L’Onze de Setembre d’enguany ha estat històric. Era previsible veient
l’aire que es respirava al país en aquests darrers mesos. “L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest nostre país”.
Així és com acabava el meu últim article.
El camí està iniciat i és irreversible. Diguem-n’hi transició nacional,
dret a decidir, independència o estat propi: Convertir Catalunya, en un país
normal dins la UE i el món. El president Mas ha deixat de banda la seva
tradicional ambigüitat i ha premut l’accelerador. Ja ho deia el mestre Puyal “President, sàpiga que té un poble al darrere”.
La gran manifestació organitzada per l’ANC l’ha empès a posar rumb a
l’estat propi. Rumb a la llibertat. Diu que caldrà molta voluntat, grans majories
(per això estan els polítics, que ara han de posar lletra a la música que
majoritàriament els catalans vam proclamar l’11-s), i sobretot, capacitat de resistir. Les estructures d’Estat de què parlava el
president Mas (hisenda pròpia, reconeixement internacional, accés als mercats
financers, autosuficiència energètica, etc.) de ben segur s’estan treballant.
Cal una tasca constant i sorda, marcada en un fulla de ruta. Caràcter català,
amb seny però treballant incansablement. N’estic segur i hi confio.
Aquests últims dies no es parla d’altra cosa. Amics, coneguts, familiars, la
gent està il·lusionada. Com feia molts
anys que no passava. Un gran tsunami d’autoestima i d’esperit col.lectiu com mai
havíem viscut. Són molts anys de foscor i la maquinària mediàtica i política de
caire espanyolista, tot i que inicialment semblava grogui, començarà a intentar
confondre i generar por. Penso que
la por la centraran en el terreny econòmic (el vell tòpic de la butxaca i els
catalans). Saben que una eventual intervenció militar (tal com preveu l’Art.8
de la Constitució espanyola) seria patètica i un autèntic disbarat avui en dia.
Por a l’economia? Catalunya seria perfectament viable, i hi ha un munt d’estudis
que ho avalen. Una economia oberta, que actualment exporta més fora d’Espanya
que no pas a l’Estat. Arguments i explicacions contra les pors. Com deia un bon
amic, “encenem la llum per fer que les fantasmes marxin”.
No serà que és la pròpia Espanya qui té por?. Un país dubtosament viable sense
els 16.000 milions d’euros que anualment rep de Catalunya. A les portes d’un
rescat europeu. Sense un model econòmic sòlid, amb una economia poc
industrialitzada, altament especulativa, i de poc valor afegit. Rècord mundial
d’atur. Dirigit per una classe política dogmàtica, immobilista i fracturada en
dos blocs antagònics. Amb un president absent i aclaparat. Un país fracturat
socialment. Amb greus problemes territorials (a banda del cas català). Desprestigiat
internacionalment, amb un cap d’Estat que és la riota mundial, nul.la influència
amb les excolònies (veure cas YPF), etcètera, etcètera...
Qui té por ara?
Ells ja han començat la campanya pel NO al plebiscit de la independència que ja veuen inevitable. I tocaran totes les tecles: l'economia, la llengua, Europa ...
ResponEliminaJa hauríem de tenir a punt tota l'artilleria no solament per contrarestar-la, sinó per presentar ser un Estat com un gran avantatge per a tothom, fins i tot per als que no ho veuen clar o s'hi oposen.
Jo no tinc por, però sobretot espero que ni Feiné, Brufau, Alemany, Oliu, en tinguin. És ridícul que l'empresari sigui poruc, doncs la seva vida sempre ha comportat assumir uns riscos. El més important és comparar els camins que tenim per empendre. L'estat propi implica assumir riscos, hi ha qui parla de les pensions, dels 700.000 aturats que tenim, de si podrem soportar el nostre propi estat del benestar. Però jo els responc, i quina és l'alternativa? Seguir a Espanya assegurar que els treballadors cobrin les seves pensions d'aquí a 20 anys? Seguir a Espanya implica que es redueixi l'atur a un termini de 5 anys cosiderablement? Amb la ràtio de cotitzants respecte població, creiem que Espanya serà capaça de mantenir aquest Estat del Benestar?, de Guindos la setmana passada ja va dir que no.
ResponEliminaPer tant, assolir l'estat propi implica assumir riscos, hi estic d'acord, però mantenir-nos amb aquesta situació a Espanya no implica estar en una situació de seguretat, tampoc.
Així que empresaris, treballadors, pensionistes i aturats, hem d'entendre que l'Espanya de la bombolla, aquella Espanya que tothom tenia un lloc en la construcció o el turisme, s'ha acabat. Que l'economia s'ha de basar en la industrialització i internacionalització, i per això Catalunya té molts més inputs que Espanya. Per molt que al lobby del "puente aéreo" li molesti.