L'endemà de l'11-S

Acabat un xafogós mes d’agost amb diverses i inacabables onades de calor àmpliament difoses pels mitjans de comunicació, tornem a la normalitat. Sembla que serà una tardor també calenta i no parlo de meteorologia. La crisi està fent estralls i res fa pensar que la cosa millori en els propers mesos ans el contrari. Tal vegada les eleccions americanes i la difícil reelecció d’Obama puguin fer que la UE canviï les polítiques que estan aprofundint més la crisi. Amb Europa abocada a una recessió descontrolada, l’economia americana no reviscolarà i  sembla complicat pensar que Obama pugui repetir. Europa ha de trobar un camí coherent, altrament el trencament de l’euro i un campi-qui-pugui de cada país en seran conseqüències.

A Catalunya, alta temperatura. Quelcom està en ebullició. Les estelades estan esgotant existències i la gent està molt farta. Com deia fa uns mesos el president Mas “o ara o mai, i per tant ara”. Ell parlava de la seva promesa electoral, el pacte fiscal. Un noble i legítim intent. L’enèsim i voluntarista intent de convèncer Espanya. Però per molts entre els quals m’hi compto, una etapa intermèdia en l’objectiu del ple reconeixement del nostre país com a estat independent. Després de més de 30 anys de règim autonòmic i pseudo-federal, aquest està esgotat. En això coincidim amb la dreta espanyolista: Un estat amb 17 parlaments autonòmics, és un despropòsit.

Ara ens toca als catalans a decidir cap on volem anar. Ara o mai. Estat propi o resignació. No hi haurà millor oportunitat. A Espanya ho saben i la reacció serà més visceral i hostil que mai. Ja han començat. Sabem de quin peu calcen.

Ens hem de convèncer que no només parlem d’economia, no només parlem de llengua, no només parlem de mantenir un mínim estat del benestar, parlem de viure en un país normal i digne. La situació actual és pròpia del colonialisme del segle XIX. L’espoli que pateix Catalunya no es pot perpetuar. Fins i tot la premsa internacional (quan no està contaminada 0 directament traduïda des de Madrid) ho reconeix i la Comissió Europea ja en comença a parlar públicament.

Ara és l’hora. Prou de celebrar derrotes, comencem a caminar. L’Onze de Setembre ha de ser històric. L’endemà de l’11-S, tindrem feina en començar a fer aquest (nou) nostre país.