L'estratègia de la por

Escrivia fa uns dies en un article recent que l’actitud és la millor disposició per sobreviure en aquest món convuls on el més fàcil és deixar-se anar i caure en el derrotisme. Fa quasi un mes d’aquell article i en aquests dies hem estat sotmesos a una pressió mediàtica brutal. Quina malignitat hi ha darrera aquesta allau de males notícies, incertesa econòmica i angoixa permanent?

Ens volen acollonir! Els mitjans de comunicació actuen com servils bombers-piròmans al servei d’una estratègia concreta, l’estratègia de la por?

L’economia està malament no ho negaré pas però quan escoltes per l’ascensor converses de la prima de risc o dels eurobons, és que potser en fem un gra massa, no?

Hi ha una gran crisi econòmica però penso que els mitjans estan alimentat massa el sensacionalisme, el morbo i el “aquí-res-funciona”.

Tot recordant el (no)rescat bancari; es parla alegrament d’elevades xifres amb irresponsabilitat i falta de rigor tècnic. Les ajudes a la banca són un dia 100.000 milions, l’endemà 62.000, altres diuen 150.000! Es barreja el “jo-ja-ho-havia-dit” amb “anem-directes-a-la-catàstrofe” o altres expressions profètiques. Les tertúlies de “a-veure-qui-la-diu-més-grossa” no ajuden a la confiança.

Amb tanta por (poseu-hi falta de confiança) hi haurà menys consum (ningú gasta), menys inversió (sembla que els calés sota el rajol estan més segurs), també menys recaptació fiscal i més dèficit (algú recorda una mesura contra el frau fiscal?). També més retallades, més crisi, més atur. Potser cal pujar l’IVA. Ho desconec, però m’aventuro a pensar que això deprimirà encara més el consum.

On ens porta això? Algú m’ho pot explicar ?

Els polítics (aquells empleats temporals que han de gestionar bé els recursos públics), si pretenen tenir una mínima credibilitat i volen conservar el seu “xiringuito” (ja sigui un ministeri, una conselleria o un municipi de 300 hab.), haurien de veure que no es va pel bon camí. El seu sou, present i futur, depèn de ser capaços d’obtenir acords, generar confiança i treballar per la gent. No sigui que un dia ens cansem d’ells i deixem de sobte de pagar impostos.