Es venien com un producte d’estalvi, que vinculava la seva rendibilitat als resultats de les entitats. En anys de bonança oferien altes rendibilitats; entre el 6% i el 8%. Un producte llaminer. Molts inversors de perfil conservador, poc informats o directament enganyats, van ser captats pensant que contractaven una imposició a termini fix. Amb l’adveniment de la crisi moltes d’aquestes participacions van passar a valdre poc més que res. A més a més, surten a la palestra les veritats d’aquest producte: És de Renda Variable (similar a accions però amb menys drets polítics), no estan garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits, mancats de venciment i amb molt de risc. La caiguda de beneficis i la manca d’expectatives va desplomar el valor de les PPR molt per sota del seu valor nominal. No cotitzen a borsa i vendre’ls va resultar certament complicat. “Preferents”? Té conya el nom...

Els bancs, en un atac de filantropia sense precedents (i molt pressionats per l’opinió pública tot sigui dit), han optat per oferir als seus (emprenyats) clients la possibilitat de convertir les PPR en accions (Santander), obligacions convertibles (Caixabank) o similars. S’ha constituït una associació per canalitzar queixes, demandes i gestions diverses (ADICAE). El tema està molt viu i ni molt menys ha acabat.

El Banc ja no és el nostre amic. A l’esforçat empleat bancari, entre infinits trasllats d’oficina, l’anirem veient com va canviant o directament com se li va diluint el que havia sigut el seu etern i jovial somriure. Són disciplinats executors de les ordres d’un ens anomenat “Els-de-dalt”. Intentaran convèncer-nos de la bondat dels “seus” productes per les “nostres” necessitats. Però al banc li importen ben poc les nostres necessitats. Necessiten col·locar productes. Tenen els seus propis interessos.  Són interessos legítims no ho negaré pas, però no necessàriament coincidents amb els nostres, com veiem en cas de les PPR.

Serà aquest el darrer escàndol bancari?